Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: març del 2019
© del text: hereus de Maria Aurèlia Capmany
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra
© de la foto de portada: Pilar Aymerich
© del pròleg: Julià de Jòdar
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
Edició: Marta Nadal
Transcripció: Ángel Alonso
Correcció: Gemma Garrigosa
Revisió de proves: Sara Romero
Disseny de col·lecció: Virgínia Pol
Maquetació: Víctor García Tur
Producción de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-18-8
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
ÍNDEX
Entre la Capmany i l’Aurèlia (Julià de Jòdar)
L’ahir i l’avui. El rodet del temps
Una lleugeríssima i glacial primavera
PRESENTACIÓ
Marta Nadal
Comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany
Pedra de toc (I i II) és, sense cap mena de dubte, una obra important i necessària, que teníem el deure inexcusable de reeditar en un marc commemoratiu com el centenari del naixement de M. Aurèlia Capmany. Gràcies a l’editorial Comanegra, això ha estat finalment possible, i ens n’hem de felicitar tots plegats.
El primer volum de Pedra de toc va ser publicat per l’Editorial Nova Terra l’any 1970 i, quatre anys més tard, la mateixa editorial va editar-ne el segon. La persecució per part de la censura de l’obra de M. Aurèlia Capmany va ser constant des dels inicis —les seves primeres novel·les van tardar entre cinc i quinze anys a publicar-se—, però, avançat el franquisme, foren sobretot els seus llibres de no-ficció els més censurats, pel fet que suposaven un greu perill per a la uniformitat religiosa i moral del règim, i perquè hi introduïen una mirada crítica i, per tant, la possibilitat de dissidència al seu ideari. El primer volum de Pedra de toc, doncs, va patir l’examen minuciós d’aquells censors que no en deixaven passar ni una i retornaven el llibre amb els fragments —o de vegades tan sols paraules— que s’havien de suprimir: «aquella llarga nit que ens esperava», «vexant», «el separatismo no va ser una qüestió de minories», «nació» —evidentment referint-se a Catalunya— són, a tall d’exemple, i per ser breus, algunes de les paraules i frases, entre moltes altres, que no van poder veure la llum.
El segon volum de Pedra de toc, editat el mes de desembre del 1974, va caure, en canvi, en el silenci administratiu; l’informe del lector, citat per Francesc Foguet, acaba dient, de manera prou explícita: «como me temo que no existe base suficiente para impugnar este depósito, me inclino por aconsejar silencio administrativo». Ja veiem que aquest segon volum va tenir més sort que no el primer, sotmès a la implacable lupa censora. Però, l’any 1977, una tercera edició de Pedra de toc I restituïa al volum els fragments retallats d’aquella primera edició del 1970. A la contraportada hi deia: «Aquesta tercera edició compta amb nous al·licients: la incorporació dels paràgrafs que la censura prohibí a les altres edicions [...]». I l’encert del volum que ara us oferim és precisament aquest, a més de contenir els dos llibres en un sol exemplar: la reedició per primera vegada del primer llibre original sense el signe de la censura.
Pedra de toc: una obra important i necessària. Important perquè conté el pensament de M. Aurèlia Capmany i les constants de la seva trajectòria intel·lectual al llarg dels anys: la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, de l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència, el sentit de la història, però també, i sobretot, l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari i de la filosofia, vertebradora de la seva mirada, de la seva posició en el món. I és, com he dit, també una obra necessària, perquè interpel·la el lector d’avui. La dissecció que fa del terrible passat de la dictadura, des dels seus anys més ferotges fins als maquillats per l’aparença d’un règim més benèvol, la manifestació més amarga i dura de viure en la resistència, ens obliga a pronunciar-nos íntimament, a comprometre’ns, com Capmany ho va fer amb la seva col·lectivitat i amb el seu país: «París —ho descobria