Però en Robert Neville sabia on eren.
El foc encara cremava. Quan hi va ser més a prop, es va posar els guants i una màscara de gas i, a través de les escletxes de la màscara, va contemplar aquella cortina de fum negre com el carbó que pujava del pou que s’havia excavat el juny de 1975.
En Neville va aparcar el jeep i va baixar ràpidament, amb ganes d’acabar com més aviat millor aquella feina. Va obrir al darrere, va treure’n un dels cadàvers i el va abocar al fons del pou.
El cos va lliscar pel pendent i es va aturar sobre la pila de cendra bullent del fons.
En Robert Neville va tornar a la camioneta respirant amb dificultats. Sempre que era allí li feia la impressió que s’estava ofegant, per més que dugués la màscara.
Va arrossegar el segon cadàver fins a la vora del pou i el va empènyer avall, després hi va llençar el sac de pedres, va tornar a la camioneta i va arrencar.
Quan ja havia fet un quilòmetre, es va treure la màscara i els guants i els va tirar al darrere. Va aspirar una gran glopada d’aire fresc. Va agafar la petaca que tenia a la guantera i va fer un bon trago de whisky. Després va encendre un cigarret i va aspirar profundament el fum. De vegades havia d’anar al pou cada dia durant setmanes senceres, i era una cosa que el posava malalt.
Allà baix hi havia la Kathy.
Anant cap a Inglewood es va aturar en una botiga a agafar aigua mineral.
Només d’entrar en aquella botiga silenciosa una terrible olor a podrit li va donar un cop de puny a la cara. Sense pensar-s’hi gaire, va agafar un carret i va avançar pels passadissos silenciosos i empolsats, respirant amb la boca i aguantant-se amb penes i treballs la nàusea que li produïa aquell tuf de descomposició.
Va trobar les ampolles d’aigua mineral al fons, prop d’una porta que donava a l’escala. Va carregar-les al jeep i va pujar escales amunt. El propietari de la botiga devia ser a dalt.
N’hi havia dos. Una dona d’uns trenta anys, amb una bata vermella, estirada al sofà de la sala d’estar. El pit li feia un moviment lent, tenia els ulls tancats i les mans agafades sobre l’estómac.
En Robert Neville va buscar a les palpentes l’estaca i la maça. Sempre era un tràngol quan els trobava vius, sobretot les dones. Tornava a experimentar aquell impuls irracional que li tensava els músculs. Va provar de calmar-se, pensant que allò era absurd.
Ella gairebé no va fer soroll, només va deixar anar un sospir apagat. Quan anava cap a l’habitació va sentir una fressa que li va recordar la de l’aigua corrent. No es va pas girar. «Què més hi puc fer, jo?», es va preguntar, per acabar-se de convèncer que feia el que calia.
Es va aturar un moment al pas de la porta de l’habitació contemplant el llitet que hi havia prop de la finestra; el pit se li havia alterat, respirava amb dificultats. Es va col·locar davant del llitet per mirar la petita.
«Com és que totes em fan pensar en la Kathy?», es deia mentre, amb mans tremoloses, agafava la segona estaca.
Va conduir a poc a poc fins a Sears; mirava de pensar en una altra cosa, de treure-s’ho del cap pensant per quin motiu només li servien les estaques de fusta.
Va corrugar un xic el front. Circulava pel bulevard buit i l’única remor que sentia era el rondineig somort del motor. Li semblava totalment fora de lloc haver trigat cinc mesos a plantejar-s’ho.
Aquesta pensada n’hi va portar una altra: Com s’ho feia per encertar sempre el cor? Era imprescindible, això li havia dit el doctor Busch. Però ell, en Neville, no tenia ni idea d’anatomia.
Va arrufar les celles. L’irritava pensar que fes tant de temps que passava per aquell repulsiu procés sense haver-se aturat ni un sol dia a plantejar-s’ho.
Va remenar el cap. No, no, hi havia de pensar amb calma, havia de plantejar-se tots els problemes abans d’intentar-los resoldre.
Les coses s’havien de fer d’una manera metòdica, científica.
Sí, sí, sí, l’esperit del vell Fritz. El vell Fritz era el seu pare. En Neville l’havia odiat i sempre havia menyspreat les seves idees lògiques. Fins a la mort, el seu pare havia negat aferrissadament l’existència dels vampirs.
A Sears va agafar el torn, el va carregar a la camioneta i després es va dedicar a fer la investigació dels magatzems.
N’hi havia cinc al soterrani, amagats en els racons més foscos. Fins i tot en va trobar un en un congelador desconnectat. Quan va veure aquell home ajagut en aquell bagul esmaltat, li van venir ganes de riure; no estava malament, l’amagatall.
Un xic després se li va ocórrer que ja tenia ben poca gràcia un món en què no trobaves altres ocasions per a riure...
Cap a les dues, va aparcar i va dinar. Tot li semblava que tenia gust d’all.
Això el va fer a rumiar quin efecte els devia fer, l’all. Havia de ser l’olor, el que els feia fugir, però, per què?
Tot plegat era ben estrany: el fet que s’amaguessin de dia, que no suportessin l’all, que s’haguessin de matar amb l’estaca, que, pel que semblava, temessin les creus i els miralls.
Els miralls, precisament. Segons la llegenda, la seva imatge no es reflectia en els miralls, i en canvi ell sabia que no era veritat, de la mateixa manera que no era veritat que es transformessin en ratpenats. Eren supersticions que la lògica i l’observació desmentien a l’acte. I encara era més ridícula la creença que es podien transformar en llops. Sens dubte hi havia gossos vampirs: els havia vist i sentit de nits al voltant de casa seva. Però no eren res més que gossos.
En Robert Neville va arronsar els llavis. «Deixa-ho córrer», es va dir. «Encara no estàs prou preparat». Ja arribaria el dia que resoldria totes aquelles qüestions una per una; però encara era aviat. Tenia qüestions més urgents per a solucionar, ara.
Havent dinat, se’n va anar de casa en casa i va fer servir totes les estaques. Se n’havia endut quaranta-set.
III
«La força del vampir rau en el fet que ningú no creu en la seva existència».
«Gràcies, doctor Van Helsing», va pensar en Neville mentre tancava el llibre Dràcula. S’estava assegut contemplant la biblioteca i escoltant el segon concert per a piano de Brahms, tot abatut, un got de whisky a la mà dreta i un cigarret als llavis.
Era veritat. Aquell llibre era una barreja de supersticions i de literatura barata, però aquella frase era certa. Ningú no hi havia cregut. Com es pot combatre allò que no creus que no existeixi?
Així havia anat. Una cosa fosca i nocturna que havia aparegut a l’època medieval. Una cosa que no tenia cap mena de consistència i que només havia ocupat un lloc a les pàgines de la literatura fantàstica. Els vampirs pertanyien al passat, com els idil·lis de Summers o els melodrames de Stoker, una entrada insignificant a l’Enciclopèdia Britànica, brou de cultiu per a novel·les per entregues i per a pel·lícules de sèrie B. Una llegenda poc sòlida que s’ha transmès de segle en segle.
Doncs bé, era veritat.
Va fer un trago de whisky i va tancar els ulls mentre el líquid fred li anava baixant fins a escalfar-li l’estómac. Era cert i, en canvi, mai ningú no havia tingut l’oportunitat de comprovar-ho. Oh! bé sabien que allò havia de correspondre a alguna cosa... però no pas a aquella. Allò era pura imaginació, allò era superstició, allò no podia ser.
I abans que la ciència hagués atrapat la llegenda, la llegenda havia engolit la ciència i tota la resta.
No havia trobat fusta. No havia revisat el grup electrogen. No havia recollit els trossos de mirall. No havia sopat;