Durant els anys cinquanta (o últims quaranta), el poeta J. V. Foix va recomanar a un jove pintor Joan Pons que es corregís el cognom i signés Ponç. Pons li va fer cas i ara el coneixem amb aquesta ce trencada —com si vingués de Poncius, el nom en llatí de Ponç Pilat, tot i que també hauria pogut ser Ponts. A partir de 1940, el poeta i assagista Gabriel Ferraté es va corregir el cognom i va passar a signar Gabriel Ferrater.
Després de la mort del dictador Franco, encara dos casos rellevants: el locutor Miquel Calzada es va regularitzar el cognom i va passar a dir-se Calçada. Paral·lelament, l’estudiós del barroc Pep Balsalobre va passar a dir-se Valsalobre, perquè el cognom prové de vall. De tot plegat me’n va informar molt amablement Joan Anton Rabella, tècnic de l’Oficina d’Onomàstica de la Secció Filològica de l’IEC.
Regularitzar-se el cognom per escriure’l amb una grafia correcta és molt senzill: cal dirigir-se a l’IEC, on li estendran un certificat amb la grafia correcta, i registrar el cognom ben escrit al Registre Civil. No presenta cap entrebanc, és ràpid i senzill.
No cal que tots els germans, pares i fills majors d’edat es regularitzin el cognom alhora. Pot fer-ho un germà i els altres no. Tampoc no presenta cap dificultat d’ordre legal en cap sentit, pel que fa a documents, herències, administració, etc., perquè la identitat no canvia: el senyor Carné que es converteix en Carner és el mateix individu. Té els mateixos drets, els mateixos deures i la mateixa hipoteca. Res no canvia per haver-se arreglat el cognom.
Per impulsar la regularització, considerem que seria oportú que una entitat civil, de l’estil d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear o Acció Cultural del País Valencià, portés a terme una campanya de regularització dels cognoms, per exemple publicitant cinc ciutadans cèlebres —o alguns més— que ho portin a terme: un escriptor, una esportista, un polític, una cantant, etc. I animar els associats i els ciutadans en general a regularitzar-se els cognoms. Per la seva banda, l’entitat podria oferir el servei de facilitar-ne els tràmits: gestionar des de l’entitat l’obtenció del certificat de l’IEC seria una bona mesura. La presentació de la sol·licitud al Registre Civil hauria de ser individual i hi hauria d’anar cada ciutadà en persona.
Som conscients que la regularització de cognoms pot ocasionar queixes i planys per part d’algun progenitor o d’altres membres de la família: durant vuit generacions escrivint Ribas i ara un net es fa dir Ribes (el poca-solta!). Una bona etapa de la vida per regularitzar-se el cognom és la joventut, com va fer Pere Calders el 1936 amb vint-i-quatre anys. Encara una altra circumstància també idònia per regularitzar-se el cognom és fer-ho abans de renovar el DNI o el passaport.
Perquè els cognoms catalans també són part de la nostra llengua, val la pena que estiguin ben escrits. Només que algú molt públic ho portés a la pràctica, seria un impuls per a molts altres. Dit a l’atzar, algú que el seu cognom Junqueras el comencés a escriure Jonqueres.
8 Corregir el corrector automàtic
Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica
La llengua catalana, segons explica el professor Joan Veny, és una de les més unitàries de la Romània. Això, emperò, no implica que no hi hagi diferències entre parlars, que sovint s’han assenyalat més que no les similituds —coses de la curolla dialectològica—, tot i ser més nombroses aquestes últimes. De fet, la codificació tardana de la llengua, per raons polítiques, així com els segles de fragmentació territorial i administrativa entre els territoris de parla catalana, amb la respectiva desconnexió entre regions, han donat lloc a un model de llengua estàndard composicional i polimòrfic. En deim composicional perquè s’ha construït tenint en compte totes les varietats de la llengua —tot i que, probablement, sense la discussió entre Fabra i Alcover la composicionalitat hauria estat més reeixida—, i polimòrfic perquè, de vegades, hi ha diferents formes per a un mateix fenomen, com ocorre, per exemple, amb la morfologia verbal.
És cert que a banda i banda dels territoris de parla de catalana hi ha gent que posa en dubte aquest caràcter composicional i polimòrfic, uns perquè voldrien un model de llengua uniforme, com el castellà o el francès, d’altres perquè consideren que el model és massa centralista, és a dir, fonamentat en el català central. Tanmateix, la realitat és que la diversitat és present i acceptada, no només en la norma, sinó també en l’estàndard —o el que hem pogut fer d’estàndard fins ara. En són exemples mots com granera, escombra; tomàtic, tomata, tomàquet; pebre, pebrera, etc., i formes com estim, estime, estimi, estimo —i aquí hi podríem afegir variants de pronúncia com estimu i estimut, que no recull la norma per qüestions lògiques.
No obstant això, si bé la diversitat lèxica és assumida i incorporada en tots els correctors automàtics —o gairebé tots—, sembla que eines com Word, Excel, Pages, Numbers, etc., marquen com a errònies formes gramaticals que són pròpies dels parlars baleàrics, valencià o alguerès, entre d’altres, com estime, cantam, cantariva, etc. La realitat, però, és que són formes que tenen el mateix estatus que les de la varietat central i, per tant, són igualment correctes i adequades —que és el que ara importa amb el canvi de paradigma de la gramàtica.
Per això mateix, i sobretot per a no fomentar teories conspiranoiques que asseguren que l’únic dialecte correcte i estàndard és el de Barcelona —un despropòsit que alguns hem sentit més d’un cop—, és ben necessari d’actualitzar el corrector de català de tots els programes, especialment dels més usats, que són propietat d’Apple i Microsoft. Aquesta tasca implicaria, doncs, crear un corpus d’exclusió amb tots els mots i les formes dialectals perquè el programa no els marqui com a errors —amb aquell subratllat vermell o amb el canvi automàtic que ens irrita tant com el gel hidroalcohòlic— i, tot seguit, fer-lo arribar a les respectives empreses.
Es tracta, per tant, d’una tasca que haurien de repartir-se, d’una banda, les acadèmies de la llengua —és a dir, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans—, pel que fa a la creació de l’esmentat corpus d’exclusió. I, de l’altra, les diferents direccions generals de Política Lingüística i l’Institut Ramon Llull, com a entitat supraterritorial, que haurien de fer-se càrrec de les negociacions amb les empreses, en la mesura que és una feina política que és més fàcil de vertebrar des de l’Administració.
Certament, pot semblar una tasca poc prioritària, i fins i tot alguns creuran que no cal fer-ho perquè és tudar esforços. La realitat, però, és que a cap parlant no li agrada que una màquina li corregeixi les expressions o les formes verbals que fa servir, especialment si són normatives. Fer normal una llengua, al cap i a la fi, també implica tenir cura del codi i del model de llengua. Si usar la llengua és important, també ho és poder fer-ho des de cada varietat, sempre tenint en compte la tradició i els usos formals.
9 Cunnilinció o amorrar-se a la pica? Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text
Deixant de banda els aspectes històrics evidents que han obstaculitzat durant anys el fet que el català col·loquial no hagi evolucionat amb naturalitat, comença a ser bastant urgent que ens gravem a foc la idea que el català és molt més que un registre formal o neutre, molt més que un estàndard que només aprenem a escola. Us plantejo un dubte inquietant, només començar aquesta proposta: des del Digui, digui, quants cursos (o cursets) en format text hi ha en català en què trobem l’equilibri de l’aprenentatge formal i del més informal? Quants professors creen material propi i tenen