«Marieta», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí, pobrets, un marieta». «Era un lloc molt maco —va dir en Carmine—. M’hauria agradat viure al camp, i ser metge, potser, com l’Amos Elia». «Ell hi vivia tan bé, al camp, que s’ha suïcidat», va dir la Ninetta. «Però era molt neuròtic —va dir la Ciaccia Oppi—. M’ho ha dit la meva cosina. La meva cosina és d’aquella zona. Estava sol, no tenia ningú. O potser sí, un germà». «La seva dona —va dir en Carmine—, caldria buscar-la a Berlín, mitjançant els consolats, les ambaixades, si vosaltres per casualitat hi coneixeu algú». «No tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí que en tenia». «Al funeral de l’Oreste Padúla no vas venir, i, de fet, havíem dinat moltes vegades amb ell, i malgrat això, te’n vas a correcuita al funeral d’aquest metge, a qui no has vist mai la cara», va dir la Ninetta. «I qui és l’Oreste Padúla?», va preguntar la Ciaccia Oppi. «Un familiar nostre, que va morir de trombosi l’altre dia», va dir la Ninetta. «Tu tens una pila de familiars —va dir en Carmine—, no puc estar per tots». «Tu també, tens un formiguer de familiars —va dir la Ninetta—, a Vinchiaturo, a l’Aquila, i jo soc amable amb tots. Els hi envio postals. Els convido quan venen aquí. I això que no són gens divertits». «L’Amos Elia no tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «En tenia. Caldria buscar-la». L’Evelina feia senyal que no, lentament, amb el seu cap blau. «No conec ambaixadors a Berlín», va dir. «Només faltaria que ara, a més a més, haguéssim de posar-nos a buscar la dona de l’Amos Elia», va dir la Ninetta.
