D’ell, vaig passejar la mirada fins als seus tres homes, una tripulació ben estranya. Només els vaig veure la cara, però hi vaig notar alguna cosa, no sabia què, que em va provocar un anòmal espasme de repugnància. Els vaig mirar amb atenció i la impressió no s’esvaïa, tot i que era incapaç de distingir què la provocava. En aquell moment em van semblar mulats; anaven embolicats amb unes teles blanques, fines i brutes, des de les mans fins als peus. Abans no havia vist mai homes que anessin tan embenats com aquests i, de dones, només a l’Orient. També duien turbant, i des de sota de la tela em miraven amb les seves cares menudes, cares de mandíbules prominents i ulls brillants. El cabell el tenien llis i fosc, gairebé com una crinera, i tot i que estaven asseguts semblaven superar l’estatura de totes les races que jo he vist. L’home del cabell blanc, que sabia que feia ben bé dos metres, quedava un cap per sota dels altres tres. Més endavant vaig veure que en realitat no n’hi havia cap més alt que jo, però els seus cossos eren anormalment llargueruts, i tenien les cuixes molt curtes i insòlitament corbades. Des de qualsevol punt de vista eren un grup lleig fins a dir prou; per damunt dels seus caps, sota la vela de terç, es veia la cara negra de l’home a qui li brillaven els ulls en la foscor.
Mentre els observava, vam creuar la mirada, i primer un, després l’altre, van apartar-la per anar llucant-me d’una manera estranya, furtiva. Vaig pensar que potser els estava molestant i vaig adreçar l’atenció cap a l’illa a la qual ens acostàvem.
Era baixa, coberta d’una vegetació espessa, principalment d’una espècie de palmera que veia per primera vegada. Des d’algun punt de l’illa s’alçava de biaix un fil de vapor blanc fins a una altura insospitada, per acabar desfent-se i caient com un manyoc de plomes. Ara érem a dins d’una ampla badia flanquejada a cada punta per un cap de poca altura. La sorra de la platja era d’un gris apagat i s’alçava abruptament fins a una cresta, a uns divuit o vint metres per sobre del nivell del mar, amb alguns arbres i matolls repartits de manera irregular. A mig pendent hi havia un recinte tancat amb pedra grisenca, que més tard esbrinaria que estava construït en part de corall i en part de pedra tosca. Dues teulades de palla sobresortien del recinte.
Un home ens esperava arran de mar. Encara des de lluny, vaig tenir la impressió que havia vist unes altres criatures d’aspecte grotesc que havien corregut a amagar-se als matolls del pendent. Però quan vam ser més a prop no en vaig veure cap. Aquest home era d’estatura mitjana i fisonomia negroide. Tenia la boca allargassada, gairebé sense llavis; els braços, extraordinàriament llargs; els peus, prims i llargs, i era garrell; s’estava dret, inclinant aquella cara densa cap endavant, mirant-nos fixament. Anava vestit com Montgomery i el seu acompanyant de cabell blanc, amb jaqueta i pantalons de sarja blava.
A mesura que ens hi acostàvem, l’individu es va posar a córrer platja amunt platja avall, fent uns moviments grotescos en extrem. Quan Montgomery va donar l’ordre, els quatre homes de la barca es van aixecar de cop i van arriar les veles amb uns gestos singularment desmanegats. Montgomery ens va menar cap a un moll molt estret excavat a la platja. L’home de la platja va córrer cap a nosaltres. Que era un moll ho dic jo, perquè no deixava de ser una simple rasa que en aquest moment de la marea era prou llarga perquè hi entrés la llanxa.
Vaig sentir que la proa es clavava a la sorra, amb el cubell vaig evitar que el meu bot xoqués contra el seu timó i, després de desamarrar-lo, vaig saltar a terra ferma. Els tres homes embenats, amb moviments sapastres, van baixar a la sorra i es van posar a descarregar la barca ajudats per l’home de la platja. El que em va deixar més xocat van ser els insòlits moviments de les cames dels tres mariners del turbant i l’embenat: no eren rígides, sinó més aviat desencaixades, com si les haguessin unit malament al cos. Els gossos encara grunyien i feien petar les cadenes per acostar-se a aquests homes; l’home del cabell blanc va baixar amb ells.
Els tres homenots es parlaven entre ells amb un to gutural, estrany, i l’home que ens havia esperat a la platja va donar-los conversa amb una emoció molt viva, en un idioma estranger, vaig imaginar, mentre els altres descarregaven uns fardells de popa. En alguna altra banda havia sentit una veu semblant a la seva, però no podia recordar on. Retenint la gossada, l’home del cabell blanc bramava ordres per sobre de l’estrèpit. Montgomery, havent tret el timó, també va baixar i va donar un cop de mà en la descàrrega. Jo, que em trobava massa feble, feia massa que no menjava i el sol em colpejava directament al cap, no vaig poder oferir cap mena d’ajuda.
Passada una estona l’home del cabell blanc va semblar que s’adonava de la meva presència i se’m va acostar.
—Sembla —va dir— que no hagi esmorzat.
Els seus ulls petits i foscos brillaven sota unes celles denses.
—Accepti la meva disculpa. Ara és el nostre convidat, hem de fer que es trobi a gust... malgrat que ningú li ha enviat cap invitació, ja m’entén.
Va fer-me una mirada entusiasta.
—Montgomery diu que és un home educat, senyor Prendick. Diu que té coneixements de ciència. Podria especificar quina mena de coneixements?
Li vaig dir que vaig estar-me uns anys al Reial Col·legi de Ciències i que havia fet algunes investigacions en el camp de la biologia amb el professor Huxley. Aquest comentari va fer que alcés lleument les celles.
—Això fa canviar una mica la situació, senyor Prendick —va dir amb un lleu canvi de to, més respectuós, ara—. Doncs resulta que, aquí, també som biòlegs. Això és un centre biològic... més o menys.
Va dedicar una mirada als homes de blanc, que estaven enfeinats fent rodar la gàbia de la puma sobre uns troncs cap al recinte emmurallat.
—Almenys Montgomery i jo —va afegir. Tot seguit va continuar—: No li puc dir quan podrà anar-se’n. Ens trobem lluny de qualsevol ruta. Veiem un vaixell un cop a l’any com a molt.
De sobte va marxar platja amunt, es va allunyar del grup i diria que va entrar al recinte. Els altres dos homes eren amb Montgomery, apilant caixes petites damunt d’un carretó de rodes baixes. La llama encara era a la barca, amb les conilleres; els gossos continuaven lligats als bancs. Un cop apilat tot, els tres homes van posar les mans al carretó i van començar a empènyer aquell carregament d’una tona com a mínim, la puma inclosa. Al cap de poc Montgomery va deixar-los i va venir cap a mi, allargant-me la mà.
—Per la meva part —va dir—, me n’alegro. El capità era un imbècil. Deu haver-li fet passar una estona distreta.
—Ha estat vostè —vaig dir— qui m’ha tornat a salvar.
—Depèn. Acabarà trobant que aquesta illa és infernalment estranya. L’hi prometo. Si fos vostè vigilaria molt el que fa. Ell... —va dubtar, i va semblar que canviava d’idea sobre el que estava a punt de dir—. Espero que em pugui ajudar amb aquests conills —va dir.
La seva manera de procedir amb els conills va ser peculiar. Vaig entrar a l’aigua amb ell i el vaig ajudar a dur una de les gàbies cap a la vora. Tan bon punt l’havia deixat a terra va obrir-ne la porta i, tot decantant-la, va fer-ne sortir el contingut vivent. Els conills van caure fets una bola, l’un sobre l’altre. Va picar de mans i els conills van fugir amb aquell córrer de saltirons, vora una vintena, diria, platja amunt.
—Creixeu i multipliqueu-vos, amics meus —va dir Montgomery—. Repobleu l’illa. Fins ara hem anat escassos de carn, aquí.
Mentre els veia desaparèixer, l’home del cabell blanc va tornar amb una ampolla de brandi i unes galetes.
—Per anar fent, Prendick —va dir en un to molt més familiar que abans.
No vaig fer-hi escarafalls, vaig endrapar les galetes mentre l’home del cabell blanc ajudava a alliberar una altra gàbia de conills. Tres de les gàbies més grosses, però, van anar cap a la casa amb la puma. El brandi no el vaig tastar, soc abstemi des que vaig néixer.