Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Pàgina de crèdits
Família
V.1: abril del 2020
Títol original: Famiglia
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1977, 1995, 2011 i 2012
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2020
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano Dalmau
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-89-5
THEMA: FBA
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Contingut
Portada
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Família
U n retrat meravellós de les realitats familiars del segle xx
Família i Burgesia són els dos relats llargs que formen aquest llibre que Natalia Ginzburg va escriure el 1977. En ells, l’autora es submergeix en un territori molt proper: el de les crisis familiars i els destins dibuixats per la fortuna, la desgràcia, casualitats capricioses i trobades inesperades, amors fràgils i aversions obstinades.
Natalia Ginzburg segueix els arabescos d’aquestes vides imperfectes amb un estil depurat i líric, caracteritzat per la subtilesa, en un contrapunt submís però implacable que reinventa la música banal i terrible de la vida.
Un cop més, Ginzburg demostra uns dots d’observació superbs i molt poc habituals. En la recerca deliberada de les coses petites hi trobem la grandesa de la seva literatura.
«A la definició de família, l’Enciclopèdia Einaudi podria oferir aquest relat com a quadre de la situació actual en una capa significativa de la civilització occidental.»
Italo Calvino
«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint […] N’estic enamorada.»
Eva Piquer
«En els seus textos, el que és superficial esdevé profund.»
Francesc Serés
«Res del que ens explica Natalia Ginzburg no ens és aliè. […] La lectura d’aquests relats deixa en el lector una felicitat trista, una desesperació optimista.»
Flavia Company
Família
Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. L’home era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant l’ull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de l’home. Es deia Piergiorgio, però l’anomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. L’altre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill d’una veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir l’Angelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. L’home li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir l’home, quan hi ha l’aire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.
La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. L’home i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. L’home ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més d’un mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò d’estiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. L’home ja no s’estimava la dona, però n’estava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, d’altra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant l’humiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i s’al·legava l’excusa que havia d’acabar un llibre que estava escrivint sobre els barris