—Mi-te’l, el figurí, que totes li ponen.
—I no haig de donar explicacions a ningú. Ara comença la vida!
—Vigila que aquella viuda que empaites no et lligui curt i ja hi tornarem a ser.
Riuen tots. En Marcel ho va entomant amb bon humor. En Pitu, amb la seva gorra verda faci fred, faci calor, remena i li posa la pila de cartes al davant.
—Escapça.
4
La Lívia entra a la discoteca de la part alta. L’ha vista anunciada al Time Out. És la primera vegada que hi ve i serà l’última, perquè no repeteix local. Sí que n’ha repetit algun, però han passat anys entre una visita i l’altra. Ha triat aquesta perquè ha llegit que té terrassa i avui és Sant Joan i fa molta calda. Els del pis anaven a la revetlla dels Lluïsos de Gràcia. L’han convidada, com sempre, com a tots els concerts, calçotades, festes i festetes, anades al cine, foguerons, però la Lívia sempre té altres coses a fer.
Són les dues de la matinada i això està ple de pijos. La Lívia va tota de negre, com sempre que surt a buscar guerra. No vol pensar en la feinada que li està costant trobar nous companys per al pis. Es vol desfogar. Leggings, samarreta de tirants amples, una bossa petita en bandolera amb peles, condons, targeta del bicing i les claus de casa. Els llavis pintats de vermell d’anar a fer mal ressalten entre l’uniforme fosc i la pell blanca. Du un cinturó també vermell com els dels avions. Clac. Li dona un toc passengers please proceed...
Mirada de reconeixement i demana un gintònic a la barra per poder-se moure pel local amb alguna cosa a la mà. Posa el radar cap al material que ronda els trenta. Hi ha coses que les té clares i una és que els que carden millor són els de trenta. És una conclusió empírica i ara ja no fa més provatures, va de cara a barraca. Els bollycaos no saben el que toquen i els puretes esbufeguen. Radar posat. Objectiu: pijo de trenta. Els nens de casa bona no li agraden especialment, però avui n’està envoltada. No hi ha gaire per triar.
A la barra de la terrassa demana un altre gintònic. El segon és per agafar el puntet. No repeteix local per no repetir tio. No és de nòvios, la Lívia. Busca un paio, fot un clau i fora.
En balla un parell mentre empassa glops llargs perquè li pugi de pressa la ginebra. La penya està de celebració i ella avui va per feina. Està neguitosa, no s’hi vol estar tota la nit. Posa la directa cap a un grup de catxes. N’hi ha un que servirà. La música és patxanga i les línies fredes del local avui estan guarnides amb globus, garlandes i banderetes.
És un armari d’home, ros, polo blau cel arrapat, pantalons marcant davants i darreres i les ulleres de sol penjades al pit a punt per quan es faci de dia. La Lívia passa fregant-li el cul, se’l mira descarada i se’n va cap a una barana de la terrassa. S’hi repenja amb els colzes, obre i tanca una cama a poc a poc i no para de clavar-li la mirada. Clac de cinturó. De fons, els focs artificials que esquitxen el cel de la ciutat. Esclata una palmera fúcsia i la Lívia llegeix el pensament del tio: Collons, aquesta me la faig! Sempre es pensen que és idea seva.
La Lívia torna a passar a frec, un pit s’atura al braç d’ell i tira cap al lavabo. Ell no s’ho deixa escapar. La segueix. Fan la cua i quan li toca el torn a la Lívia, li allarga la mà i entren junts al vàter. Bum-bum, els greus peten a dins. Cada cop que s’obre la porta, la música hi entra nítida.
La Lívia es posa d’esquena. Du els cabells molt curts, negres, amb el clatell ben dibuixat i un serrell en caiguda lliure fins a les pestanyes. Nota l’alè calent del tros de tio darrere l’orella. Si pot, sempre mira de col·locar-se d’esquena per estalviar-se les baves a la boca. No s’han dit res. Ell li queixala el clatell i s’arramba a ella perquè noti com se li ha posat de grossa. L’hi va prement contra el cul i es descorda els pantalons. Ella la nota molt dura i en té moltes ganes. Obre la bossa i en treu un condó. Ell li magreja els pits i li retorça pits i mugrons. Fort, cada vegada més fort. Bum-bum, els greus es barregen amb els petards. Ja la té fora i ella s’està abaixant els leggings. Amb les dents estripa l’embolcall del condó. De color negre. Ell li va passejant la cigala, potent, pica a la ratlla del cul i li fica un parell de dits ensalivats. La Lívia es mig tomba i li passa el condó. El tio té els ulls ensangonats, ha mamat molt.
—What the fuck is this piece of shit?
—Guiri de merda!
Li fot ben endins, amb força i no para. En fa quatre d’ella. La té agafada pels pits amb un braç i carda amb força pel forat que no toca. La Lívia diu que no. Para, tio, i prova de desfer-se’n. No, no, no, però no crida. Amb el mal que li està fent i la venç la vergonya. Perquè és ella qui l’ha dut allà dins. Torna a entrar la música patxanga. L’està destrossant per dins. I no crida.
Quan la bèstia es deixa anar, la Lívia cau a terra. Les rajoles estan brutes, hi ha papers xops de ves a saber quins sucs, i no li fa ni fàstic, perquè li fa mal tot per dins i per fora.
El guiri torna amb els seus col·legues a fer el merda i la Lívia es queda al lavabo posant-se la roba a lloc. Es renta les mans i la cara. Peta una traca a la terrassa. Es tira aigua als cabells i es refresca el clatell. Surt de la disco sense córrer, amb passes curtes i molt ràpides i mirant a terra. Baixa carrer avall com una zombi fins a la parada del bicing.
No el puc denunciar, no em faran cas. El seient de la bici li fa mal al cul. És tot baixada fins a casa, no cal que pedali. Baixa dreta. Continuen els petards i se li amunteguen al cap les preguntes que li faria una policia molt amable: El coneixia? Com s’han conegut? Li ha entrat ell? L’ha obligat...?
Arriba a casa. No hi ha ningú. Engega l’ordinador. Merda, merda, no el puc denunciar. Perquè jo... Perquè diran que he estat jo... Es despulla i va cap a la galeria a fer punteria al cistell de la roba bruta. Sota el raig de la dutxa es frega bé cada racó. Torna a l’habitació, es posa una samarreta neta i tecleja frenètica la pàgina de cerca de pisos. Fora, fora de la ciutat, començar de zero un altre cop. Agafa un got de llet freda de la nevera i el paquet de galetes. Estan remollides. Segur que ha estat l’Arnau que les ha deixat destapades. Empassa llet i galetes i a la cinquena pantalla de files de fotos de pisos, moltes fotos de dutxes antiquades, una li crida l’atenció. Antic coniller rehabilitat, un sol ambient. S’hi veuen les bigues i uns coixins de color blau, de ratlles.
La Lívia s’esperarà que sigui una hora decent per trucar-hi.
5
Moooc... Moooc...
L’Adela treu el cap per la finestra de la cuina i veu que ha arribat el camió de les mudances.
—Mestressa, portem unes caixes.
—Sí, sí, ara baixo i us obro. Van aquí davant.
L’Adela surt amb el davantal posat i les claus del coniller a la mà. Es toca els cabells per assegurar-se que està presentable. Ahir va anar a la perruquera i encara li aguanta el pentinat.
—La noia que ho ha llogat vindrà aquesta tarda. Ja podeu passar.
Amb el camió aparcat a la porta mateix, els dos nois descarreguen les caixes que han d’anar allà on serà ca la Lívia a partir d’ara. A peu pla, l’Adela hi ha fet fer un quarto de mals endreços i a sobre un apartament. Pugen el tram d’escales i les apilen a la sala. Bé, és sala, menjador, cuina, estudi, tot plegat, dormitori a una banda. L’Adela feineja. Mentre els xicots carretegen paquets, ella dona els últims retocs al coniller. Deixa un joc de llençols sobre el llit i tovalloles al lavabo. A la llar de foc hi ha posat un cistell amb flor seca. Per fer bonic.
Les caixes són les que reparteix la companyia. Blanques amb lletres vermelles i en un requadre fet exprés hi diu: roba, llibres, música, de llibres n’hi ha més d’una, papers, sabates,