Itàlia, a diferència d’Espanya (i això ho mostra molt bé Company en comparar la producció de la cartografia etnicolingüística italiana amb les altres europees, on –és simptomàtic– quasi no hi ha cap notícia de l’espanyola llevat d’una nota final), va entendre que si volia ser una nació respectada a Europa (i respectada dins d’ella), necessitava un gran atles. Un atles a l’altura dels millors productes europeus (val a dir, mundials). I Itàlia s’hi va posar. I ho va aconseguir. L’autor d’aquest llibre mostra tota la seua italianofília en les planes dedicades a l’atles del 1927 del Touring Club. La sensibilitat de Company s’endinsa no sols en les vicissituds de la construcció i el contingut del producte, sinó en tots aquells detalls que l’envolten i que envolten la societat que el va construir. Res d’això, cal dir, va passar a Espanya. Quan un pensa a comparar potències, més enllà de confrontar el PIB o les dades macroeconòmiques, cal analitzar aquests matisos, els processos que acompanyen la construcció i la modernització subsegüent d’una societat... I indubtablement, posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne. La diferència entre Espanya i Itàlia és ben evident: la història ha estat la ciència privilegiada a les terres hispàniques, mentre que la geografia (en totes les seues dimensions) preval a la península italiana. Geografia derivada, potser, de la seua divisió interna en estats, ciutats, principats, ducats, regnes, marquesats, etc., que complicaven fins a l’extrem el mapa del país. Geografia derivada, potser, del seus somnis (o malsons) imperials. Si dels Balcans es diu que és una terra amb massa història per a ser digerida, d’Itàlia es podria dir una cosa semblant sobre el seu horitzó geogràfic: de Marco Polo, el viatger enamorat de l’Orient, al jesuïta i cartògraf de la Xina, Matteo Ricci, Itàlia s’ha quedat petita a molts italians; massa geografia (si més no d’una determinada escala!).
L’altre gran tema del text de Rafael Company és una inèdita anàlisi sobre el «nosaltres». Seria agosarat dir que sabem el que som... I encara més, i ací rau la gran aportació del llibre, saber què som per als altres, com ens veuen des de fora. Company repassa un bon grapat de mapes on hi ha de tot: els valencians som catalans, espanyols, occitans, francesos... I, només dues vegades, només en dos dels trenta mapes reproduïts, els valencians som assenyalats amb el nostre gentilici privatiu, és a dir, som considerats –a més d’altres coses– valencians. En el nostre cas, aquesta és una interpretació que crec susceptible de ser compartida, la indeterminació exterior s’ajustava com un guant a la indeterminació interior sobre el que érem i el que pensàvem que érem –sobre el que som i el que pensem que som. Una darrera reflexió em ve al cap en observar el mapa etnicolingüístic del TCI del 1927: què és Espanya? Sense dubte, un espai plurilingüe i pluricultural i fins i tot (i en aparent paradoxa) una nació plurinacional a ulls d’aquells cartògrafs italians (radicats a Milà, per a ser exactes).
Què és Espanya? Altres cartògrafs, al mig de la Primera Guerra Mundial i des de l’Istituto Cartografico De Agostini, de Novara, n’havien donat ja el seu diagnòstic: baschi, portoghesi (pels habitants de Galícia), spagnuoli (pels castellans, els andalusos, etc.) i catalani, adobat tot això amb un escrit que, en part, llimava les asprors d’aquella cartografia tan susceptible de ser interpretada com a separatista. Fa uns anys, a les darreries del segle xx, podria haver-se pensat que el text en qüestió l’havien acabat d’escriure analistes itàlics; ara no: ara, a la vista de l’actual in crescendo sobiranista i independentista a Catalunya, atesa a més la sempiterna resposta –«no»– de l’espanyolisme petri i patri, i vistes les poques perspectives de negociació entre les parts, semblaria una redacció obsoleta: «Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricordurre la Spagna delle grandi nazioni».
La bona veritat és que per a l’Espanya del futur immediat, i per raons que no cal detallar ara, no em fa el pes la revifalla wilsoniana, és a dir, l’adaptació a les latituds ibèriques d’aquelles proclames dels catorze punts del president nord-americà que van permetre, en el període d’entreguerres, l’eclosió d’estats nació. Preferisc, en efecte, explorar en favor d’alternatives polítiques altres que l’aspiració de reproduir, a una altra escala, el model genèric que hem conegut (i patit) molt abans i prou després del 1919. Digueu-me, si voleu, que patesc d’obsessions romànticament austrohongaresistes o racionalment helvetistes. Això del romanticisme no ho puc evitar: no debades un dels meus autors favorits és Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1939), ell sí, austrohongarès comme il faut que, tanmateix, no era tan inconscient i ignorant per a no adonar-se que la idea que defensava fou més una il·lusió que no un programa de govern benefactor. Per això va escriure dolgut envers la pròpia experiència (traduïm de Los judíos errantes, 1937):
La idea nacional és occidental. Són els savis d’Europa occidental els qui han inventat el concepte nació i l’han intentat explicar. La vella monarquia austrohongaresa subministrava una prova aparentment pràctica de la teoria de les nacionalitats, és a dir, podria haver subministrat la prova del fet contrari de susdita teoria si aquella monarquia haguera estat ben regida. La incapacitat dels seus governs subministrà la prova pràctica d’una teoria que, així doncs, es va veure endurida en virtut d’una errada i que es va imposar gràcies a aquestes errades.
Roth fou testimoni de la reproducció, dins el parlament austríac, de les baralles «nacionals» i escriu al mateix llibre: «El Parlament austríac era un succedani dels camps de batalla nacionals. Si als txecs se’ls prometia una nova escola, els alemanys de Bohèmia se sentien agreujats. I si als polonesos de la Galítzia oriental se’ls donava un governador de llengua polonesa, amb això s’havia ofès els rutenis. Cada nació austríaca reclamava la “terra” que li pertanyia...». Roth, incapaç d’eixir de l’atzucac, es va suïcidar a la capital francesa (supose que mogut per altres motius) a poques setmanes de començar la Segona Guerra Mundial.
Deixe les confessions íntimes i torne a l’autor d’aquest llibre que prologue; ho faig per tal de dir que l’admiració de Company per Itàlia, i en concret pel TCI, és merescuda. En els clarobscurs d’una època difícil, seria massa dir que el TCI fou sempre un baluard de llibertats. No ho va poder ser, de fet: la trajectòria del mapa etnicolingüístic de tot Europa del TCI és traducció dels daltabaixos de la història italiana. Però en el fons, algunes actituds (més enllà del rigor tècnic dels artífexs), com la que l’entitat va mostrar envers les lleis racials del 1938 –glosada per Company, seguint el professor Boria, amb un indissimulable toc d’admiració– en negar-se a retirar el carnet als socis jueus, només estan a l’alçada de la també poc dissimulada admiració que Hanna Arendt va mostrar cap a Itàlia en comentar aquella legislació estatal: les disposicions racials (racistes) havien estat dissenyades de tal manera que, a les tradicionals exempcions (jueus condecorats, excombatents), se sumava la de salvaguardar els jueus que hagueren estat membres del partit feixista, i els seus pares i avis, mullers, fills i néts. Arendt assenyala que, sense conèixer ben bé les estadístiques, és molt probable que gairebé tots els jueus italians restaren exempts, atenent al fet que pertànyer al partit feixista a Itàlia era requisit imprescindible per a optar a qualsevol càrrec públic. Conxorxa antiracista al si de l’estat i de la societat italiana? Verdi contra Wagner? O, potser, manifestacions d’una actitud mediterrània i intuïtiva d’enfrontar la duresa germànica i de reconduir –durant uns anys, fins a l’acceleració persecutòria de la República Social Italiana– les mateixes fòbies antisemites que s’havien fet molt presents al país.
No voldria acabar aquest pròleg sense afegir alguna consideració a la pregunta que Rafael Company fa en diverses ocasions. Per què han desaparegut els mapes etnicolingüístics dels atles europeus? Per què, de ser un producte ben present, han passat no ja a ocupar un modest lloc de la producció cartogràfica europea sinó a desaparèixer quasi per complet? Per què, fins i tot, ja no es mostren, llevat d’honroses excepcions, a les nostres aules de geografia? Sense menystenir les intuïcions de Company, ben encertades, caldria considerar a més la progressiva