així, tot encantat... d’una manera
que em va fer riure sense tení’n ganes.
Que plaga! De primer, no m’entenies;
després, sí. Tant se val!... ¿No te’n recordes,
de què vull dir?...
(Amb sobtat esglai.)
Doncs... era cert!... Bé massa!
Des d’aquell jorn, quin trencacor! Quin viure!...
Que em miressin només, tornava roja,
que semblaven caliu les meves galtes...
Me temia que tots ho descobrissin
amb els aires tan sols...
(Pausa breu.)
Un dia, el pare,
me mirà fit a fit... «¿Per què no menges?...
No fas més que escopir»... «Perquè una mosca
m’ha caigut dins del plat»... Era mentida,
mes tota jo m’havia quedat erta
amb aquella mirada i la pregunta...
I encara més... quan veig que el pare s’alça
i despenja la falç... i se la mira...
Ai, Déu meu, quina por!... Ja em semblava
sentir el zast! aquí...
(Fent, aterroritzada, acció de degollar-se.)
Que ho va prometre,
i no és home que trenqui la paraula;
que el seu geni, ja el sé... M’hauria morta
al bell punt de saber... i, si no m’erro,
ja ho va mig sospitar aquella vetlla...
I jo, pobra de mi, ¿com arreglar-me
perquè mai se veiés?... Si era impossible!...
Si anava passant temps!... Com fet a posta,
quan a tu t’esperava, els dies eren
llargs, tan i tan rellargs, que em consumien,
no s’acabaven mai!... Després, que hauria
volgut que cada jorn fos un quinquenni,
en un tancar i badar d’ulls passaven...
I amatent, amatent, venia l’hora...
¿Com ho havia de fer, tota soleta,
desemparada, sense tu ni mare,
i veient sempre relluir en la fosca,
rera la porta, aquella falç torcida
que em volia segar la gargamella?...
Déu meu, aquella falç! Quina basarda!
Per més que no volgués, fins a ulls closos,
la veia llampegar aquí dedintre...
(Per son front. I ara, amb terror concentrat i a baixa veu.)
I... encar ara, l’hi veig!... fins quan m’adormo!...
(Pausa.)
Vet aquí que el Ciset, el mosso, un dia,
jo el sento que conversa amb la del Tano,
que vingué a moldre blat... I ella li deia:
«¿No repares, Ciset, que la minyona
s’ha posat, que en poc temps, peta de grassa?»...
I ell, el mosso, en oir-la, vinga riure,
amb un riure de llop que esfereïa.
«¿De què te’n rius?», li va preguntar ella.
«De res, Tana, de res... Que abans de gaire
n’hem de veure una que anirà als romanços...
Lo que és jo, al cap del mes, demano el compte
i ja m’hauran vist prou aquestes terres,
que amb la justícia no m’agrada raure-hi»...
Ella, la dona, no el va pas entendre,
mes jo sí, tot seguit... que la fiblada
me punyí al mig del cor com una agulla...
Ja ho sabia, en Ciset... Quina vergonya!
A no trigar, també ho sabria el pare
i els germans i els veïns i tot el poble...
Quin rum-rum, el jovent, a la taverna!
(Pausa breu; avergonyida.)
I mentrestant, Reiner, tu no venies,
i ja havien passat... més de set mesos...
Jo et volia enviar lo que em passava,
mes, ai, pobra de mi! no sé de lletra
i fer escriure a algú més, crida de nunci!...
Si t’hagués vist a prop, era altra cosa;
hauria pres coratge de seguida;
mes, tota sola, me tornava lera.
Sentia grans desigs de fer-ne una...
O tirar-me a la bassa, o bé del sostre
penjar-me amb un llibant... Mes, quina ràbia!
A totes hores, al molí hi havia
un formiguer de gent... Fins a les tantes
molíem blat, que era l’anyada bona...
Jo em moria d’angúnia... Els sacs més grossos,
des de l’estenedor, sobre l’espatlla...
Les cames me fallaven...
(Amb ràbia.)
Jo, amunt sempre!
A veure si el dimoni se m’enduia...
i el dimoni, per ço, com si tal cosa!
No hi va valer estrenye’m la cotilla
fins a gitar i tot sang per la boca;
no hi va valer clavar-me garrotades
com el pare a la mula... Estava llesta!
No hi havia remei!... Tot se sabria
i la falç, a l’instant...
(Horroritzada.)
la seva tasca!...
(Pausa breu; després, amb espant i angoixa creixents.)
I, al fi... l’hora arribà... Una vetllada...
ja el molí no podia emprendre feina,
que en sobrava per més de quinze dies...
El pare, el mosso i els germans estaven
que no podien més; drets s’adormien,
que portaven, ja tots, tres nits de vetlla...
I la mola, per ço, que no s’aturi,
que s’ha d’acontentar a la parròquia,
tant si es pot com si no... El pare, a taula,
que diu així mateix: «Maliat siga!
He dit a no sé quants que demanessin
per tirar avant la feina i, mans besades,
que