que encara tinc delit, i ella no és gansa!»...
I guaitant-me al gairell, tal com solia
d’un temps ençà, me rebotà per terra
i anà a la mola i... l’esmolà d’un aire!...
(Escarnint la fressa d’esmolar, horripilada.)
Cada xiiist!... xiiist!... me resseguia l’ànima,
de viu en viu el moll de l’os fonent-me...
(Amb espant, abaixant la veu.)
Mes... ja no hi era a temps... Ja feia dies
que havia entrat per la païssa l’altre,
i que a la gola i al barranc ens vèiem
mentre pare i germans tranquils dormien...
(Pausa breu; després, animada.)
Quan acabaven de passar el rosari
els donava el sopar tot de seguida;
i com que estaven fadigats de raure
amb la mola o el magall de primera hora,
amb l’últim mos cap a la cambra anaven
i s’adormien com infants de cria...
En oir sos rumflets, bona i descalça,
passava pel celler, a les palpentes,
atravessava per la cort dels poltres,
dava la volta al nyoc i a la porxada,
i aconseguida i tot pel gos de presa
que com anyell pertot arreu seguia,
entrava a l’hort i respirava alegre...
La celístia molts cops m’enlluernava
amb son pipellejar; i el cel, diria’s
un camp sembrat d’esquerdissets de vidre...
(Amb deliqui.)
Feia una fresca i quietud més dolces!...
Si n’hi havia malgastat, d’estona,
sota la parra o el magraner!... Mes, l’altre
m’esperava allà prop, braços estesos
i un petó, i cent, i mil, a flor de llavi
per desgranar-los tots damunt mon rostre
tantost m’hi arrimés... I jo em delia,
tremolosa de por de no trobar-lo...
I a peu descalç, trescant com cabra daina
per sobre l’herba, de rosada humida,
collia al pas un gessamí, una rosa,
per dur-ho an ell, a mon Reiner... Quina ànsia,
si en fer la senya amb un xiulet de merla
a l’altra banda del barranc no oïa
una altra merla contestar joiosa!
Ja no corria, que volava, llesta
com si em xuclés de part d’allà la vida...
I... ans d’adonar-me’n, me sentia presa
en uns braços ferrenys i alhora trèmuls,
i amb mil petons al clot del coll i als llavis
i envolta en son alè, que m’abrusava,
com ovella fiblada defallia...
(Pausa breu.)
I tornava a aquest món... no sé a quina hora...
quan Déu volia o quan... volia l’altre...
perquè jo no era jo... feia sos gustos,
puix era amo de mi... Si jo el volia
més que a tot lo del món!... Que abans de veure’l
semblava una bèstia salvatgina:
escopia a tothom, tirava coces,
vivia entre els garrins, en les estables,
i ni sabia enraonar... Mon pare,
poc ne feia cabal, de la mossota;
altra feina tenia amb molí i terres!
I ell... m’ho va ensenyar tot... Primer, de modos,
després, de ser endreçada i curiosa...
que, en dos mesos només, va capgirar-me
que la gent del veïnat no em coneixia.
I encar no ho sé, com vaig poder agradar-li!
No semblava sinó que a cau d’orella
me deia Déu tot lo que fer calia...
(Pausa breu.)
De cap a cap, tota la vida entera
per mon desig, fóra una nit de lluna,
que sols de nit m’era possible veure’l...
No sabia deixar-lo!... Me semblava
que per sempre, en anar-me’n, el perdria...
Tan llarg un jorn de sol a sol se’m feia
sens ell... Vint-i-quatre hores sense besos!...
Vint-i-quatre hores sens sentir sa galta
entre mos pits encloterar-se, dolça,
i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!...
I encar volien que el deixés per sempre!
Cert dia algú li va xerrar a mon pare
que em feia amb un senyor... Algú seria
que no va estimar mai... Una animeta
seca com un buscall i que a hores d’ara
deu cremar a l’infern per la seva obra...
Perquè el mal que va fer!... Des d’aquell dia
mon pare semblà foll, guaitant-me sempre
mateix que un mal esprit, sempre grunyint-me.
Mentre a la mula i a la vaca cega
com a filles tractava amanyaguides,
tracte de mula o verra a mi em donava.
¿I tot per què?... Doncs, sols perquè l’altre era
un senyor!... Veus aquí la seva dèria!...
Com si fos, ser senyor, pecat dels grossos,
d’una mena de gent esperitada
de qui s’ha de fugir com del dimoni...
I el dimoni, talment, devia ésser
el meu Reiner segons el dir del pare...
Mes jo mai he sabut per què el temia!...
que ell valia molt més que els altres homes,
i era ardit i valent que dava enveja,
i caçava millor que el gran de casa,
i ballava amb més aire que cap jove
de cinc hores o sis a la rodona...
que prou que vaig guaitar-lo aquella vetlla
que va fer un sarau la baronessa
amb tota aquella gent de Barcelona
que l’estiuada van passar al poble...
Ell