Per això hi anava els dissabtes al vespre i a vegades el diumenge a la tarda. En total hi anava un parell de cops per setmana, tampoc no és tant. Fontcoberta és al costat de Banyoles, i al lloc aquell en deien l’Edén, que després el van tancar perquè es veu que hi traficaven amb noies brasilenyes o de no sé on. Però n’hi havia de tot arreu. A mi m’agradaven molt les russes, que de fet eren ucranianes, sobretot. Les sud-americanes eren més enganxoses, feien molt de teatre i et deien: «Mi amor, qué guapo eres», falses com un duro sevillano.
En canvi, les russes no deien gaire res, moltes no sabien l’idioma, com a màxim et demanaven com et dius, i de què treballes, i para de comptar. Jo deia Miquel, del ram de la construcció, i anàvem per feina. A vegades feien uns ulls tristos i aquella cara d’haver passat gana, i això m’emprenyava una mica, perquè em sabia greu que s’haguessin de guanyar la vida així. Però, miri, a tothom li emprenya haver d’anar a treballar i bé hi hem de posar bona cara. A mi a la feina m’acollonaven anant i tornant, i també m’havia d’aguantar. En aquest món ens hem d’aguantar tots, i jo em vai aguantar durant trenta-vuit anys fins que vai dir prou.
Que m’acollonessin encara passava, perquè ja hi havia posat pell morta. O almenys m’ho pensava, perquè hi ha coses a la vida que no te n’adones però que van fent pòsit, i de cop un dia tot peta, i dius: «D’on surt això, ara?» I és perquè el pap s’ha anat emplenant fins que ha vessat. Ningú no sap que durant anys t’has anat empassant conyes i més conyes sense dir ni piu. Perquè els altres manobres també m’acollonaven, no es pensi. Però ho feien per fer la pilota a l’amo i al cabró del seu fill. Aquest sí que em tocava els collons. Miri què li dic, que si no hagués sigut per ell, estic segur que tot això no hauria passat. Potser acollonar-me ho podrien haver fet tants anys com volguessin, que si les putes, que si la Viagra, que si «Miquel no treballis tant que has de guardar forces per al cap de setmana», em deien, «Què, Miquel, vas anar a descarregar un piano dissabte?». O: «Càgum Déu, Miquel, si les arreplegues igual com piques el martell les deus deixar fetes un parrac». Ara me’n recordo, de totes aquestes coses, però abans ni les sentia. Per això li dic que potser haguessin passat els anys i no hauria passat res. Però quan el gener d’ara fa un any em van dir que aquell mes no em podien pagar, llavors la cosa ja va fer un tomb.
Al principi no vai dir res. Em van dir que em pagarien quan poguessin, però que tenien moltes obres que els hi devien i que el banc els hi havia tallat el crèdit i que estaven escurats. Sempre m’havien pagat, és veritat, la meitat en blanc i l’altra meitat en negre, no em puc pas queixar. Però ells tampoc no es podien queixar. Jo no havia fallat mai, ni un dia, no m’havia posat mai malalt. I els hi havia regalat moltes hores extres, perquè les pagaven en negre i sempre fèiem un capmàs els dissabtes. Em donaven el sobre i em deien: «Té, perquè puguis anar a fer una neteja de baixos». Qui els va parir, cabrons, com si em fessin un favor.
Però al febrer tampoc vai cobrar. Tampoc vai dir res. Els altres dos manobres estaven més emprenyats, i li van dir a l’amo que s’espavilés, perquè havien d’alimentar dues criatures i pagar una hipoteca. Ell els hi va dir que què més voldria que poder-los pagar, però que què volien que fes si no cobrava. I ells li van dir que s’hipotequés ell, o que vengués alguna cosa, però que no podrien aguantar un mes més, perquè a un d’ells, a més, la dona se li havia quedat sense feina. Hi havia força mal ambient i tots estàvem emprenyats. Però l’amo i el seu fill feien com si no passés res. Nosaltres ens portàvem un entrepà per esmorzar, i ells continuaven esmorzant cada dia a fora. Era l’hivern i cardava un fred de Déu, però nosaltres esmorzàvem a l’obra mentres l’amo i el seu fill es fotien un esmorzar de forquilla i ganivet. I aquell seu fill després d’esmorzar encara es bevia un carajillo i una ratafia, i tornava a l’obra amb una fària, la mare que el va parir.
Al març tampoc vam cobrar, i els dos manobres van plegar. Quan l’amo ens va dir que aquell mes tampoc cobraríem, li van dir que anés a pendre pel cul. Jo hauria d’haver plegat, també, i ens hauríem estalviat tot el que va venir després. Però vai continuar fent, sense dir res, com si no passés res. Al cap de dos dies, ja van contractar un parell de moros, perquè suposo que comptaven que si aquests no els podien pagar no es queixarien, perquè els moros sempre tenen problemes de papers. I, si no, els hi poden dir a vostès que han robat material a l’obra, perquè els moros ho fan molt sovint, de fet, i per això abans no n’havien contractat mai, d’estrangers. Però la veritat és que aquests dos eren trempats, no els hi feia pas mandra res. I mira que el fill de l’amo els tractava com si fossin gossos. Jo no me’ls estimo pas, els moros, perquè tant me foten els uns com els altres, però si els tractaven malament era perquè no eren d’aquí i perquè potser no tenien papers, i si hagués passat alguna cosa comptaven que tothom s’hauria cregut a l’amo i al fill.
Amb aquestes van anar passant les setmanes i els mesos fins que jo un divendres vai anar al banc i em van dir que tenia el compte buit i que no em podien deixar més diners. Tots aquells mesos que no em donaven el sobre amb les hores extres, els divendres anava al banc a buscar diners per al cap de setmana. Però em vai trobar al cap de setmana sense sobre i sense calés. Tota la vida treballant com un desgraciat i per culpa d’aquell parell érem dissabte al vespre i jo era a casa tot sol, sense ni un duro a la butxaca. I me’n recordo que va ser aquell dia que vai pendre la decisió. Vai despenjar l’escopeta d’anar a caçar del meu pare, que des de que ell era mort que no havia servit, i la vai netejar i li vai posar oli. Vai trobar ple de capses de cartutxos per estrenar i vai anar a l’era a fer punteria per mirar si funcionava. Collons, si funcionava. Fotia un tro i un fum que semblava que havien de baixar cel i terra, mecàgum Déu.
El dilluns a les set vai trucar que estava malalt i que no aniria a treballar. No em van demanar res. Ja devien comptar que estava emprenyat i, vaja, no em podien pas exigir res. Vai esperar fins a un quart de deu a sortir de casa, perquè ells no anaven a esmorzar fins a dos quarts de deu. Portava l’escopeta al maleter carregada amb dos cartutxos. Vai anar fins al bar on esmorzaven i vai aparcar al pàrquing de davant, just al costat del seu Jeep. Vai treure l’escopeta del maleter, me la vai penjar a l’esquena i vai entrar al bar. No em tremolava el pols ni estava gens nerviós. De fet, estava més tranquil que mai.
Quan vai entrar, el fill estava de cara i el pare d’esquena. I el fill tan bon punt em veu em diu: «No estaves malalt, tu? Ja dèiem que et devies refredar voltant conill amb alguna russa». Li vai deixar acabar la frase, però no vai deixar que l’altra gent del bar tingués temps de riure. Ràpid com un llamp, que no m’ho hauria imaginat mai, engrapo l’escopeta, l’apunto i li disparo entre cella i cella. El seu pare va quedar petrificat i abans que tingués temps de reaccionar, pam, un altre tret entre cella i cella. No van tenir temps ni de dir amén. La paret i les altres taules van quedar ben esquitxades de sang. La mestressa es va posar a xisclar com una boja i l’altra gent es va amagar a sota la taula. Jo vai dir: «Tranquils, només tenia dos cartutxos i ja els he fet servir per qui els havia de fer servir». Vai beure un vas d’aigua, perquè de cop tenia molta set, i vai sortir del bar. Em vai sentir lleuger com feia anys que no m’hi sentia. Semblava que flotés. Llavors ja saben com va anar tot: vai tornar cap al cotxe a esperar-los a vostès, perquè poguessin fer la feina que haguessin de fer, que jo ja havia fet la meva.
Creixement autofàgic
L’enrabiava veure les seves ungles arranades que no feien ni mig centímetre, veure com no hi quedaven ni lúnules ni pells al voltant, constatar que no podia obrir cap llauna, canviar l’hora de cap rellotge ni desenganxar cap adhesiu, i pensar que tal desastre era per culpa