Els precedents no determinen el nostre futur, però sí poden explicar moltes limitacions i vicis que patim en l’espai de joc disponible, i així Andrés Boix escriu: «La història del procés autonòmic en el País Valencià és la crònica d’una decepció».159 El temps ha passat i a l’estiu del 2012 trobem una crisi profunda del sistema. Potser és un pas normal del ball del capitalisme, amb un ritme reforçat per la mundialització financera de l’economia, i que ara com ara practica el desballestament de les mínimes garanties assumides com a fonament de la cohesió social. Qui s’arriscaria a afirmarho?... Però a hores d’ara n’apareixen efectes més marcats en l’estat espanyol, cosa que destapa moltes de les seues vergonyes. I la crisi és ben palesa entre el poble valencià: socialment, econòmica, educativa, financera, ètica, representativa, etc. Un desastre de collons, si voleu, encara que ací ens pariren i ací estem, ací treballem i donem besos, ací agonitzem i també riguem, i mantenim l’esperança de contraban... Si bé cal comptar amb moltes més circumstàncies afegides al llarg de les tres dècades posteriors, alguns mals ja s’hi apuntaven en aquell anòmal procés d’accés valencià a una democràcia i una autonomia política ben imperfectes. Fins al descrèdit institucional i la crisi del model conforme s’ha guiat fins ara: «l’actual Govern de la Generalitat i un President que, per molt que la teoria constitucional en diga una altra cosa, deu la seua legitimitat no a l’elecció dels ciutadans sinó al magne dedazo arribat des del carrer Gènova [de Madrid, seu central del Partido Popular]. Poca cosa podem esperar els valencians de qui sap que la seua cadira depén no de nosaltres sinó de què li envien o no un motorista amb el cessament des de Madrid, com en els vells temps. El nostre Estatut i el nostre autogovern, com és sabut, ja començaren amb mal peu. El pacte de més del 90% d’ajuntaments i de les forces polítiques valencianes, l’esquerra i la dreta, va ser esmenat sense compassió a Madrid, des d’on arribaren a imposar, fins i tot, les senyes d’identitat. Vivim en un País en el que per exemple el nom de la comunitat autònoma no fou el volgut pels valencians, i convé recordar-ho, sinó que simbòlicament ni això es va consentir. Tampoc, és clar, un Estatut competencialment ambiciós. Una cosa que s’ha repetit, a més a més, quan ha calgut reformar el text perquè no s’aguantava de vell i fins les comunitats menys reivindicatives ja l’havien superat».
Encara Boix hi proposa un repàs de les deficiències que fonamenten la decepció general de la situació autonòmica, fonamentalment per la seua invalidació continuada per aquells que tot just l’haurien d’haver impulsada, per càrrec, responsabilitat de gestió i compromís amb el conjunt de la ciutadania. Aquells qui en comptes de construir des de l’administració, s’hi han dedicat a promoure’n el descrèdit i l’ofec entre la població i les seues aspiracions.
En aquests 30 anys diverses fites marquen l’autonomia valenciana: infraestructures roïnes i de pagament que impedeixen la vertebració del país, jurídicament ancorat encara en un provincialisme imposat; un sistema financer propi destrossat; un finançament autonòmic que fa que la Comunitat Valenciana siga l’únic territori europeu amb un règim fiscal de tipus colonial en sentit estricte ja que malgrat una renda per càpita inferior a l’estatal d’ací s’extrauen recursos any rere any (i no pocs, per cert)...160 Tot això amanit amb l’impresentable i vergonyós espectacle d’un Consell de la Generalitat que de reivindicatiu en aquestes qüestions passa a genuflex segons canvien les majories a Madrid... i una oposició que fa el mateix. En aquests 30 anys, si més no, s’han gestionat molt millor des de la proximitat tots els serveis. Però no és prou. O reiniciem el programa i ens posem a treballar de veritat, prenent-nos seriosament l’autonomia i als ciutadans, o l’invent implosiona. Això sí, mentrestant, la nostra estimada casta no baixa del cotxe oficial.
Al capdavall i sense pretendre ara descobrir el Mediterrani, les vies de solució i l’actitud escaient per a acarar els problemes no poden esmunyir la reclamació (i també la promoció, caldria dir) de més democràcia, més participació, més obertura i una relació honesta cap a l’objecte que justifica les institucions democràtiques, el poble valencià, i més interacció amb els ciutadans i les ciutadanes del País Valencià. És a dir, les qüestions vives que sostenen una llarga tradició civil, que inclou la de les reivindicacions estudiantils universitàries anteriors a l’aparició del Bloc d’Estudiants Agermanats, que hem mirat de repassar fins ací.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.