A partir dels documents que ha publicat sobre aquest tema, l’episcopat francès61 i la Congregació per al Culte Diví (ara Congregació per als Sagraments i el Culte Diví), intentem presentar una reflexió que, basant-se en l’actual teologia eclesial, pugui descobrir els valors de les ADAP, per poder deduir algunes qüestions pràctiques i constatar les seves condicions principals.
1. Base Teològica
Una comunitat cristiana parroquial no existeix pel mer fet que en un poble hi hagi sacerdot, sinó per la fidelitat i perseverança d’un grup de creients que formen comunitat. El rol del prevere serà el de convocar i animar aquesta comunitat que ell presideix.
Una comunitat cristiana es manifesta com a tal sobretot quan es reuneix per celebrar el diumenge, el dia del Senyor. La celebració dominical és molt important i només es fa plena quan celebra l’Eucaristia amb la presència mística i sagramental del Senyor ressuscitat. Per a l’Eucaristia és totalment indispensable la presència del sacerdot, ja que sense prevere no hi ha missa. L’Eucaristia és el centre i punt de partida de l’Església. L’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església.62 Fa present Jesucrist principi i fi de tota la vida cristiana: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell»,63 «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa».64 I el concili Vaticà II diu que l’Eucaristia és «fons et culmen» de tota la vida cristiana.65 Mentre esperem el retorn del Senyor Jesús celebrem l’Eucaristia; així ho proclamem en l’aclamació litúrgia després de la consagració de la missa: «Veniu Senyor Jesús». L’Església es reuneix cada diumenge per celebrar el memorial del Senyor i la seva realització plena culmina en l’Eucaristia. «Celebrar l’Eucaristia –diuen els bisbes francesos– és acollir el Crist viu, aquell que els primers apòstols han vist amb els seus ulls i tocat amb les seves mans. Ara ve a nosaltres amb tot el realisme de la seva presència. Se’ns dona en el seu sacrifici vivent, amb el seu cos lliurat, la seva sang vessada per a l’Aliança nova i eterna. És ell qui ens salva. Fa Església i l’ofereix al Pare, ens uneix pel seu esperit i ens envia cap als nostres germans».66
Amb tot, no podem oblidar altres moltes presències del Senyor que ve a nosaltres que formem la seva Església en comunitat de fe i caritat: «Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells»: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».67
Quan per diferents raons el sacerdot no pot estar sempre present en una comunitat reunida, certament que no pot celebrar l’Eucaristia, però sí que pot reunir-se en assemblea sota la responsabilitat de religiosos o laics que serveixen d’enllaç amb el sacerdot absent i que d’ell han rebut l’encàrrec o missió. La missió de l’Església és cridar i convocar el poble fidel en assemblea dominical per lloar el Pare per Jesucrist en l’Esperit Sant. És una necessitat vital més que disciplinar. No existiria l’Església sense assemblees, per això ni tan sols l’absència del sacerdot pot dispensar de la reunió dominical. L’assemblea reunida ajuda que els cristians escoltin la Paraula de Déu i visquin el misteri de la fe. Facilita a tothom, i sobretot als membres més dèbils –nens, ancians, pobres– el poder rebre el do de Déu i construir l’Església de Jesucrist.
Les ADAP són reunions de l’Església on s’anuncia i es realitza la salvació dels homes a través de la Paraula de Déu i dels diversos signes de la seva presència i acció. La comunitat de fe és la manera normal de viure en l’Església i tot cristià està cridat a formar part d’una comunitat de fe en l’Església. Quan per manca de sacerdot no pot ser celebrada l’Eucaristia, és essencial que els fidels es reuneixin en assemblees litúrgiques perquè –encara que en absència de sacerdot– puguin celebrar el diumenge, nodrir la seva fe i activar la seva vida missionera, per ser dignes d’una Església viva.
Aquestes assemblees poden provocar un canvi en el futur de l’Església, però mai poden desconnectar-se de l’Eucaristia; per això no ha de faltar la distribució de la comunió. Encara que la comunió en la primitiva Església sempre anava unida a la celebració eucarística més tard es va permetre també fora de la missa en cas de malaltia donada la impossibilitat de participar a l’assemblea eucarística. Amb tot, el ritual romà demana que els fidels que combreguen fora de la missa s’uneixin íntimament al sacrifici que perpetua el de la creu, i participant del banquet del cos i sang de Crist, participen dels béns del sacrifici pasqual que en la fe i esperança anticipa i prefigura el banquet escatològic en el regne del Pare anunciant la mort del Senyor fins que ell torni.68
2. Valors positius de les ADAP
De la lectura d’aquests documents episcopals es podria deduir una llarga llista dels valors positius més destacats de les experiències realitzades en aquest tipus de celebracions.
Quan una comunitat cristiana es reuneix per celebrar el diumenge, fins i tot quan el sacerdot és absent, suposa en primer lloc l’existència d’una comunitat que és conscient que se sent responsable dels seus deures cristians. Per a aquesta comunitat és vital la pregària comunitària, la proclamació de la Paraula de Déu la unió amb Jesucrist; això la constitueix en Església, signe de la presència de Crist, signe de l’existència de la mateixa comunitat i signe de dinamisme i animació de la mateixa Església. La manca de prevere en aquestes celebracions no suposa una absència total, sinó que units a ell, que està absent, i amb ell, al bisbe i a tota l’Església, la comunitat es fa responsable de la celebració, valorant encara més l’Eucaristia i el mateix sacerdoci. L’absència de sacerdot no els permet celebrar Eucaristia, però no és un motiu per no reunir-se la comunitat en oració, oració que repercutirà en benefici de les mateixes vocacions sacerdotals.
Aquestes litúrgies acostumen a tenir valor de vivència i d’una més lliure expressió, ja que en elles no existeixen tantes normes ni regles litúrgiques. Eviten deserts espirituals i creen nous llocs de promoció i responsabilitat dels laics, també de relació i contacte amb altres comunitats en circumstàncies similars que exerceixen els ministeris laïcals rebuts pel baptisme i la confirmació. Amb freqüència fins i tot es desperten noves formes d’expressió litúrgica. Creen una consciència en el món laic de servei a la paraula i a l’acció de l’Església, desperten nous grups apostòlics de caritat, d’educació, de testimoni cristià, etc. Lluny d’apartar de la celebració eucarística són un camí cap a l’Eucaristia, ja que fan créixer el desig de l’Eucaristia, signe d’unitat de tota l’Església. Susciten a més a més assemblees autèntiques amb participació viva. Ajuden a superar una falsa pastoral de «dir misses» en comptes de «celebrar eucaristies», precisament perquè valoren més l’Eucaristia, el sacerdoci i la mateixa assemblea cristiana. Les ADAP mantenen l’assemblea dominical on per manca de prevere no es pot celebrar l’Eucaristia; així mateix cuiden els més febles de la comunitat que no es poden desplaçar a altres llocs.
3. Contravalors, defectes i perills de les ADAP
Certament que també hi ha alguns perills que s’han d’evitar. Però tots els contravalors, tant els de tipus teològic com els de pràctica pastoral, són molt inferiors als valors positius que ens ofereixen les experiències realitzades principalment a França, en aquest tipus de celebracions.
El cardenal Knox assenyalava el perill de confusió en l’esperit dels fidels, així com la manca de normes, directrius i models de celebracions, ja que el Missal Romà està fet per a les celebracions presidides per un prevere i no per a les celebracions dirigides per laics. El papa Pau VI, amb motiu d’una de les jornades mundials per les vocacions sacerdotals, referint-se a aquestes celebracions dirigides o presidides per laics i en absència de prevere, va voler aclarir que no poden suplir mai el ministeri dels preveres, ni el testimoni dels consagrats; oblidar el problema vocacional seria un risc greu per a l’Església.69
Els documents de l’episcopat francès