• Les lliçons del pas del temps
• La pornografía no libera a la mujer...
• Si alquila su útero, pintará su casa
• El dret de cuixa postindustrial
• Análisis de la pareja en nuestro tiempo
• Sobre mamelles de paper i pits que nodreixen
• Els governants i la senyora Maruja
• De les dones boniques i els homes esgarrifosos
• Violades de primera, violades de segona
• Lo normal: esposas asesinadas
• Prendre el te amb el violador
• El patriarca la prefereix morta
• Pedro el loco i les violacions
TEMPS DE DONES
M. ÀNGELS CABRÉ
Si als vint anys m’haguessin dit que algun dia faria una antologia de Montserrat Roig —per qui sento rendida admiració—, no m’ho hauria cregut. I ara soc aquí, presentant una selecció de textos seus, valuosos per moltes raons però especialment perquè tracten sobre feminisme i qüestions afins en un moment històric en què —ja tocava— la veu de les dones s’està fent sentir alta i clara arreu, o gairebé arreu.
Justament «La veu alta i clara de la Roig» es el títol d’un article que vaig publicar al diari Ara en el qual mencionava que, quan feia conferències sobre ella, la pregunta recurrent de la gent era què diria sobre el moment històric que vivim. En diria moltes coses, evidentment, perquè de callada no hi va estar mai. I diria abans que res que finalment les dones tenim l’altaveu que mereixem i pel qual fa segles que lluitem esforçadament.
Com a digníssima integrant d’aquest moviment d’emancipació de les dones —el feminisme—, Roig s’alegraria molt i molt del fet que el segle XXI—que per desgràcia ella no va veure néixer— s’albiri com un segle de veus plurals; en definitiva, que comenci a dibuixar-se com el món que sempre hauríem d’haver tingut si al maleït patriarcat no li hagués donat per sotmetre la meitat de la població —les dones— i de pas uns quants més que no eren dones però als quals també ha negat la veu.
L’escriptora i periodista Montserrat Roig és un exemple perfecte d’intel·lectual compromesa en uns anys en què s’imposava el compromís amb els valors democràtics. Mentre el país deixava enrere la dictadura, negociava una Transició i, tot seguit, s’esmerçava a afermar la democràcia acabada d’estrenar, ella es va posar del costat dels valors de l’esquerra i del feminisme, sense defallir.
Va ser, com confessa en un dels articles que es poden llegir en aquesta selecció, «una feminista independent» en el sentit que no va pertànyer a cap grupuscle concret, tot i que a la universitat es va fer marxista i després va pertànyer un temps al PSUC, fins al punt de formar part de la seva llista a les eleccions del 1977, les primeres de l’etapa democràtica. Però, com ella mateixa denunciava, ni el marxisme era feminista ni les dones comptaven massa als partits polítics. Ho demostra la imatge androcèntrica del que va ser el nostre primer Congrés dels Diputats, on només hi havia vint-i-una diputades enfront de les cent seixanta-sis de l’actual. Han passat més de quaranta anys i se suposa que ara tenim una democràcia madura —tot i que massa coses fan pensar que no gaire.
Pel que fa a les batalles feministes que es van dur a terme en aquell període de construcció, podem afirmar que Roig va participar en totes des de les files de l’anomenat «feminisme de la diferència»: de la petició d’amnistia pels delictes de la condició femenina —una manera molt subtil de dir que la justícia discriminava les dones, ja que fins i tot l’adulteri estava penat només per a les dones— a l’exigència del dret a la contracepció i l’avortament. Ho va fer des del màxim compromís i des de la consciència —a mesura que adquiria ressò públic— del valor multiplicador de la seva contribució.
Del seu engagement ha quedat testimoni gràfic en algunes fotografies en què la veiem a les manifestacions envoltada de companyes que clamen pels seus drets i, sobretot, ha quedat testimoni escrit de la seva defensa aferrissada de les conviccions feministes als seus articles i reportatges, pròlegs i altres pàgines impreses. Al feminisme li va dedicar un llibre sencer, Mujeres ante un nuevo humanismo, més endavant reeditat amb el títol d’El feminismo. Mentre que a ¿Tiempo de mujer? va reunir alguns dels seus textos més femenins i feministes: femenins perquè aborden el fet de ser dona i feministes perquè planten cara a les opressions masclistes.
Ara que es parla de feminismes i no de feminisme, de dones i no de dona, li manllevo el títol per a aquest pròleg i el declino en plural sense el seu permís, però convençuda que me l’hauria donat. Els interrogants han caigut perquè amb la distància que ens dona el temps ja podem afirmar amb certesa que aquells anys setanta i vuitanta en què ella va ser la Roig brillant que coneixem van ser sense cap dubte temps de dones, de dones valentes i arriscades que van sortir als carrers per agafar el que era seu, ni més ni menys que tot allò que el franquisme els havia robat.
Roig es considerava «filla forçada del franquisme» i era