De fet, l’experiència m’ha demostrat que si en una informació volem parlar només d’ells, dels pares, acostumem a dir «els pares homes», justament perquè ningú no es pugui pensar que ens referim als pares com al genèric que inclou tots dos sexes.
Però fixeu-vos com fins i tot els més abrandats defensors d’aquest llenguatge busquen solucions que no són desdoblaments, perquè des del punt de vista de l’economia del llenguatge són una rèmora. Jo els restringiria a les salutacions i després faria servir el masculí genèric.
Si no volem desdoblar ni en la salutació, amb un bon dia fem. És més elegant i inclusiu dir «Bon dia!» que no pas la bestiesa de dir «Bon dia a totes i a tots!». I si volem especificar alguna cosa –que no cal especificar–, podem recórrer a tothom: «Bon dia a tothom!». Però és evident que només dient «Bon dia!» incloem a tothom: a totes i, fins i tot, a tots.
Masculí genèric, malgrat tot
Penso que no s’ha de bandejar sistemàticament l’ús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a l’ADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.
El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè l’oient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.
Però la cosa no s’acaba aquí. L’escriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».1 El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.
Una altra reflexió la fa l’escriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que l’ha llegit s’hi ha imaginat una parella diferent. La gent no se n’ha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».2
El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.
Els exemples variats, una solució elegant
Un recurs elegant a l’hora de posar exemples és el d’alternar dones i homes. Recordo un llibre d’estil de fa vint anys que, a l’entrada dels àlies i els sobrenoms, hi posava tot d’exemples referits a homes: des d’Eleuterio Sánchez, el Lute, fins a José Luis Rodríguez, el Puma. Quan l’ensenyo als alumnes de Traducció Periodística de la UPF, de seguida s’adonen que no hi ha cap exemple d’una dona.
Els llibres d’estil actuals, d’una manera natural, han incorporat homes i dones als exemples i, per tant, tal com la societat s’ha desmasculinitzat mínimament, a l’hora de posar exemples els autors d’aquests manuals actuen també d’aquesta manera. Però encara hi ha un altre cas, el de les enumeracions, que em va regalar la lingüista Eulàlia Lledó Cunill. Es tracta de fer servir masculins i femenins de manera alterna, amb l’objectiu de mostrar una societat més diversa. Un exemple clàssic:
El futur mandatari ja no caldrà que sigui un advocat, un doctor en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi un historiador, un filòsof o un filòleg.
Si aquest exemple el fem alternant masculins i femenins, aconseguirem visibilitzar les dones i no haurem forçat cap element morfològic ni sintàctic:
El futur mandatari o la futura presidenta ja no caldrà que sigui un advocat, una doctora en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi una historiadora, un filòsof o una filòloga.
El Bill i la Hillary
Encara hi ha un altre cas que no violenta la llengua i que cal corregir per evitar el llenguatge masclista. És el dels noms de les dones. Si a algú li demanem que digui alguns noms de la història del tennis espanyol, és possible que comenci per Santana i Orantes, continuï per Gimeno, i hi afegeixi els germans Sánchez Vicario, Albert Costa, Sergi Bruguera, Rafa Nadal… I si pensa a dir alguna dona, esmentarà Arantxa i Conchita. Per a ells, cognom o nom i cognom; per a elles, només el nom.
Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no se’l va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.
Si algú no hi veu un tracte masclista, en aquestes opcions, és perquè no s’adona del paternalisme que s’hi amaga. Qui defensi que dir Soraya és més identificador potser té un punt de raó, però que pensi que amb un home no ho faria mai.
Quan Hillary Clinton es va presentar a les eleccions dels Estats Units, sovint ens hi referíem com a Hillary. De fet, als mítings els seus seguidors brandaven cartells amb el seu nom de pila ben gros, al costat del preceptiu «for president». Per defensar l’opció Hillary, hi ha qui dirà que, esclar, com que el seu home ja va ser president –el president Clinton–, calia diferenciar-la; per això el seu nom de pila funcionava i era «més identificador».
No dic que no, però quan el fill del president Bush va ser president, sempre va ser Bush, igual que son pare, i no hi va haver confusió possible. Amb l’agreujant que tots dos es deien George. I això va passar en un lapse de temps no gaire llarg, vuit anys, els mateixos que haurien passat entre Clinton i Clinton si ella hagués guanyat Trump. En el cas de Bush fill, els mitjans podrien haver optat sistemàticament per afegir-hi júnior: Bush Jr. Però no va caldre mai.
Els llibres d’història sí que hauran de precisar de quin dels dos parlen, però la immediatesa informativa fa innecessari que s’especifiqui si es parla del pare o del fill; de qui es parla és de l’inquilí de la Casa Blanca. De la mateixa manera, doncs, amb el Bill i la Hillary, o Clinton i Clinton.
Comptat i debatut
Potser els desdoblaments són la solució menys còmoda a l’hora de fer servir un llenguatge inclusiu. Però, més enllà d’això, hem vist altres propostes que ens permeten desmasculinitzar la llengua sense fer-la malbé ni renunciar al principi d’economia que la regeix. Per sort, cada vegada hi ha més parlants conscienciats que segueixen aquests paràmetres. És una qüestió de justícia social.
1. Publico.es/Public. Entrevista de Laura Aznar a Bel Olid: «Tenim una ge-neració de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes» (26/II/2017).