3
La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.
I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.
Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.
Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.
O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.
Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta l’arxivista oficial cridant no, no, per Déu, l’has de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.
L’espai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. M’ho hauria d’haver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a l’esquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc —l’aire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes— que se’m va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot d’una, estava més lúcid que mai. Jo l’havia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i l’home es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, espera’t un moment, va desaparèixer rere la porta i s’hi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a l’inrevés, les pastilles més aviat m’ensopien, m’havien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç d’anar a la consulta. Em feia por enganxar-me a les drogues, a les pastilles, amb l’argument paradoxal que precisament ara les necessitava més que mai. Però m’hauria tornat insaciable un cop comencés, n’estava segur, de manera que m’ho vaig treure del cap, convençut que amb el tabac i el cotxe n’hi hauria prou.
Cada matí em llevava i provava de reprendre la gran novel·la sobre la fàbrica que estava escrivint. Anava d’això, de tots els anys que hi havia passat: l’autobús que m’hi portava a negra nit, l’autobús a negra nit per tornar a casa amb la Turid, els companys de feina en aquella gran nau, els colors coagulats en la pols i la llum que queia per les finestres altes, el fragor del torn de dia, el fragor del torn de nit, l’esgotament que ens desvetllava quan sortíem al matí, el bombolleig del xampany a les venes. La novel·la anava del suïcidi i la ràbia, dels tips de riure, de com n’estàvem de guillats, de com se’ns afluixava la llengua al final del torn, això era el més important; però em costava molt concentrar-me, no ho aconseguia, i al final vaig dir prou. Ni tan sols ho intentava. Però no tenia res més. No em publicaven res a les revistes ni als diaris. No enviava res a l’editorial del que tenia al calaix. No tenia res al calaix. ¿Què havia de tenir-hi? Havia de filar molt prim amb la beca de què vivia, m’havien d’arribar els diners per a la benzina i les nenes, quan venien. Em vaig aprimar força aquell any.
M’havia llevat i havia anat a la sala d’estar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir d’ençà que se n’havia anat la Turid, ara ja no tenia raons