Tot plegat era ben depriment. Què més volia, ell, que trobar un altre sistema! Però, com?, si ells no li donaven treva per aturar-se un moment a rumiar...
Mentre treballava, escoltava, a través dels bafles, els discos que havia posat al tocadiscos de l’habitació: la Tercera, la Setena i la Novena de Beethoven. Estava content que la seva mare, de petit, li hagués ensenyat a valorar la música clàssica. Això l’ajudava a omplir el terrible buit de les hores.
A partir de les quatre, estava pendent del rellotge de la paret. Treballava en silenci, els llavis serrats, el cigarret en un extrem de la boca, els ulls clavats en el tros de fusta que escampava aquella pols farinosa per terra.
Un quart de cinc. Dos quarts de cinc. Tres quarts de cinc.
Una hora més i ells tornarien a ser allí altre cop, davant de la casa, aquells malparits repugnants. Un cop es pongués el sol.
Es va aturar davant de la cambra frigorífica per decidir què soparia. Els seus ulls cansats anaven de la carn a la verdura congelada, del pa als pastissos, a la fruita, als gelats.
Va agafar dues llonzes de xai, mongetes, una llauna de suc de taronja. Va tancar la porta amb el colze.
Després es va acostar a la pila de conserves que arribava fins al sostre, va agafar una llauna de suc de tomata i va sortir d’aquella habitació que en altre temps havia estat la de la Kathy i ara era la del seu estómac.
Quan passava per la sala d’estar es va mirar el mural de la paret del fons, en el qual hi havia un penya-segat que donava a l’oceà blau-verd embravit, que trencava les onades sobre unes roques negres. A dalt de tot, en un cel molt blau, els gavians blancs planaven, i a la dreta un arbre nuós penjava sobre l’abisme amb unes branques ennegrides per l’aiguafort contra el cel.
En Neville es va ficar a la cuina, va deixar el menjar sobre la taula i va donar un cop d’ull al rellotge. Dos quarts i mig de sis. S’acostava l’hora.
Va posar un xic d’aigua en un tupí i va encendre el foc. Va descongelar les llonzes i les va col·locar sobre la planxa. L’aigua ja bullia, va tirar-hi les mongetes congelades i va tapar el tupí, tot pensant que havia de ser la cuina elèctrica la que feia anar malament el grup electrogen.
A la taula, va tallar dues llesques de pa i es va servir un got de suc de tomata. Es va asseure tot mirant la broca dels segons com anava fent el seu curs en l’esfera del rellotge. Aquells malparits arribarien d’un moment a l’altre.
Quan es va haver acabat el suc de tomata, se’n va anar fins a la porta, va sortir a la gespa i es va acostar fins a la vorera.
El cel s’anava enfosquint i feia més fred. Va mirar Cimarron Street amunt i avall. La brisa freda va agitar els seus cabells rossos. Allò era el que passava els dies tapats: que no sabies mai quan arribarien ells.
Al capdavall no eren gaire pitjors que les reconsagrades tempestes de pols. Va arronsar un xic les espatlles i va tornar cap a dins; va passar la balda a la porta i hi va col·locar la barra de seguretat. Se’n va anar cap a la cuina, va girar les llonzes i va apagar el foc de les mongetes.
En posar-se el menjar al plat, va clavar la vista al rellotge. Les sis i vint-i-cinc, avui. En Ben Cortman cridava:
—Vine, Neville!
En Robert Neville es va asseure deixant anar un sospir i va començar a menjar.
S’estava assegut a la sala d’estar intentant llegir. S’havia preparat un whisky amb soda i aguantava aquell got gelat a la mà mentre mirava un llibre de fisiologia. Sentia, pel bafle instal·lat a la porta del passadís, Schonberg a tot drap.
De tota manera, encara no era prou fort. Encara els sentia a fora. Sentia els seus murmuris, les seves anades i vingudes, els seus crits, els seus grunys, les seves batusses. De tant en tant, una pedra o un totxo anava a parar a la casa. De vegades lladrava un gos.
I tots eren allí per la mateixa raó.
En Robert Neville va tancar els ulls un moment, va serrar els llavis; després els va tornar a obrir i va encendre un cigarret. Va deixar que el fum li inundés els pulmons.
Tant de bo li haguessin deixat temps per insonoritzar la casa. No seria pas tan terrible, si no els sentís. Tot i que ja feia cinc mesos, encara li destrossaven els nervis.
Ja no se’ls mirava mai. Els primers temps, havia fet un espiell a la finestra del davant per veure’ls. Però quan les dones se n’havien adonat, havien començat a fer gestos provocatius per fer-lo sortir. S’estimava més no veure-ho.
Va deixar el llibre i es va quedar amb la mirada perduda a la catifa, escoltant la música de Verklarte Nacht. Sabia que es podia posar taps a les orelles per no sentir-los més, però allò també li impediria de sentir la música, i es resistia a quedar-se tancat com dins d’una closca per culpa d’ells.
Va tornar a tancar els ulls. El pitjor de tot eren les dones, pensava, les dones amb els seus posats obscens a la nit, que comptaven que ell les veuria i es decidiria a sortir.
Va notar una forta esgarrifança. Cada nit la mateixa cançó. Llegia i escoltava música. Després li venia al cap d’insonoritzar la casa, i després les dones.
Altre cop va experimentar aquella onada de calor morbosa que li cremava les entranyes; va tancar fort els llavis, fins que li van quedar ben lívids. Era una sensació prou coneguda i el desesperava no poder-la controlar. Anava augmentant i augmentant fins a arribar al punt que ja no podia continuar assegut. Llavors, s’aixecava i començava a anar d’un cantó a l’altre amb els punys closos. Podia engegar el projector de cine, menjar alguna cosa, beure sense parar o augmentar el so de la música fins que li entrés al cervell. Quan se sentia tan malament, una cosa o altra havia de fer.
Va notar que els músculs de l’abdomen se li anaven tensant com si fossin filferros. Va provar d’agafar el llibre i reprendre la lectura, articulant cada mot lentament, amb penes i treballs.
Però al cap d’un moment tornava a tenir el llibre a la falda. Va mirar la biblioteca. Tots els coneixements emmagatzemats allí eren incapaços d’apagar el foc de les seves entranyes; el missatge dels segles no aconseguiria mai aturar aquell desig silenciós que li turmentava la carn.
Era una cosa que el posava malalt, un insult a la seva dignitat d’home. És clar que era un impuls natural, però per a ell ja no tenia cap sentit. Ells l’havien condemnat al celibat, i s’hi havia d’acomodar. «Què passa, que no tens cap?», es va preguntar. «I doncs? Fes-lo servir!».
Va anar a posar la música més forta i es va obligar a llegir tota una pàgina sense interrupció. Era sobre els glòbuls sanguinis que travessen membranes, sobre la pàl·lida limfa que arrossega les deixalles a través de conductes bloquejats pels nodes limfàtics, sobre limfòcits i fagòcits.
«... per arribar a la regió de l’espatlla esquerra, prop del tòrax, a una gran vena del sistema de circulació...».
El llibre es va tancar amb gran estrèpit.
Per què no el deixaven tranquil? Es pensaven que tots el podrien trobar? Endur-se’l? Tan estúpids eren? Per què continuaven venint cada nit? Després de cinc mesos, ja ho podien haver deixat córrer i anar a provar sort en un altre lloc!
Se’n va anar fins al moble bar i es va servir un altre trago. Quan es tornava a asseure, va sentir com les pedres rodolaven pel teulat i anaven a parar als arbusts del costat de la casa. I per sobre d’aquells sorolls, la veu d’en Ben Cortman, que cridava com sempre:
—Vine, Neville!
«Algun dia l’empaitaré, a aquest malparit», va pensar en empassar-se un glop d’aquella beguda amargant. «Li clavaré l’estaca al bell mig del pit. En faré una d’especial per a ell, de trenta-cinc centímetres, i hi posaré cintes i tot... malparit!».
Demà. Demà insonoritzaria la casa. De tant cloure els punys, els