És rellevant mencionar els ideals republicans perquè no és l’herència franquista de silenci i acceptació la que construeix Roig, sinó que el seu talent germina en la terra adobada d’aquells anys trenta que van ser per a les dones el moment en què vam poder exercir més lliurement des de la nostra condició. Anys gloriosos, anys enyorats per tots aquells i aquelles que els van viure amb l’alegria que dona respirar amb llibertat. Aquesta herència —conservada dificultosament a l’ombra durant el llarg franquisme per homes i dones que van constituir una resistència ferma— és la que Roig arrossega i la que impulsa la seva feina.
Jove escriptora i periodista sense pèls a la llengua, Roig s’erigeix en una peça activa d’aquest temps de dones a què em refereixo perquè és continuadora d’aquell altre temps de dones on finalment elles van poder ocupar l’espai públic sense gasiveria i escriure sense complexos als diaris, per posar un exemple. Ja als anys setanta, quan juntament amb les forces de l’esquerra el feminisme reapareix com el Guadiana i agafa embranzida gràcies a les conquestes de les companyes d’altres països com ara França amb el Mouvement de Libération des Femmes (MLF) o els Estats Units, que es traduiran en l’anomenada Tercera Onada Feminista, Roig se situa a primera fila d’aquella revolució de la qual ara recollim els fruits i que les generacions més joves sovint han oblidat.
Aquesta antologia reuneix molts dels seus articles més feministes —alguns no recollits mai abans en cap volum—, però també algunes pàgines de llibres en les quals trobem reflexions i conviccions. Hem escollit mostres d’El feminismo, ¿Tiempo de mujer? i Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig de publicació pòstuma que s’articula com una mena d’autobiografia intel·lectual al voltant de la seva experiència de dona escriptora en un món d’homes i que posa en relació la seva consciència de gènere amb la seva condició d’escriptora, formulant la teoria de la mirada bòrnia.
Alternem textos escrits en català amb d’altres en castellà no per caprici, sinó perquè ella mateixa va cultivar el bilingüisme al llarg de la seva carrera professional. Ho va fer després d’haver escollit el català com a llengua literària i per raons estrictament crematístiques, ja què en aquells anys el sector editorial en català —fos literari o periodístic—, per culpa de la llarga sequera franquista, era encara molt reduït. S’ha de dir que Roig no es considera bilingüe sinó una «esquizofrènica malalta de llengües». Diu: «Escric en castellà i en soc una, escric en català i en soc una altra», mentre que té el castellà com una «llengua manllevada» que li serveix per guanyar-se la vida però que no és la seva llengua d’elecció.
Per a Roig l’escriptura és «un dels darrers oficis que s’aguanten només amb la constància, engreixament dels malucs i la convivència amb una munió de dubtes que ningú no et resol». Però és també un exercici de responsabilitat, per la qual cosa els seus compromisos van anar molt més enllà del feminisme, tot i ser aquest, en la seva obra, una pedra de toc. Ferm va ser així mateix el seu compromís amb la memòria històrica, les polítiques progressistes i el catalanisme.
Pel que fa al seu estil literari, amb l’escriptura va signar un contracte de claredat que l’allunya dels focs d’artifici tan propis d’alguns dels seus contemporanis, una claredat que en el terreny periodístic la va fer brillar. A mi em fa pensar una mica en un altre prosista transparent, Carles Soldevila —també aplaudit com a periodista—, qui va avançar-se al seu temps fent servir el que Pla anomenava una «prosa ben nuada, esvelta, neta, viva». I és que si el periodisme és un gènere literari —que jo crec que sí—, Montserrat Roig el va cultivar amb excel·lència. Alguns dels treballs que ho demostren es troben en aquestes pàgines, on tant ens diu que vol ser sueca com ens explica com se sent quan la criden per participar en una taula rodona sobre la mal anomenada literatura femenina, és a dir, sobre la literatura feta per dones.
Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica perquè va triomfar a la televisió amb el seu programa Personatges, on va entrevistar el bo i millor de la cultura catalana i on s’atrevia a preguntar el que ningú hauria gosat preguntar. Tot i considerant-lo una feina per viure, va practicar el periodisme amb el mateix rigor que la narrativa, per la qual és un nom valorat en la literatura catalana. Una amiga catedràtica d’institut ja jubilada em recordava que feia servir els seus articles a les classes, perquè eren exemples d’intel·ligència i estil excel·lent, a més del seu envejable sentit de l’humor.
En la seva trajectòria periodística, Roig va col·laborar en un bon grapat de diaris i revistes, com és habitual. Ja el febrer de 1972 va publicar a Cuadernos para el diálogo el seu primer article de temàtica feminista, «Algunas notas indiscretas sobre la mujer» —després inclòs a ¿Tiempo de mujer?—. Era una escriptora novella que apostava per interessar-se frontalment per aquest tema debatut: la dona. Seguia les petjades de Capmany, era evident, que en els darrers anys havia publicat diversos treballs sobre la qüestió que havien ajudat a posar el feminisme a l’agenda.
A la segona meitat dels anys setanta, va tenir a Mundo Diario una secció que es deia «Dia a dia». I ja entrats els anys vuitanta El Periódico de Catalunya li va demanar que fes un article diari. La secció es va dir «Melindros» i acostumava a sortir a sobre o al costat d’una vinyeta satírica d’en Perich. Allà, durant quatre anys, Roig va ser —en paraules seves— «els ulls i les orelles de molta gent». La seva darrera etapa periodística va tenir lloc al diari Avui, on els articles i cròniques que va publicar durant el 1990 i el 1991 van tenir un gran èxit. En un temps en què no hi havia tantes firmes per seguir, els lectors i les lectores que feia anys que li eren fidels s’abocaven al seu article diari amb més entusiasme que mai i no era estrany trobar gent comentant el darrer article de Montserrat Roig. Possiblement poques periodistes han rebut cartes tan elogioses felicitant-la per la seva feina. Són nombroses i estan recollides en una de les carpetes de què es compon el seu llegat, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
A Diari d’uns anys, un recull d’articles de la segona meitat dels anys setanta, Quim Torra la compara amb Ramon Barnils, periodista també íntegre i desobedient. Justament Torra, quan la compara amb Barnils, fa al·lusió al fet que tots dos tenen en comú intentar «relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada». Mentre al pròleg a Un pensament de sal, un pessic de pebre, que recull els articles publicats a l’Avui durant els seus dos darrers anys de vida —un llibre que Roig no va poder enllestir per culpa de la seva mort prematura a conseqüència d’un càncer de pit—, l’editor Josep Maria Castellet parla de la seva «sensibilitat moral».
Es miri com es miri, la Roig periodista i assagista ni fa trampes ni s’embarbussa, sinó que parla, com deia abans, alt i clar. Als seus llibres i articles, Roig ens interpel·la sobre temes que estan encara de molta actualitat, de manera que les seves reflexions, tot i no estar escrites des del present, ens poden servir més del que pensem per entendre’l.
En aquesta antologia acompanyem Roig per la història d’un país que surt del passat fosc i camina cap a un futur millor. Vivim les Jornades Catalanes de la Dona que van tenir lloc l’any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona, les eleccions del 1977, la pujada al poder de Margaret Thatcher —la primera dona primera ministra a Europa—, el govern conservador d’Adolfo Suárez, i així fins a arribar a la guerra d’Iraq. És una gran sort tenir una cicerone com ella, que ens apropa amb veu crítica i eloqüència a episodis que ja queden lluny.
Hem dividit aquesta selecció en quatre apartats, que volen recollir les seves principals preocupacions en l’àmbit que ens ocupa. La primera tracta sobre la condició femenina i les relacions de les dones amb el món, que acostumen a grinyolar força. Inclou entre altres peces un fragment d’El feminismo i la introducció a ¿Tiempo de mujer? La segona fa referència a l’empoderament femení i inclou un llarg article publicat a Vindicación feminista —una revista clau dels anys setanta en el procés de consolidació de la lluita— que es diu «¿Por qué no ha habido mujeres genio?», així