Em vaig posar el tabard a sobre, vaig baixar en la foscor compacta i freda i vaig sortir pel portal a l’aparcament, vaig seure al cotxe i em vaig adormir bastant de pressa, en la mateixa posició que havia dormit tantes vegades.
Vaig somiar que em moria. Em passava sovint, però a diferència d’altres aquest somni el vaig recordar tot l’endemà, i mesos després, i anys després, si no amb tots els detalls almenys sí la imatge central: que em moria i com moria. No recordava les causes que apareixien al somni, no tenia la sensació d’haver fet res de greu, d’haver comès cap delicte ni cap crim pel qual m’haguessin condemnat a mort, ni d’haver patit cap accident o tenir una malaltia incurable, sinó que em trobava en un embut, o no, no era un embut, més aviat una flor, una tulipa, una tulipa gegantina, molt prima al capdamunt, en realitat no era una tulipa, no sabia què era, però ja se m’havia enfilat a la panxa, i després al pit, i allò que no era una tulipa s’aferrava al meu cos i m’estirava cap avall, no gaire fort, amb la força justa perquè no pogués fugir cap amunt, i jo sabia que quan toqués fons, moriria. Sentia una gran tristesa i una mica de por, però pànic, no, no em debatia ni donava puntades de peu, no hauria servit de res, aquí acabaria tot. Tenia el braç esquerre enganxat al maluc, però el dret havia aconseguit estirar-lo cap amunt i ella m’agafava fort la mà, ella era l’únic que significava alguna cosa. Havia seguit el meu descens agenollada i encara em seguia des de dalt de tot, de tan lluny com podia, des del terra d’una habitació amb parets blanques que jo ja no podia veure, només veia el sostre, per on passaven els núvols per última vegada, i la seva mà era segura i càlida, era la seva mà ferma, mentre ella m’agafés la mà jo podria morir-me sense pànic. En el somni jo mirava amunt, al rostre conegut, i això em tranquil·litzava, veia com n’estava de trista, però també la veia concentrada en la feina que havia de complir, com sempre que alguna cosa estava en joc o s’havia de fer, no com jo, que m’escapava gairebé sempre. I la feina que havia de complir era subjectar-me tant de temps com pogués i una mica més, de manera que jo no abandonés aquest món enmig del pànic i la desesperació. Desesperat no ho estava, només tristíssim, i també una mica expectant pel que hagués de passar, ho admeto. I continuava descendint fins que vaig notar a la barbeta la pressió lleugera dels pètals, si és que eren pètals, i aleshores vaig agafar aire, a fons, com si anés a capbussar-me, perquè havia arribat el moment i no era horripilant, com un s’imagina, tenia la seva dolçor, la seva bondat i amabilitat, i ella encara em tenia la mà agafada, era l’últim que sentia i aleshores em moria i a penes tenia temps d’endinsar-me en el paisatge vast i tenebrós de la mort, el no-res absolut, abans de tornar a pujar disparat i travessar la superfície de la vida amb una glopada d’aire tan sonora que em va despertar a dins del Mazda, a l’aparcament del costat de la rotonda i de l’escola de Bjølsen, on la Grete Waitz havia fet de mestra als anys setanta, la recordava molt bé, al mig del pati amb el xiulet que brillava, i el primer que vaig pensar va ser qui deu ser aquesta dona que m’agafa la mà. Tot de cop, el rostre havia desaparegut. No podia ser la Turid, perquè segur que me l’hauria endut fora del somni, i la mà del somni no era com la de la Turid, que era més prima i ni de bon tros tan decidida, i amb els ulls encara clucs vaig palpar-me la memòria per endevinar, si fos possible, qui era la dona que m’havia subjectat amb tanta fermesa i m’havia acompanyat per la tulipa de la mort tan avall com va poder fins que em va haver de deixar anar. Em vaig concentrar per enfocar la memòria i fer-ne un raig de llum perforador com el d’una llanterna, prou ample per encabir-hi un rostre, però res més, i així poder evocar la dona del somni, treure-la a la claror del fanal que brillava molt amunt darrere el vidre del Mazda on jo estava mig assegut mig estirat, i poder veure qui era i potser trobar-la i tot.
No va funcionar, la dona m’era familiar però no sabia qui era.
Al rellotge del tauler eren les quatre. El carrer i la rotonda estaven en silenci i tota la resta també, el mateix silenci, portes que no s’obren, finestres tancades, portals a les fosques, fanals amb la llum cap endins i l’aire quiet i flonjo, com aigua. A l’esplanada del capdamunt del carrer els autobusos encara descansaven a l’interior del gran garatge, pesants, immòbils en la foscor sedosa sota les bigues, el combustible quiet, una superfície llisa i brillant dins els dipòsits, les finestretes cegues, els seients buits del conductor, les palanques de canvi nues i fredes. Ni una ànima. Estava glaçat, tenia tremolors a totes dues cames i a una mà, però no a l’altra, la que ella m’havia agafat.
Vaig redreçar el seient, vaig sortir del cotxe, vaig pujar els dos pisos gairebé a peu coix i em vaig ficar al llit. Ara sí que estava prou calent i em vaig adormir de seguida.
4
Hi tornava sovint, a aquest somni, pensava com n’era de nítid, de definitiu, i quan ho feia no se’m va acudir mai que fos una llàstima o que fos trist, o estúpid, que la mà ferma del somni no fos la de la Turid. La Turid no hi era, en el territori del somni, no hi havia nascut ni hi havia estat creada. Però en la realitat, en l’estat de vigília, era diferent. Havia omplert tots els espais, els matins i les nits, de llevant a ponent, desbordant-ho tot, i allà també la seva deu es va buidar lentament, es va anar assecant i va desaparèixer atreta pels colorits, i sovint em preguntava, ¿què tenien els colorits que no tingués jo? A part dels colors. Vaig trigar un temps a veure-ho, malgrat que era molt simple. Tenien la Turid. I la tenien feia temps. L’absorbien. La imatge era clara: una canya de ratlles vermelles i blanques, gegantina, una Turid somrient que passava per dins a tota velocitat, en posició de tirar-se a l’aigua, cap als llavis dels colorits, era una Supergirl amb la capa que li voleiava alegrement a l’esquena.
Una vegada vam anar a una de les illes de més enfora del fiord de Bunne. Potser era Malmøya. Encara estàvem casats. Va ser abans de l’incendi del ferri, però no gaire abans. Feia temps que les coses no anaven bé i jo tenia por. Era un dissabte. Algú ens feia de cangur, aquella nit. Potser la meva mare, que encara no era morta. O un dels meus germans. El gran ja no hi era, el segon desapareixeria aviat.
Caminàvem de dos en dos a la vora del mar, pels embarcadors, vam passar per davant de l’indret on gairebé vint anys més tard l’Òpera obriria les seves altíssimes portes de vidre, on tenien amarrat el petit ferri Holger Danske, que semblava tan ridículament petit i fràgil que vaig pensar com podíem sobreviure tants anys.
No recordo qui anava al meu costat, ni si ens vam dir res i què ens vam dir. La Turid anava tres parelles més endavant. Ell era alt, duia jaqueta groga i cua de cavall i no podia estar-se callat, mirava la Turid per sobre de l’espatlla amb les mans aixecades, sense parar de xerrar. De mica en mica vam anar arribant en fila índia a l’edifici de la Tollpost Globe, on treballava la meva mare i on passaria els seus últims dies al cap de no gaire, dues categories per sobre del carro de la neteja. Havia deixat córrer les fàbriques, les nits a les escoles, als gimnasos i a les cabines caòtiques dels vaixells, els parquets, els passadissos d’hotel empudegats de fum, els lavabos amb pipís d’estrelles pop i cascades de vòmit, havia llançat la baieta sense girar-se enrere ni una sola vegada. Des de la finestra on tenia la taula, veia el fiord, i les barres de neó verd del logo de la Tollpost Globe brillaven tènuement a la façana que donava al carrer.
Ja era el capvespre, ens envoltava una fosca gris pebre, però des de Sjursøya els senyals dels dipòsits de ciment ens tenyien de groc i de vermell, la llum s’escampava pel fiord en tota la seva amplitud, des del port, des dels carrers de la ciutat i el palau reial i els turons del fons, on hi havia més llums que retallaven la fina silueta inclinada del trampolí d’esquí, tota aquesta llum s’estenia per l’aigua com una catifa virolada desplegada des d’un moll situat entre Vippetangen i Aker Brygge, no una catifa persa, sinó més aviat impressionista, teixida amb fils llampants en algun racó dels Andes, o no, més aviat en una d’aquelles cases penjants a les altures del Nepal, banderoles d’oració que voleiaven, volves de neu a l’aire que baixaven arremolinades dels cims