Però era una via estreta i ja havia perdut la batalla del futur a la generació anterior, o potser abans, si bé no feia més de vint o trenta anys que el tren encara arribava, confiat, a Bjørkelangen i continuava rabent cap a Skullerud, al sud, fins al llac interior i el vapor que et podia transportar per les rescloses des del cor del país fins al fiord exterior d’Oslo, i d’allà a qualsevol cap de món, a Espanya, a Amèrica si aquest era el teu destí, i no era un trajecte gaire llarg fins a Sørumsand o Skullerud, el dialecte que hi parlaven era si fa no fa el mateix, i les vies feia molts anys que les havien arrencat i n’havien fet ferralla, i no n’havien posat de noves.
La Turid estava asseguda damunt l’herba, amb el front contra els genolls, al marge que baixa al riu que jo sabia que es diu Lier. Ho sabia tot de tots aquells poblets escampats per una gran extensió a l’est del país. L’havia recorreguda en cotxe tota sencera, hi havia passat incomptables vegades, sol, de dia i de nit, algun cop amb les nenes al seient del darrere, totes tres o només una, la Vigdis en general, que era la gran. Havia fet quilòmetres i més quilòmetres, fins que me n’afartava. En aquell moment n’estava molt fart. De les carreteres. Dels cotxes, del Mazda i del Ford, de l’Opel, de la marca que fos, dels cotxes amb canvi manual i automàtic, dels que van amb benzina i dels dièsel descomunals, dels que no fan soroll i dels que arrosseguen una fumera repugnant per l’asfalt, com una cua negra que els surt del tub d’escapament. No vaig calcular mai la quantitat de CO2 que arribava a desprendre en aquests tombs amb cotxe, probablement una xifra criminal, la veritat és que la idea em turmentava, hi pensava sovint, havia passat nits en blanc comptant litres de carburant i metres cúbics d’emissions, però ¿què podia fer-hi? ¿Prendre una pastilla? ¿Que no contaminen, les farmacèutiques? Segur que sí, molt, encara que no sabés amb quins components ni de quina manera, si per vessaments líquids al sòl o abocant porqueria a l’atmosfera, o si era una devastació narcotitzant generalitzada.
El que hauria pogut fer era portar el diari d’aquella època. Segurament n’hauria sortit un llibre d’uns quants centenars de pàgines, vaig pensar, hauria tingut interès en termes geogràfics, topogràfics, biogràfics sobretot, aleshores vivia desficiat, feia temps, i no hi havia manera d’allunyar-me del cotxe. Durant el darrer any s’havia convertit en una droga. ¿Què podia fer de mi, a les nits? O el centre d’Oslo o el cotxe, i sortia a fer una copa amb la mateixa freqüència que m’asseia al volant.
Pel moviment de les espatlles vaig veure que encara plorava, ¿com podia plorar tanta estona? No era fàcil d’entendre, però tampoc no sabia què havia passat, i no havia pensat a preguntar-l’hi, era la seva vida, no la nostra.
Després d’un intent absurd i fracassat de carregar-la a coll com fan els bombers, vaig haver d’entaforar-la al seient del copilot. No va ser fàcil, tenia les cames de goma, com si no hi tingués articulacions; primer vaig pensar que anava borratxa, segur que s’havia emborratxat, potser molt, però ja li havia passat, ella em repetia, perdona, Arvid, i jo li deia, relaxa’t, Turid, tot anirà bé, encara que hauria anat molt millor si no s’hagués relaxat tant. Mai l’havia vista així en tota la nostra llarga vida en comú i ara em veia obligat a abraçar-la, però no notava el seu cos com abans, i això em desconcertava; m’havia esperat ni que fos una mica de reconeixença al palmell de les mans, alguna sensació familiar, per lleu que fos, i en canvi percebia el seu cos com una cosa privada i al mateix temps més nítida, sí, precisament per això, no com un cos que s’allunyava sinó com un cos del tot nou i afilat que s’apropava. Ara bé, no era qüestió d’agafar el rave per les fulles, no era a mi que s’apropava, i vaig haver de posar les mans de manera que no toquessin llocs que haguessin tocat abans. Feia només un any de l’última vegada, però tampoc no recordava si aleshores encara l’abraçava, segur que no, parapetat en mi mateix tenia massa por, si l’abraçava podia passar qualsevol cosa.
Vaig aparcar davant de la casa veïna de manera que pogués agafar el camí més curt, per la gespa, cap al pis on vivia, allà a la punta, sense que la veiessin els veïns immediats i sens dubte tafaners. Vaig donar per fet que era un encert. ¿Vols que t’acompanyi a dins?, vaig dir, i de seguida vaig pensar que no ho hauria d’haver dit, perquè no volia fer-ho. ¿Et fa res?, va dir. Cap problema, vaig dir jo, i ella va respondre, oh, sisplau, gairebé amb el cor a la mà, i em vaig sentir molest, era una sensació humiliant, em feia ràbia, per telèfon m’havia dit que no tenia a ningú més que a mi, però jo no volia ser el seu cavaller, el seu salvador, sense rebre res a canvi a part de les gràcies. ¿Què n’havia de fer, de les gràcies? L’última vegada que havíem estat cara a cara, feia un any, al pis on vivíem tots dos a la plaça Advokat Dehli de Bjølsen, ella havia somrigut i m’havia dit amb certa tristor, mira que estava convençuda que ens faríem vells plegats, i els seus amics, que no eren amics meus i eren uns anys més joves que jo, com la Turid, esperaven a la vorera, al costat de la furgoneta carregada fins dalt, una Volkswagen Caravelle, ho recordo perfectament, groga i cridanera, el sol els donava de ple i em va passar pel cap que la roba que duien era molt virolada, com de hippies, jo no m’hauria posat mai aquella roba i vaig dir, doncs m’hauràs de donar el que ve abans, el que ve a partir d’ara fins a la vellesa, el que hi ha al mig, però ella no volia donar-m’ho, em va dir, no podia. No, és clar, quina merda.
Però era veritat que al llarg de l’últim any que vam viure plegats els dies i les nits s’havien anat succeint tan a poc a poc que es van arribar a aturar, i tot va quedar en suspens, i cada cop més sovint no aconseguia anar-me’n a dormir al llit on ella ja s’havia cabdellat una hora abans, o potser ja feia unes hores. Ens havíem convertit en imants amb pols idèntics, l’un enfront de l’altre, dos signes positius, dos signes negatius; si m’hi llançava a sobre, en el mateix moment de traspassar la porta seria expel·lit de l’habitació com si hagués rebut una trompada al pit i aterraria d’esquena a la sala d’estar i lliscaria per terra fins a estavellar-me amb un cop sec a la paret del fons. Sempre el mateix, una vegada i una altra, fins que al final em quedava assegut al sofà escoltant uns discos que ella podia identificar perfectament a través de la paret. Era la música dels nostres primers temps, de quan jo encara no sabia qui era ella, qui s’amagava sota la seva pell, i ella no sabia qui hi havia sota la meva, qui era jo, i l’únic que volíem era descobrir-ho perquè jo aleshores passava una bona ratxa, m’estava escindint de qui havia sigut, estava enamorat, per això escoltava aquells discos; però de mica en mica els vaig anar abandonant i, passada la mitjanit, baixava l’escala de l’edifici, amb aquelles rajoles marroquines a cada replà que sempre m’havien agradat tant, gairebé centenàries, plenes d’esquerdes i amb motius vermells i blaus en forma d’estrella, i sortia pel portal del darrere, el de l’antic estable convertit en garatge per al veí de més edat, un home que cada diumenge es posava una granota absurdament impecable i s’enfilava a un tamboret al pati de llambordes per enllustrar el seu Volvo Duetten de l’any de la picor que jo no li havia vist mai conduir ni un metre; el portal era fosc com la gola del llop quan jo anava cap al Mazda, aparcat a la plaça senyalitzada de davant de l’edifici de pisos de lloguer, a quatre passes de la parada del bus. M’asseia al seient del copilot, el tirava enrere i l’abatia tant com podia, fins que em quedava mig assegut mig estirat, amb l’abric gruixut ben arrapat al cos, mirant d’esgarrapar una estona de son després del dia que Déu m’havia donat, o almenys fins que els primers autobusos baixessin de l’esplanada al capdamunt del carrer, on hi havia l’estació a les fosques, i el poliesportiu i la fàbrica de mantega també a les fosques. Els autobusos arribaven a la parada, gairebé invisibles i silenciosos, s’aturaven i obrien les portes amb un so que