—Ara hem d’anar al carrer de les Costetes. Cap on cau, això? —demana el que condueix el camió.
—Això és a les torres. Anant cap a la piscina. Sortiu per aquí, travesseu la carretera i tot amunt. Ja veureu la piscina, doncs allà al costat.
Els nois diuen gràcies i s’enfilen al camió. Amb la porta del conductor encara oberta, l’Adela diu:
—Deveu anar a ca la Diva. Que diu que en Marcel s’ha separat.
—Sí, Marcel Ribó.
—Si m’ho fas dir, trobo que ja no tenen edat per aquestes bestieses. Que si han aguantat tants anys, ja no ve d’aquí. —L’Adela s’espolsa la bafarada que deixa el camió.— Però cada casa és un món i a mi no m’agraden les tafaneries. Perquè els de la torre del costat... la filla va plantar el nuvi a l’altar mateix. Com si la veiés ara. Davant dels testimonis. A l’últim moment va dir que no. Però, ves, si ja has dit que sí, i tota la vida junts, amb el fill a París, a ca la Diva, que som de la mateixa quinta amb la Carmina, que quan ve i ens posem a xerrar és com si ens haguéssim vist la vigília. I aquest parell, engegar el matrimoni d’aquesta manera, ara què han d’anar a descobrir? Em sembla a mi, vaja, però cadascú s’ho sap.
6
Els nois de les mudances han esmorzat a La Pansa i fan la segona parada a ca la Diva.
Moooc... moooc...
En Marcel surt al jardí.
—Marcel Ribó?
—Jo mateix, però no he demanat res.
—Portem unes caixes de Barcelona. Aquí hi diu Rosa Balaguer.
En Marcel els obre el garatge i aparta trastos. Els fa lloc perquè hi deixin les caixes i surt a encendre un cigarro. Es recolza a la barana del jardí, mirant enfora. Només va omplir de roba una bossa d’esport, va arreplegar un parell de llibres dels de la pila de pendents de llegir i dues canyes de pescar. Aquí li cau una mica lluny el mar. Un dia m’arribo a Sitges i provo sort a l’espigó.
Passa en Pitu. Primer es veu la gorra que ell. Ve de l’hort i s’atura a fer-la petar.
—Què són aquestes caixes?
Corre la llegenda rural que quan treballava a la vinya, ara està jubilat i es cuida de l’hort, feia les gestions amb els dels tractors i que li van regalar una carretada de gorres amb el cérvol. Sempre la porta acabada de sortir de la capsa. Encara no s’ha descolorit que ja n’estrena una altra. Un armari ple, diu que en té.
—Mira, la Rosa me les ha enviades.
—Si que està decidida, nano. —En Pitu li clava un bon cop a l’espatlla i li agafa un cigarro del paquet que du a la butxaca de la camisa.— Davant d’aquest panorama, no hi ha marxa enrere. —Li agafa l’encenedor.— Ja t’ho podia haver dit. Que les coses es parlen.
—Ha tirat pel dret —la disculpa en Marcel.
—Ara no et quedis moix, tu.
—És que sembla que tot lo meu li faci nosa.
Un dels nois se’ls acosta.
—Això ja està, eh?
—Molt bé, gràcies.
El camió maniobra per tornar per on ha vingut i agafar la carretera. Esquitxa una mica de grava.
—Marcel, una propineta, home, que els nanos no en tenen cap culpa que la Rosa hagi fet dissabte. Ho deu voler tot ben net per si passa un tren.
En Marcel tira avall la porta del garatge.
—Res de propines, Pitu, no em toquis els ous.
7
La Lívia ha començat de zero altres vegades. Ja ha hagut de fer la bossa uns quants cops. Avui mateix deixa la ciutat per un poble que no sap on para. No l’havia sentit anomenar mai. Tant li fa on és i quants n’hi viuen. L’única condició és que al pis hi hagi internet a tota castanya. També ha preguntat si hi ha discoteca.
—No, aquí som quatre gats. No n’hi ha pas, de discoteca. Ni gaire a prop tampoc, s’ha d’agafar el cotxe —va respondre l’Adela quan hi va trucar la Lívia per demanar pel coniller—. L’internet, sí, el meu net s’ha cuidat de fer-ne la instal·lació.
—Perfecte, és el que volia saber.
—Si vols tranquil·litat, aquí hi estaràs molt bé, maca.
La discoteca va ser la gota. L’última nit de disco ha estat la gota que li ha tornat a destarotar la vida i l’ha obligada a canviar de trajecte. Ara la parada és en un poble enmig de la serra. Ha llogat un antic coniller que la mestressa ha fet arreglar. El primer cop va ser quan es va morir la mare. La primera motxilla. Tenia deu anys, es va canviar el nom i a tirar milles endavant. Es feia dir Pili, com la mestra de cinquè.
Quina bestiesa és aquesta de dir-te Pili?, li va preguntar l’àvia mentre li desembolicava l’entrepà quan sortia de ballet. És la persona que em cau més bé de tot el món. I ara em dic com ella.
Dient-se Pili se sentia protegida. Perquè a l’escola van començar a dir que la Lívia era òrfena. Jo no he fet res. Quina culpa en tinc, jo? Per què m’insulten? Àvia, diuen que soc òrfena del tot. Com que no té pare i sa mare s’ha mort, és òrfena, la Lívia. És òrfena per totes bandes. Ara em dic Pili i si no, no contesto. No s’atreviran a dir la Pili és òrfena, perquè la Pili és una altra. Soc jo però amb una altra closca. Com un cargol, el cargol Pili, i que no em diguin res. Només sortiré de la closca quan jo vulgui. Perquè no serveix de res fer el que no vols fer. Els grans diuen el que hem de fer i també s’equivoquen. Perquè no ho saben tot. I la mare s’ha mort igual. Doncs a partir d’ara trio jo. I a mi que no em diguin res.
La Lívia als deu anys es va buscar un nom nou on arrecerar-se i allà va començar a fer la motxilla. No havia tingut temps de pensar que la seva habitació deixaria de ser-ho. Que no saludaria mai més en Leo per l’escala. Primer va anar a viure a cals avis. I sempre més ha dut la casa a sobre. També es va dir Consol, a l’institut. I Kathy, a l’època de Londres. A la motxilla de supervivència sempre hi posa les mateixes coses. Una muda perquè tant és si agafes un cotxe de línia per anar a un poble a menys de cent quilòmetres o si agafes un avió per anar a l’altra punta de món. No saps mai què et pot passar ni on aniràs a parar. Unes calces, uns mitjons, una samarreta, uns texans i un jersei. Les botes de muntanya lligades a fora. La part de baix del biquini. Hi fica el portàtil, la novel·la que està traduint i la funda de plàstic amb les quatre fotos. La resta, roba, llibres, música i la cadira japonesa, ho ha empaquetat en caixes i els de la mudança les duien aquest matí al coniller.
A la Diagonal, on es va acabant la ciutat, agafa l’autobús cap al poble a les sis de la tarda. La majoria dels passatgers són joves amb pinta d’estudiants i quatre vells amb pinta d’haver anat al metge. La Lívia, tota sola en un seient de dos, va mirant el paisatge. No el podia denunciar. No em faran cas i diran que és culpa meva.
Així que deixen l’autopista, tot són camps, a banda i banda. Una carretera amb revolts suaus que ressegueix la plana, Montserrat va quedant cada vegada més lluny, la terra és cada cop més vermella, la vinya verdeja i, a la cruïlla de la benzinera, l’autobús s’enfila per la carretera que va serra amunt i dibuixa uns revolts més tancats. Entre el blat i la vinya, hi ha camps on s’hi fan plaques solars. La Lívia va amb el nas enganxat al vidre mirant uns arbres que no sap que són alzines, pins i castanyers, com tampoc no sap que la creu de pedra que veu és la Creu del Pla. D’aquí quatre dies, quan surti a caminar cap a la cova, hi passarà per davant i ja ho sabrà. El poble que surt de la muntanya és el que ha triat per viure-hi.
És un indret camí d’enlloc.