Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV

del català davant de la Societat de nacions o la informació que es dóna sobre el Congrés Europeu de Minories Nacionals».⁴³ Respecte a la política d’àmbit local, denunciaven de manera general, la demagògia de la major part dels partits polítics respecte al redreçament del valencianisme, i en particular, el compromís insuficient de l’Ajuntament i la Diputació en la defensa dels interessos dels valencians. I com recordava dècades després Sanchis Guarner, un dels deu universitaris que constituïren ACV, assumiren el lideratge d’un redreçament valencià modern i europeu: «Un decidit afany de superació presideix l’activitat valencianista d’aleshores. (...) No és, doncs, estrany que, en aquell ambient delerós de rigor, sorgís l’any 1930 el nucli jovenívol d’Acció Cultural Valenciana (...) que preteníem de continuar la brillant tradició dels erudits valencians, però emmarcada dins la Universitat i expressada sistemàticament en llengua autòctona».⁴⁴ Acció Valenciana llegava un testimoni de constància i atreviment d’uns joves que pretenien esdevenir punta de llança de la seua societat. «Vocació d’un nacionalisme agosarat que, si bé no va arribar ni de bon tros al cim de les seues pretensions, sí que va contribuir, en la mesura de les possibilitats, a debatre i posar damunt de la taula temes que, en els anys següents, esdevindrien determinants en la consecució d’alguns guanys, com ara les Normes del 32 o les diverses campanyes que conduïren a l’aprovació de l’Avantprojecte d’Estatut de juliol de 1931».⁴⁵

      Finalment «la immediatesa d’un present polititzat acabarà imposant-se» al «projecte plural i apolític que havien engegat feia un any». Fins al punt que unes setmanes després de les eleccions municipals que provocaren la irrupció de la 2a República Espanyola alguns exaltats cremaren convents a la ciutat de València i fins i tot assaltaren un edifici tan emblemàtic per al valencianisme de dreta com el Centre Escolar i Mercantil (CEM), la plataforma cultural del jesuïtes que des del 1926 publicava la revista bimestral Cultura Valenciana. Uns mesos després, Francesc Carreres encara reclamava, en nom d’ACV («La data del 9 d’octubre», El Poble Valencià, 14, 10-XI-1931), el manteniment de la tasca necessària de deixondir el poble: «“Que els valencianistes es repartixquen per els pobles de la nostra terra, que facen propaganda, que ensenyen als valencians que no hi ha ningú –encara que siga amb qualsevol pretexte– que ens puga negar la nostra llibertat”. Es tancava així el cercle de l’aventura d’ACV i el seu periòdic, AV. La fi d’una aventura que (...) va deixar els seus protagonistes amb un sabor agredolç: ara dolç, perquè se sentien satisfets del treball que havien fet a contracorrent al llarg de tot un any, ara agre, perquè constataven que tot havia canviat per a no canviar res».⁴⁶

      La FUE havia destacat en la caiguda de la dictadura i de la monarquia. «Per això en arribar el nou sistema polític serien recompensats, mentre que els seus companys catòlics veien empitjorar notablement les condicions avantatjoses que havien gaudit els anys anteriors».⁴⁷ Encara que la inestabilitat dels governs republicans i els seus canvis repercutirien en els equilibris estudiantils. El protagonisme de l’enfrontament, que durant la segona república assoleix fites màximes, seria per a la FREC i la FUE. L’Asociación Universitaria Socialista i l’Agrupación Escolar Tradicionalista no aconseguien massa ressò entre l’estudiantat, i els valencianistes miraven de mantindre la distància amb aquella lluita, massa febles per a entrar-hi. Reprenem la narració dels fets universitaris en la proclamació de la república. Els estudiants republicans prengueren possessió dels locals universitaris el mateix dia que la monarquia s’afonava i feren assemblea general en l’edifici de La Nau, que proclamà una junta constituïda per la directiva de la FUE i els presidents de les diverses APE. «Les seues primeres decisions foren rebutjar les autoritats acadèmiques com a braços de la dictadura i assumir el govern universitari, reprendre tan prompte com fóra possible les classes i demanar l’alliberament dels presoners polítics. Aquella nit, alguns estudiants dormiren en les facultats, per tal de custodiar-les. Aquestes demandes foren transmeses a la junta republicana com a exigències per a lliurar el control de la universitat junt amb les conclusions aprovades en el congrés d’abril de 1930: l’autonomia universitària, l’obertura de la universitat a tots els ciutadans, la renovació de les seues directives, la millora de la dotació i la participació dels alumnes en el govern i l’administració».⁴⁸ El govern acceptà la destitució de les autoritats acadèmiques i decidí la creació d’una junta provisional per a omplir-ne el buit, formada per professors i alumnes, un de cada facultat i designats per la FUE. El 18 d’abril s’hi celebrà l’elecció democràtica del nou rector, i llavors cediren els estudiants el control de la universitat. Poc després atorgaven a la FUE la representació oficial de l’estudiantat en les juntes de facultat. Malgrat la designació com a única associació oficial, la pretensió de reunir a tota la classe escolar dins l’organització era, naturalment, fictícia.⁴⁹

      «L’oposició als privilegis de la FUE continuà el 1932, amb la convocatòria de vaga i de nou amb l’assalt dels seus locals a la universitat».⁵⁰ Els catòlics es reuniren amb el rector i acordaren una assemblea d’estudiants. Els representants de la FUE estaven disposats «a reunir-se amb els catòlics per a tractar sobre la seua integració, i la dels anomenats independents, en la FUE, però mai per a negociar el tema de la legitimitat de la representació en els claustres ni el reconeixement de cap associació escolar de caràcter religiós o polític». Finalment els representants de la FUE no acudiren a l’assemblea, els catòlics tornaren a reclamar davant del rector la seua demanda de representació democràtica i proporcional, i la possibilitat de conciliació s’esvaí. Així, «els enfrontaments físics entre ambdues societats continuaren, i el 15 de febrer els catòlics forçaren les portes del paranimf i arrencaren les teles que cobrien la imatge de la Puríssima». No a tot arreu era exactament igual: «Barcelona es va distanciar de la resta d’universitats quan, l’abril del 32, la FUE catalana es dissolgué i donà immediatament lloc a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que renunciava a més a més al monopoli escolar». L’accés al govern de la dreta la tardor del 1934 canviaria molt la situació, amb la supressió de la representació de la FUE en els claustres, la prohibició de reunions que no tingueren una finalitat exclusivament científica i el tancament dels locals que no tingueren el mateix caràcter, ordenats pel ministre Villalobos.

      A favor de la FUE cal recordar el seu voluntarisme social destacat, ja que per primera volta les activitats d’una associació d’estudiants no estigueren limitades a les seues pròpies qüestions: «la FUE valenciana mamprengué una tasca de difusió cultural, coherent amb el seu ideal progressista. En aquesta línia, va recuperar la idea tantes voltes fracassada de la Universitat Popular, inaugurada en gener de 1932, com a conseqüència de les conclusions del congrés de novembre de 1931, que establia que “la missió cultural de la Universitat no acaba en l’estudiant: cal difondre-la al poble i cal que l’estudiant mateix entenga aquesta necessitat i estenga la cultura que en ella ha rebut”». De manera que els mateixos estudiants es farien càrrec de l’extensió universitària, a fi de crear un clima d’intimitat i confiança en les lliçons i xarrades en les que no quedaria callat l’obrer. Organitzaren colònies escolars, en les que 60 xiquets gaudien del camp de Bunyol, atesos en la seua alimentació, higiene i educació, mental i física, a càrrec d’estudiants de Magisteri.

      A València l’incendi de la Universitat, el 12 de maig de 1932, escampà les rivalitats i aplegà les activitats de catòlics, fueistes, i l’Asociación Socialista Universitaria contra l’alcalde Alfaro, «a qui culpaven de la ineficient actuació dels bombers, que es van quedar sense aigua». A les acaballes del mateix any es formava l’Agrupació Escolar Valencianista (AEV), que col·laboraren amb els catòlics en el rebuig a la jubilació forçosa de jutges i magistrats. Però la seua transversalitat probablement fou la causa que la FUE, a fi de frenar-la, s’obrira una miqueta al valencianisme mitjançant conferències de Joaquim Reig organitzades per l’APE de Magisteri al gener de 1933. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC) també mirava d’incloure en la seua segona assemblea regional una declaració de «sa i fecund valencianisme». Malgrat els enfrontaments el gener del 34 també s’aplegaren la FUE, l’Asociación de Estudiantes Católicos de Magisterio, l’Asociación de Estudiantes Universitarias i l’Agrupación Escolar Tradicionalista en una comissió a favor de la iniciativa de F. Alcayde