Al cap d’un temps, una nit, vers el final de l’hivern, vora la mitjanit, en Carmine i la Ninetta ja dormien quan va sonar el telèfon. Va respondre en Carmine. Era en Matteo Tramonti. Havia succeït una desgràcia, va dir, l’Amos Elia havia mort, s’havia suïcidat. Amb barbitúrics. Ell no s’atrevia a anar a dir-li a la Ivana, va suplicar a en Carmine que l’acompanyés a casa seva. En Carmine va dir a la Ninetta: «L’Amos Elia és mort», i ràpidament es va començar a vestir i la Ninetta el seguia per l’habitació, descalça, amb la seva camisa de nit de vel verd, curtíssima i vaporosa. «L’Amos Elia, i qui és l’Amos Elia», deia. En Carmine va explicar ràpidament que era un amic de la Ivana, un metge, amic també d’en Matteo Tramonti, com era possible que no se’n recordés de qui era, n’havien parlat moltes vegades, però ell ara havia de marxar de seguida. Agafava el cotxe gran, va dir-li, perquè potser haurien d’anar tots a Todi, però el cotxe gran, va dir la Ninetta, aquell dia el necessitaven la seva mare, l’oncle Mimmo i la tia Pina, que havien d’anar a Lucca. «Tant se val —va dir ell—, l’agafo igualment». La Ninetta va fer que sí amb el cap, estava asseguda al sofà del rebedor, es refregava les llargues cames blanques. «Qui, tots —va dir—, tots a Todi, qui». Ell va cordar-se l’impermeable i pensava en ella mentre baixava amb l’ascensor, allà asseguda amb la camisa de dormir curta, els pits que s’entreveien fora del tul, grans, blancs i delicats, el serrell immòbil, els ulls perplexos, mentre repetia: «Tots, qui».
En Matteo Tramonti l’esperava a la plaça del Popolo i l’acompanyava un amic, un ros que es deia Giuliano Grimaglia, que en Carmine havia vist altres vegades amb ell. En Matteo Tramonti va dir que ell dormia, aquella nit, a casa de la seva mare, i que li havia trucat un noi de Todi que ell coneixia molt bé, un que treballava en una benzinera, un que l’Amos Elia havia curat d’una nefritis. Sanglotava per telèfon, i en Matteo Tramonti al principi no entenia què havia passat. «Quan ho he entès, m’he quedat de pedva. No pensava que en fos capaç. Sempve ho deia, pevò no ho pensava. Amb bavbitúvics. El vaig veuve fa un mes, va veniv aquí a Voma. No va volev veuve la Ivana. Em va demanav que no li digués que havia vingut. Va dir: «No, a la que han tvet del viu no la vull pas veuve, aquesta vegada no em ve de gust». Eva molt intel·ligent. Eva extvaovdinavi. Cuvava la gent, volia que visquessin, tanmateix odiava la gent, i odiava la vida. Eva molt estvany. Molt contvadictovi. Pevò és una cosa tvemenda, massa tvemenda». La Ivana, va dir, ja ho sabia, li havia telefonat. Els esperava. El ros se’n va anar. A casa de la Ivana van trobar la veïna de casa, l’Isa Meli, una dona gràcil, amb els cabells negres deixats anar sobre les espatlles. Vivia, amb els seus tres fills, a l’apartament contigu. Estava separada del marit. Era mestra de secundària. La van trobar rentant els plats, amb l’Angelica i les seves dues filles, noietes de l’edat de l’Angelica. Així, va dir, la Ivana podia marxar sense haver de pensar en els plats. Al fill petit de l’Isa Meli, en Daniele, l’havien posat a dormir en un sofà del menjador. L’Isa Meli va dir que aquella nit havien sopat allà, a casa de la Ivana, i que havia arribat una trucada des de Todi; era la germana de l’amo d’aquell bar on la Ivana esperava sempre. Així, la Ivana havia sabut la desgràcia. La Ivana estava asseguda en un racó de la cuina, amb l’abric posat, i quan en Carmine i en Matteo es van inclinar per abraçar-la, va fer que sí amb el cap.
Van anar a Fontechiusa quan arribava l’alba. Era un poblet de poques cases, al damunt d’un turó. La casa de l’Amos Elia donava a la plaça, i tenia un balcó llarg amb la barana rovellada, per la qual s’enfilava una planta de glicines seca. L’envoltaven cases pintades feia poc, de color cirera, de color albercoc. La seva era, en canvi, d’un rosa pàl·lid. S’entrava per un passadís llarg i fosc, amb el terra de maons, i al fons hi havia l’habitació on jeia, vestit amb una americana creuada, amb una gran corbata de seda vermella. L’americana feia olor de naftalina. Ell era petit, amb els cabells canosos, la barba canosa i hirsuta, i la boca petita, estreta i severa. L’habitació era plena de gent. Hi havia dones que ploraven, dones que resaven. De petit, en Carmine havia viscut entre pagesos, i la gent que hi havia en aquella habitació li resultava molt familiar, les dones amb els mocadors negres, totes aquelles cares velles i assecades pel sol i el vent, i cobertes d’arrugues profundes i primes, i també li resultava molt familiar el terra de maons terrosos i decrèpits, el braser, l’olor de floridura i de cendra. Fins als dotze anys, ell havia viscut en una casa semblant a aquella; després, uns oncles se l’havien emportat, l’havien ficat en una escola i l’havien fet estudiar. Encara ara els seus pares vivien en habitacions molt semblants a aquella, i tot i que els enviava diners, no hi feien gaires canvis.
A l’habitació només hi havia el llit entre les parets nues; la cuina on després van anar era, en canvi, una altra cosa, no tenia res a veure amb les cuines dels pagesos; a tot arreu hi havia revistes mèdiques, atles i diaris, ampolles buides i cobertes de pols, draps vells i menjar enllaunat. A en Carmine li van presentar el germà i la cunyada de l’Amos Elia, el germà de poca alçada, trastornat i dèbil, la cunyada amb un cap gran de rínxols rossos i cara de nina. El germà es deia Armandino; la cunyada, Ornella. El germà tenia una botiga d’electrodomèstics a Viterbo. En Matteo Tramonti va xiuxiuejar a en Carmine que sortia amb la Ivana a la plaça, perquè la Ivana no suportava aquells dos. En Carmine, en canvi, es va quedar atrapat entre l’Ornella i l’Armandino. Ells pensaven que era un vell amic de l’Amos i va trobar complicat explicar que no l’havia vist mai. Van voler que prengués una tassa de cafè amb ells. L’Amos havia deixat, van dir, dues notes. No estaven dirigides a ningú. Una deia: «El gos no pot canviar de poble. Doneu-lo a l’alcalde». L’altre deia: «Heu d’avisar la meva dona. Suposo que es trobarà en pèssimes condicions econòmiques. Envieu-li els diners tan bon punt vengueu la casa. Es diu Irene Kramer, viu al Berlín Oest. Ha canviat d’adreça, però no la sé. També és cert que podria estar morta». De la dona de l’Amos, l’Armandino en sabia ben poc. Era mig belga, mig russa. També era mig jueva. Era mig de tot. Ell l’havia vist només una vegada, a Viterbo, feia moltíssims anys. No parlava italià i tenia una veu apagada. L’Amos li parlava en un francès inventat per ell. Havien viscut junts pocs mesos. Al passadís, dins