El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts –sempre interessades en els seus propòsits, lògicament– en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.
Els polítics i els empresaris, sobretot quan s’enfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha d’interpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.
De vegades són termes que es diuen en anglès per fer l’interessant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs. Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines. Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no se’ls veu el llautó.
Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial, per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals, franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic, guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica, el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts, de franja ocupada, de víctimes d’atacs propis, de terrorisme d’estat i de genocidi, conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.
HOMES, DONES I PERSONES
Del llenguatge sexista al llenguatge inclusiu
Vivim en una societat d’extrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit d’elements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.
Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que se’n va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.
L’entrada bomber, que es definia com a «Home que forma part d’un cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera, i aquell home es va convertir en persona. En altres casos, la definició antiga no deia home, sinó el qui. Era el cas de polític: «El qui s’ocupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política: «Persona que s’ocupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.
Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa, però també amb altres sufixos, significant ‘dona o muller de’; quan el corresponent masculí fa referència a un nom d’ofici». Era el cas de alcaldessa, que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, ‘dona de l’alcalde’.
Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes d’homes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.
Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española, i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.
Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si s’ha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. D’entrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.
El cas és que, com que tenim tan interioritzat el masculí genèric, força sovint he llegit, en textos que en teoria estaven revisats, incoherències de gènere d’aquesta mena:
A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat morts i 16 més estan ferits de gravetat.
Qui ho va redactar, quan va escriure la segona frase, es va oblidar inconscientment que en la primera estava parlant de persones i va passar al masculí genèric, allà on hauria d’haver escrit:
A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.
‘Professorat’ i ‘ciutadania’, els mots genèrics
La solució de persona, doncs, és òptima, i en tenim d’altres que ens poden funcionar de manera similar; només cal potenciar-les. Jo, que tinc mala memòria per als noms i altres detalls, quan retrobo algun pare o mare novells, per estalviar-me el ridícul de vessar-la amb el sexe del nounat, recorro a aquesta pregunta: «Què fa, la criatura?».
També són recomanables els noms col·lectius, com ara canalla, mainada i tots els sinònims. Alguns s’han creat mitjançant derivació, i si en un primer moment ens podien resultar estranys, a força de sentir-los i de fer-los servir ja han passat a formar part del vocabulari general. Em refereixo a casos que han fet fortuna, com alumnat i professorat, forjats en l’àmbit escolar i acadèmic; i ciutadania, en lloc de ciutadans, en l’àmbit polític.
Val a dir que no sempre funcionen. Es fa estrany de dir «Bona tarda, professorat», i per això de vegades hem de recórrer al masculí genèric («Bona tarda, professors»), impecable des del punt de vista lingüístic, però cada vegada menys freqüent i que fins i tot es pot considerar de mala educació; o al desdoblament («Bona tarda, professores i professors»), avui d’ús general i que, a més, és el que s’ha fet tota la vida a l’hora de saludar («Senyores i senyors»).
Desdoblant fem marrada
El masculí genèric és una realitat inqüestionable en les llengües romàniques. Si ens fixem en els mitjans de comunicació, veurem que no acostumen a desdoblar. Si llegim o sentim: «Els passatgers de Rodalies es queixen pels retards constants», ningú no pressuposarà que només es queixen els passatgers homes. És clar que ho són tots, homes i dones, joves i grans, els que protesten.
Els mitjans, doncs, fan servir el masculí genèric; això no ho qüestiona ningú, i no es pot dir tampoc que emetin un missatge confús. Si volen informar d’algun fet que afecta «els pares d’una escola», pot ser que facin servir aquestes paraules o bé recorrin al desdoblament, «les mares i els pares», per influència de les ampes, les associacions de mares i pares d’alumnes. És el signe dels