Parla'm amb estil. Magí Camps

      QUINA CREU!

      ‘Assecar’, ‘creuar’ i ‘marxar’ surten al diccionari, però…

      Al teatre, la llengua m’acostuma a treure de polleguera. Quan veig el nom d’Anna Casassas o de Joan Sellent al programa, per posar dos exemples de traductors de solvència contrastada, em relaxo. Però en altres casos, tot i que entro tranquil a la sala –sempre a primera fila, per veure bé les faccions dels intèrprets–, els ensurts lingüístics em toquen el voraviu, malgrat que de vegades la traducció pot haver estat feta per una ploma consagrada. I aquest és el mal: que les plomes consagrades també poden arribar a ser reconsagrades.

      Què faria, jo? Deixar que el traductor de ploma consagrada faci la seva versió i, tot seguit, que un bon corrector hi passi el ribot. No podem deixar mai aquesta feina en una sola persona, hi calen com a mínim dues professionals: la que tradueix i la que revisa. I aquí no s’hi poden comptar les que no es dediquen professionalment a aquest ofici, com ara el director i els actors, perquè a ells tot els sona bé.

      Assecar-se les llàgrimes, ai!

      A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, amb traducció de Cristina Genebat, els protagonistes diuen que s’assequen les llàgrimes. S’entén? Sí. És el verb que hi pertoca? No. Soc un llepafils? Jo diria que no: les llàgrimes ens les eixuguem, i prou. De fet, quan l’editorial Periscopi en va publicar la traducció el 2017, els revisors del text (Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo) van fer la seva feina i hi van canviar les llàgrimes assecades per les llàgrimes eixugades. Ho fa bé Genebat en general? Sí. Cal que després un professional de la revisió hi esmeni aquestes badades sense malmetre la versió de la traductora? Per mi, és imprescindible. Si els correctors del llibre l’haguessin revisat abans que es representés l’obra, dalt de l’escenari les llàgrimes s’haurien eixugat: no hi hauria perdut ningú i la llengua hi hauria guanyat.

      Els directors i actors que defensen aquestes traduccions poc acurades ho fan perquè hi veuen la frescor poc acadèmica de qui les ha fetes. «És un llenguatge natural, la llengua que se sent al carrer», diuen. La intenció és bona, esclar. Però, de vegades, a aquests defensors del català que ara es parla hi ha coses que se’ls escapen. Dir assecar en lloc de eixugar, hi afegeix res? Dir tamany en lloc de mida, resulta més natural? Dir creuar en lloc de travessar, és un avenç en l’ús del català? Penso que la resposta en tots tres casos és que no. No són transgressions buscades; són badades que el traductor ni tan sols és conscient que fa. Una revisió respectuosa hauria deixat el text impecable: fresc, natural, amb altres transgressions buscades, però sense cagades inadvertides.

      És el que fa Sellent, per exemple, quan fa servir enterro o despedir («despedir el mort») en la traducció de La presa, de Conor McPherson. Són transgressions deliberades, que aporten color i fan més versemblants els diàlegs d’aquell reguitzell de personatges que maten les hores en un pub.

      Tothom ha de ser revisat. Jo no publico res sense que algú no m’hagi corregit el text. Aquest llibre, per exemple, l’han revisat Gemma Sardà, Rudolf Ortega i Mercè Rial. I tot i així hi pot haver coses que s’hagin escapat. Una mica més d’humilitat i de responsabilitat no fa mal a ningú i beneficia a tothom, sobretot la llengua.

      Marxar o anar-se’n? Creuar o travessar?

      Un altre cas. A l’obra Casa de nines, 20 anys després, de Lucas Hnath, amb traducció d’Helena Tornero, la Nora creua la porta i marxa un munt de vegades. El verb creuar és al diccionari? Sí. El verb marxar és al diccionari? Sí. Però tots dos casos són castellanismes encoberts. Si volem fer servir una llengua genuïna, la Nora hauria de travessar la porta i anar-se’n. Però en tota l’obra no la travessa cap cop ni se’n va, sempre la creua i marxa. Una pena.

      I quin problema hi ha?, us podeu demanar. Doncs que de passar d’una banda a l’altra de l’oceà en diem travessia i no pas creuada. Tota la vida, els rius, els mars i els oceans, les portes, les fronteres, les línies vermelles i els carrers, els hem travessat. A casa meva, fins i tot els carrers els traspassem. La traducció de Tornero rutlla, només hi va faltar aquell segon professional que l’hauria deixada impecable, amb les transgressions volgudes i les badades esmenades.

El verb creuar és una plaga d’aquelles que amb bon criteri vol fumigar el lingüista Enric Gomà.³ És només un toc d’alerta de la pèrdua de genuïnitat, del dring de la llengua, a causa de la intromissió de l’altra llengua i de la poca consciència lingüística que gastem quan parlem.

      Un altre cas del verb creuar és quan ens trobem algú pel carrer o el veiem. Si volem mantenir la genuïnitat, hem de dir: «Saps a qui he vist pel carrer?» o «Saps a qui m’he trobat?». Ara bé, si ens importa un rave la qualitat de la llengua que parlem, llavors tirem pel dret i diguem: «Saps amb qui m’he creuat pel carrer?», un calc com la plaga del caragol poma.

      I encara un tercer: quan pleguem els braços ens estem de braços plegats. Si diem que creuem els braços i que ens estem de braços creuats, ja no podrem dir que ens estem sense fer res. Sí que fem: estem minant la genuïnitat del català fent servir un altre calc del castellà.

3. Enric Gomà, Control de plagues (Pòrtic, 2018).

      LA PUTA D’OROS!

      Quina dèria amb el ‘joder’ i el ‘gilipollas’

      Sense sortir del teatre, una de les obsessions dels dramaturgs i dels traductors –també en la literatura escrita– és fer diàlegs versemblants, que allò que diuen els actors dalt de l’escenari soni natural, espontani, sense cotilles normatives. En definitiva, com parlem la majoria quan ens deixem anar.

      No descobriré la sopa d’all si dic que el català col·loquial i argòtic és ple de castellanismes. En aquest camp, com en el de la justícia, la llengua fa salat. És freqüent, doncs, que aquests diàlegs de ficció s’omplin de castellanismes i, en les traduccions, de calcs de l’anglès. El primer punt és matisable, el segon és imperdonable.

      Ben poques vegades he sentit en un escenari un personatge que renegui dient disbarats com ara la mare que et va matricular, cagondena… O bé, referint-se a un paio, gamarús, carallot, ximplet, fill de puta, torracollons, poca-solta, pocavergonya… Ens estimem més omplir els diàlegs de gilipollas i de tots els joder (fills de fuck) haguts i per haver, quan no hi colem directament un bastard. Francament, qui posa un bastard en una traducció de l’anglès, hauria d’estripar immediatament el carnet de traductor. Tros de quòniam!

      Una imatge. Una amiga gravava amb el mòbil el moment que a Centelles tallen un pi al bosc per Cap d’Any, i l’arbre, quan va caure, es va torçar i una mica més i l’enxampa de ple. A la gravació, es veu com ella es tira enrere i, de l’ensurt, crida espantada: «La puta d’oros!». No diu joder, ni insulta els llenyataires amb cap gilipollas. Simplement diu: «La puta d’oros!», però amb una contundència aclaparadora i una genuïnitat sense filtres. Val a dir que la meva amiga és urbanita i encara no ha fet els trenta anys.

      Soc conscient que és complicat trobar l’equilibri entre la frescor del diàleg i la genuïnitat, però estic convençut que, amb una mica de consciència lingüística, no seríem tan gilipollas i ajudaríem a no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I l’obra de teatre no se’n ressentiria ni una engruna. Però esclar, per a això, se n’ha de saber, de llengua.