Sinó que ell, l’endemà, ja va contar-m’ho;
que tot fou compromís, que s’avorria,
que enyorava el barranc, la pobra Nela...
I jo hauria jurat, mentre dansava,
que ho feia ben a gust... Si era més ximple!
(Pausa.)
I després, ¿ben plantat?... Més que el vicari,
aquell vicari que pel poble deien
que semblava Jesús... Doncs, ¿i bon home?...
Senyor; si ho era més!... Jo pla ho sabia,
que em donaven, molts cops, sense voler-ho,
mitges temptacions d’agenollar-me
i poc a poc resar-li parenostres
com al Sant Crist de la capella fonda!...
Semblava... ¿què us diré?... Semblava un home
diferent de tothom, d’una altra mena,
no sé com... fet de coses delicades...
que dava un bo d’estar-hi prop... Xuclava
l’enteniment i el cor amb les ninetes
talment com si fes beure seguitori...
I un li dava de grat lo que volia
fins ans que ho demanés... i ell ho pagava
amb abraçades i petons i festes
que valien molt més que camps i vinyes,
puix mataven de goig i retornaven...
Si tardava a venir i jo li ho deia,
m’estroncava la queixa a flor de llavi
i em resava a l’orella lletanies
en una llengua que no sé quina era...
La més dolça, ben cert, de les que es parlen...
La llengua que no saben els pagesos,
puix a dins del molí mai l’he sentida,
i això que el pare diu que s’hi ajusten
tots els millors hereus de l’encontrada.
(Amb mofa i desdeny.)
Tots els millors hereus!... Deixeu-me riure!
Tots els millors hereus... Fadrins de poble
amb el xavo, el clavell rera l’orella,
el cigaló pudent sempre a la boca,
la camisa confosa i destenyida
i els braços plens de pèls... Galants persones!...
Me feien sobrecor... Si s’acostaven
era per dir amb renecs i coses lletges:
«Si aniràs el diumenge a ballar a l’era,
a fora, amb el jovent o a jugar a cartes...»
I contaven foteses, presumint-se,
mirant-me d’alt a baix amb aires d’amo,
rublerts de vanitat, els ulls mig closos,
igual, igual, que donya Restituta,
l’esllanguida senyora baronessa...
¿I per fer-me una festa?... Ja se sabia!
Me clavaven pessic o garrotada,
que perdia, molts cops, el món de veure...
(Amb ira i fàstic.)
I aqueixos sí, que esqueien al meu pare!
Fins li feia, més d’un, peça per gendre...
¿Però a mi!?... Déu me guardi d’aquells homes,
amb tuf de gos de la suor covada,
després de veure an ell, net com un lliri,
flairant a gessamins i mareselva,
i a cent altres olors desconegudes
d’home ric, de ciutat, de casa bona...
Ves quin feia el goig d’ell!... Quin me daria
el pler que sobre de son pit trobava,
sentint que poc a poc perdia l’esma
i m’ofegava dolçament, com dintre
d’un jardí esclatat al clar de lluna!...
(Dolçament, amb èxtasi.)
Oh, Reiner, Reiner meu!... Clau de ma vida,
¿per què no em véns a veure?... Jo t’enyoro...
Estic sola, Reiner... tota soleta,
de dia i nit a dins d’aquesta cambra
esperant els teus braços que m’estrenyin
(Abraçant-se fortament a si mateixa.)
així, sobre ton cor, com altres voltes...
(Deixant caure els braços amb tristesa.)
¿Veus?... Això no és allò... Jo no sé fer-ho...
(Pessigant-se’ls amb ràbia.)
Semblen braços de pols, aquests meus braços!...
No me donen cap goig ni cap tortura;
no em fan perdre l’alè ni m’esparveren!...
(Exaltant-se gradualment i com parlant a algú que veiés.)
Reiner! Oh, Reiner meu!... Jo vull que vingues,
de seguida, a l’instant, que jo et vull veure!...
¿Que no escoltes, Reiner?... Que no tinc ganes
de menjar res; mes de tos besos, sempre!...
I te’n guardo aquí dins, entre mos llavis
a milions, per fer-te’n a tothora,
durant anys i més anys, fins que el món fini...
I que no els puc aguantar més... tots volen
fugir a córrer món per assolir-te,
mes jo no ho vull, que ni tan sols mos besos
han de ser ans que jo... que sóc gelosa
i te vull més que tot, i sempre, sempre!...
¿Oi que tan punt enllestiràs la feina
me vindràs a cercar?... Si tu sabies
les coses que he passat d’ençà que ets fora!
¿Saps, quan te’n vas anar?... ¿La nit aquella
que nos vam despedir en la païssa?...
Tu em tenies als braços i em juraves,
consolant-me amb petons, l’aigua bevent-te
que de mos ulls, com d’una font, corria,
que et mancaven només dos o tres mesos,
per donar fi als estudis... i un cop fossen
tots acabats, com un llampec, al poble
tornaries, rabent, per no deixar-me...
¿Te’n recordes, Reiner, que jo, llavores,
abraçant-te ben fort i a cau d’orella,
te vaig dir, poc a poc, que ni em senties:
«Ai,