En tots dos casos, la qüestió no és canviar les accions, sinó canviar la consciència. Per fer-ho, un ha de caminar des del punt A fins al B, sent A una vida basada en les incessants exigències de l’ego i B la consciència desinteressada. Per ser franc, ningú vol realment una consciència desinteressada; per a qui es preocupa per la seva pròpia persona pot sonar tan aterridor com impossible. Quin és el benefici de deposar l’ego, que se centra precisament en el benefici? Un cop hem abandonat l’ego, un sent passivament com una “ameba” espiritual?
La resposta està en els moments en què el jo personal cau de manera natural i espontània. Això passa en moments de meditació o senzillament de profunda alegria. La consciència desinteressada és l’estat en què estem quan la naturalesa, l’art o la música ens fan meravellarnos. L’única diferència entre aquests moments —als quals podem afegir qualsevol experiència de creativitat, amor o joc— i ahimsa és que els primers són experiències intermitents mentre que ahimsa és un estat permanent. Aquest estat revela que les històries i els egos que les alimenten són meres il·lusions, models autocreats per a la supervivència i l’egoisme. El que obtenim amb ahimsa no és actualitzar una il·lusió, que és el que l’ego sempre està mirant d’aconseguir mitjançant més diners, més possessions i més poder. El benefici és que un arriba a ser qui realment és.
“Consciència superior” és un terme massa arrogant per a ahimsa. “Consciència normal” és més precís en un món en què el normal és tan anormal que es converteix en psicopatologia. No és normal viure en un món on milers d’armes nuclears apunten a l’enemic i el terrorisme és un acte religiós acceptable. Això és merament la norma.
Per a mi, el llegat del treball del Marshall, obra de tota una vida, no està en com va revolucionar el paper del mediador, per molt valor que això tingui, sinó en el nou sistema de valors pel qual va regir la seva vida, que en realitat és bastant antic. Ahimsa s’ha de reviure en cada generació, perquè la naturalesa humana es debat entre la pau i la violència. Marshall Rosenberg va demostrar que entrar en aquest estat de consciència expandida era una cosa real i, quan es tracta de posar fi a les disputes, també molt pràctica. I ens ha deixat unes petjades que la resta de nosaltres podem seguir. Si sentim de cor un veritable interès per nosaltres mateixos, les seguirem. És l’única alternativa en un món que busca desesperadament la saviesa i la fi de les lluites.
DEEPAK CHOPRA
Agraïments
Dono gràcies per haver pogut estudiar i treballar amb el professor Carl Rogers en un moment en què ell investigava els components d’una relació d’ajuda. Els resultats d’aquella investigació van tenir un paper crucial en l’evolució del procés de comunicació que descric en aquest llibre.
Sempre estaré agraït al professor Michael Hakeem, que em va ajudar a veure les limitacions científiques i els perills socials i polítics que comporta la pràctica de la psicologia tal com me l’havien ensenyat: amb una comprensió de l’ésser humà basada en la patologia. Veure les limitacions d’aquest model em va estimular a seguir buscant maneres de practicar una psicologia diferent, basada en una claredat creixent sobre com viure d’acord amb la nostra naturalesa humana.
També agraeixo a George Miller i George Albee els seus esforços per alertar els psicòlegs de la necessitat de trobar millors maneres d’exercir la psicologia. Tots dos em van ajudar a veure que l’enorme patiment que hi ha al nostre planeta demana que es difonguin unes habilitats molt necessàries amb més eficàcia que la que pot oferir un enfocament clínic.
M’agradaria agrair a Lucy Leu l’edició d’aquest llibre i la redacció del manuscrit final, i a Rita Herzog i Kathy Smith la seva ajuda amb l’edició. Voldria donar també les gràcies, per la seva col·laboració addicional, a Darold Milligan, Sonia Nordenson, Melanie Sears, Bridget Belgrave, Marian Moore, Kittrell McCord, Virginia Hoyte i Peter Weismiller.
Finalment, m’agradaria expressar la meva gratitud a la meva amiga Annie Muller, que em va animar a ser més clar sobre el fonament espiritual de la meva obra, cosa que li ha donat més força i ha enriquit la meva vida.
LES PARAULES SÓN FINESTRES (O SÓN MURS)
Em sento tan sentenciada per les teves paraules,
em sento tan jutjada i allunyada...
Abans d’anar-me’n ho haig de saber:
era això el que volies dir?
Abans d’erigir-me en la meva defensa,
abans de parlar des de la ferida o la por,
abans de construir un mur de paraules,
digue’m: ho he sentit bé?
Les paraules són finestres o són murs,
ens sentencien o ens alliberen.
Quan parlo i quan escolto,
que la llum de l’amor brilli a través meu.
Hi ha coses que necessito dir,
coses que signifiquen molt per a mi.
Si les meves paraules no són clares,
m’ajudaràs a ser lliure?
Si et va semblar que et decebia,
si vas sentir que no m’importaves,
intenta escoltar a través de les meves paraules
els sentiments que compartim.
RUTH BEBERMEYER
1 Donar des del cor
El cor de la Comunicació NoViolenta
El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
MARSHALL B. ROSENBERG
INTRODUCCIÓ
Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida m’han preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?
La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de l’estiu de 1943, quan la nostra família se’n va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes