Sense una dona no som ningú. La Roser és un deu. Hola, com estàs? Jo l’entenc a ella. M’alegro molt de veure’t. T’escolto, t’escolto. Anar fent. De moment som vius, gràcies a Déu. Posa-me’n una altra. Aquesta ronda la convido jo. Ara estem passant una mala temporada, ja ho saps. Però estic segur que tornarem a estar junts. Perdona, no et volia pas trepitjar. La Roser ha anat a viure amb la seva mare per aclarir-se una mica. No ho pots sacrificar tot per la feina. Sense la Roser soc mort. Ostres, perdona. T’he tacat? Nena, se m’ha vessat la copa. Sí, estava quasi plena. Gràcies. Perdona. Ara no sé què volia dir. Costa trobar feina. Amb la crisi costa molt, però si busques en trobes. En canvi, de Roser només n’hi ha una. Perdona. No en trobaré cap altra. L’he de convèncer perquè torni. Estic segur que la convenceré, però ara he d’esperar un temps, perquè reflexionem tots dos. M’alegro molt de veure’t.
L’aigua fa mal, fa més mal l’aigua que el vi. L’any mil nou-cents quaraaaaaanta hi va haver un aiguat, un aiguaaaaaat. Riiing, riiing, riiing. Telèfen! El Fluvià es passejava pels carrers de la ciutaaaaaat. Riiing, riiing, riiing. Telèfen! L’aigua es passejava per tot arreu. Ai, és el meu mòbil. Ja ho veieu, no em deixen desconnectar ni un moment. Ara no hi soc. L’any mil nou-cents quaraaaaaanta hi va haver un aiguat, un aiguaaaaaat. Arreplegueu forces fustes que l’aigua va per tot arreu. Riiing, riing, riiing. Altra vegada? No em deixen en pau ni un moment. No hi soc ara. L’aigua fa més mal que el vi. Tan bé que estàvem abans sense mòbils. Ara estem sempre controlats. On eres quan t’he trucat? On ets ara? On soc? Soc aquí, provant de descansar una mica. Fa més mal el vi que l’aigua. Nooooo! La cançó va al revés: fa més mal l’aigua que el vi, que hi va haver un aiguat l’any quaranta i s’ho va emportar tot. Abans sí que en sabia de ploure. A veure el mòbil qui era. Fa més mal l’aigua que el vi. Cap trucada perduda. Hauria dit que m’havia sonat el mòbil. Em pensava que havia sentit un ring.
Roser, Roser? Que hi ets? Despenja el telèfon, siusplau. He de parlar amb tu. Fes-me un truc quan puguis, siusplau. És molt urgent. T’he de comentar vàries coses. I la nena, com està? Truca’m, siusplau. No puc passar més temps sense sentir la teva veu i la teva rialla. Sé que hem d’esperar un temps, però si poguéssim parlar tan sols una estona. Em preocupa que no estiguis bé. Et trobo a faltar, a tu i a la nena. Truca’m siusplau.
Sí, posa’m l’últim got de vi. Demà te’ls pago. T’ho prometo. Que deixin la política d’una vegada. Fins a Suïssa vaig haver d’anar. Bonjour, monsieur. Perdona. La Roser és un deu. Tants anuncis per res. Demà t’ho prometo. Hem de fer veure que ho decideix el director. La crisi ens ha de matar a tots. Gràcies. Sí, ja me’n vaig. Monsieur, madame. Tot sol. No paguen el que toca. No agafa el telèfon. A tot color, doble pàgina. Que estigui bé. Per això l’he trucada. És l’únic que vull saber. Faig l’última. No n’he sabut prou. Demà. L’important és que estigui bé ella. Només queda el pòsit. Cap a on vas ara? Un altre dia. Plou? No, gràcies. Quant de temps feia que no plovia? Ara és massa tard. Ja puc tornar a peu, gràcies. No em fa res mullar-me. Al contrari: se’m posarà bé.
La desaparició del comerç local
Va ser culpa meva, ja ho reconec. Jo volia un fill tant sí com no. Ja tenia quaranta-cinc anys, però el meu home no el volia, perquè a ell no li ha agradat mai, la mainada. Vaig insistir durant anys i anys, i em pensava que a còpia d’insistir el convenceria. Però no el vaig convèncer. A ell només li interessa la carnisseria, treballar i treballar i fer diners. De fet, li agrada més treballar que no pas els diners en si. No es pensi pas que sigui un home infeliç, al contrari. El que passa és que el seu món és la carnisseria i no li interessa res més. Hi ha treballat tota la vida, perquè de petit ja ajudava els seus pares. Cada vespre quan sortia dels Escolapis o els dissabtes, en comptes d’anar a jugar amb altres nens, es quedava a la rebotiga a ajudar a picar la carn, a salpebrar, a embotir i a carregar i descarregar. Quan ens vam casar va quedar sobreentès que jo els ajudaria a la botiga. El seu pare es va morir bastant jove, però la seva mare encara és viva. Ara viu en una residència, perquè no es pot valer per ella mateixa. A ell li va costar molt acceptar-ho, sobretot perquè la residència ens costaria una barbaritat de diners cada mes. Però jo en això sí que em vaig plantar i li vaig dir que a la seva mare me l’estimava molt però que no pensava pas cuidar-la, i que ja teníem els diners perquè ens la cuidessin, que per alguna cosa havien de servir els diners.
Quan ens vam casar, jo no sabia que ell no voldria tenir fills. Em vaig pensar que, de la mateixa manera que va quedar sobreentès que jo treballaria a la botiga, també quedava sobreentès que tindríem fills. Al principi ell esquivava el tema i deia que ja en parlaríem, que encara no tocava i que teníem tota la vida per endavant. La veritat és que tampoc era gaire aficionat al sexe, si he de dir la veritat. Quan fèiem l’amor ell al final sempre reculava, i a mi em sabia greu, moltes vegades quedava amb els ulls ben negats. Per això li vaig dir que em posaria un DIU i que així no hauria de recular. Ell no se’n fiava del tot, però ho va acabar acceptant, encara que, igualment, per lo que ho fèiem, el vam amortitzar ben poc.
I així van passar els anys. Jo de tant en tant li treia el tema, però ara ell deia obertament que no volia tenir fills i que fes el favor de no treure més el tema, perquè allò ja estava discutit. Em va dir que si volia ens podíem separar i així jo podria buscar un altre home. I vaig estar força temps pensant a separar-me. Tenia la sensació que em costaria trobar un altre home, i una altra feina, i una altra casa, però estava disposada a fer-ho. Ara, no trobava mai el moment. Anaven passant les setmanes, i els mesos, i els anys, i no trobava mai el moment d’agafar els trapaus i marxar. Traslladar-me i canviar-ho tot era tanta feina que se’m feia una muntanya. A més, a part del tema dels fills, la resta de coses anaven prou bé. Ell és un home sa i educat, i a mi m’ha tractat sempre amb respecte. Tot hauria anat bé si no hagués sigut pel tema dels fills, és clar.
Per això quan vaig fer quaranta anys vaig decidir que ho faria diferent i em vaig anar a treure el DIU sense dir-li res. Vaig pensar que, si s’ho trobava tot fet, llavors canviaria d’opinió i li faria il·lusió ser pare. O almenys jo ja seria mare, i ja ens en sortiríem d’una manera o una altra. I si havia de marxar, llavors amb un fill tindria les forces per fer el que convingués. Quan has de fer les coses per tu, no les fas; però per un fill, no hi ha res que faci mandra.
Però, entre que no fèiem gaire l’amor i que jo era gran, van passar quatre anys llargs sense que quedés embarassada. Ho vaig passar molt malament. Hi havia dies que estava feta un flam i no tenia ni esma per aixecar-me del llit. Però ara com a mínim tenia l’esperança que algun dia potser quedaria embarassada.
Que és el que va passar poc abans de fer quaranta-cinc anys. Quan vaig veure el test de l’embaràs que marcava dues ratlletes quasi em vaig desmaiar. Era tan feliç i de cop estava tan preocupada que no sabia on navegava, com si flotés a dins d’una bombolla.
A ell no li vaig dir res fins al cap d’unes setmanes. L’hi vaig dir mentre sopàvem, a l’hora dels postres. Li vaig demanar si podia tancar la tele un moment i ho vaig esbotzar de cop: només et volia dir que el DIU ha fallat i que estic embarassada. Ell em va mirar amb cara de pànic. Però no es va esverar. Es va contenir i, amb molta calma, em va demanar que avortés. Em va mirar de convèncer dient-me que no podia ser que tinguéssim un fill no volgut. Vaig dir que no calia que en parléssim, perquè abans d’avortar em suïcidaria jo mateixa. I ell em va dir, molt bé, tingue’l si el vols tenir, però l’hauràs de cuidar tu. I aquí es va acabar la conversa. Va ser tot el