—Iep! —va dir estúpidament. Després una llum li va aparèixer als ulls—. Vaja, si és el senyor... el senyor?
—Prendick —vaig dir.
—Prendick i una merda —va dir—. Ni Piu... Ara et dius així. Senyor Ni Piu.
No valia la pena respondre a l’animal; ara bé, el que no m’esperava va ser el moviment que va fer després. Va posar la mà a la passarel·la on hi havia Montgomery, que parlava amb un home rabassut de cabell blanc i vestit amb una franel·la blava bruta que semblava acabat d’aparèixer a bord.
—Cap allà, cony de senyor Ni Piu! Cap allà! —va rugir el capità.
Montgomery i el seu acompanyant es van girar quan el van sentir.
—Què vol dir? —vaig preguntar.
—Cap allà, cony de senyor Ni Piu. Això és el que vull dir! Fora de bord, senyor Ni Piu, i ràpid! Hem de fer neteja en aquest sant vaixell, vosaltres fora!
Me’l vaig quedar mirant atònit. Llavors vaig pensar que era això exactament el que jo volia. No em sabria gens de greu perdre’m una travessia com a únic passatger d’aquest colèric buidaampolles. Em vaig girar cap a Montgomery.
—No pot venir amb nosaltres —va dir l’acompanyant de Montgomery succintament.
—Que no puc venir? —vaig dir atemorit. L’acompanyant tenia la cara més quadriculada i decidida que jo hagi vist mai—. Escolti’m —vaig començar a dir adreçant-me al capità.
—Fora d’aquí! —va dir el capità—. Aquest vaixell no és per a bèsties ni caníbals ni coses pitjors que bèsties, s’ha acabat. Cap a fora que vas, senyor Ni Piu. Si ells no et volen, per la borda igualment. Sigui com sigui, te’n vas d’aquí com els teus amics. Ja n’estic fart d’aquesta maleïda illa, per sempre. Amén! Ja n’estic fart.
—Però, Montgomery —vaig suplicar.
Va torçar el llavi inferior i amb el cap va indicar desesperançat cap a l’home del cabell blanc que hi havia al seu costat, com dient que no podia fer res per ajudar-me.
—I ara m’ocuparé de tu —va dir el capità.
Llavors va arrencar una estranya disputa triple. Vaig anar apel·lant-los ara l’un ara l’altre: primer l’home del cabell gris perquè em deixés desembarcar, després el capità torrat perquè em deixés quedar a bord. Fins i tot vaig suplicar entre gemecs als mariners. Montgomery no va dir res en cap moment, només sacsejava el cap.
—Te’n vas a fora, ja t’ho dic jo —era la tornada del capità—. A la merda les lleis! Jo soc el rei, aquí.
Haig de confessar que a l’últim la veu se’m va trencar enmig d’aquestes amenaces tan vigoroses. Vaig patir un atac d’insolència i me’n vaig anar fins a la popa i em vaig quedar amb la mirada clavada en el no-res.
Mentrestant, els mariners s’afanyaven a descarregar les caixes i els animals engabiats. A sotavent de la goleta hi havia parada una barcassa llarga amb vela de terç on anaven col·locant aquell carregament tan insòlit. No veia els camàlics que havien vingut de l’illa i que anaven rebent les caixes perquè el costat de la goleta m’amagava l’interior de la barcassa.
Ni Montgomery ni el seu acompanyant no em feien cas, estaven enfeinats a ajudar i dirigir els quatre o cinc mariners que descarregaven la mercaderia. El capità va posar-se pel mig amb més ànim de molestar que d’ajudar. Jo estava entre desesperançat i desesperat. Un parell de vegades, mentre era allà esperant que la situació es resolgués per si sola, no vaig poder contenir l’impuls de riure’m de la meva miserable disjuntiva. No haver esmorzat em feia sentir encara més penós. La gana i la falta de glòbuls vermells eliminen tota la força d’un home. Vaig sentir amb tota claredat que no tenia l’energia ni per resistir-me al que sigui que volgués fer el capità per expulsar-me del vaixell ni per imposar-me a Montgomery i el seu acompanyant. Així que vaig esperar sense fer res que el destí decidís per mi; la feina de traslladar les propietats de Montgomery a la barcassa va prosseguir com si jo no hi fos.
Quan van acabar la feina va començar un estira-i-arronsa. Em van empènyer fins a la passarel·la sense que jo oposés gaire resistència. Fins i tot en aquell moment em vaig adonar de l’estranyesa de les cares marronoses dels homes que eren a la llanxa amb Montgomery. Ara la barcassa ja estava carregada i s’allunyava de pressa. Un espai cada cop més gran d’aigua verda s’obria sota meu, i jo vaig empènyer enrere amb totes les meves forces per intentar no caure-hi de cap. Els camàlics de la barcassa es burlaven a crits de nosaltres i vaig sentir que Montgomery els insultava. I llavors el capità i el timoner, ajudats per un mariner, em van empènyer cap a popa.
Vaig veure que duien el bot del Lady Vain a remolc, mig negat d’aigua, sense rems ni cap mena de provisió. Em vaig negar a embarcar-hi i em vaig deixar caure a la coberta. Finalment van baixar-m’hi amb una corda, no hi havia cap escala a popa; van tallar la corda i em van deixar a la deriva. De mica en mica, em vaig anar apartant de la goleta. Amb cert estupor vaig veure com els mariners preparaven les veles, i de manera lenta però ferma van posar-se a favor del vent. Les veles van flamejar i quan el vent les va omplir es van inflar. Vaig quedar-me mirant el costat del vaixell, desgastat per la intempèrie, que es va inclinar cap a mi per un moment; després, passant-me pel costat, va desaparèixer de la meva vista.
No em vaig girar per seguir-lo. D’entrada no podia fer-me a la idea del que acabava de passar. Em vaig arraulir al fons del bot, atordit, mirant amb la vista perduda cap al mar buit i oliós. Em vaig adonar que em tornava a trobar en el meu infern particular, ara ben empantanegat. Vaig mirar per sobre de la regala i vaig veure la goleta lluny d’on era jo, amb el capità pèl-roig mofant-se de mi des del pont. Em vaig girar cap a l’illa i vaig veure com la llanxa s’empetitia a mesura que s’acostava a la platja.
La crueltat d’aquest abandó se’m va fer clara de forma abrupta. L’única manera que tenia d’arribar a terra ferma era que el corrent m’hi fes anar. Recordeu que encara em trobava dèbil del meu naufragi, i si no fos perquè tenia l’estómac buit i el cap em ballava segurament hauria tingut més coratge. Aquest era el meu estat, i de cop em vaig posar a plorar i somicar com no havia fet des que era petit. Les llàgrimes em regalimaven cara avall. En un atac de desesperació vaig posar-me a donar cops de puny a l’aigua del fons del bot i cops de peu salvatges contra la regala. A crits vaig demanar a Déu que em deixés morir.
VI
Els horribles homes de la barcassa
Però quan els illencs van veure que realment anava a la deriva es van apiadar de mi. El mar em duia molt a poc a poc cap a l’est i m’apropava a l’illa fent una diagonal; aviat, amb un alleujament histèric, vaig veure que la barcassa feia mitja volta i venia cap a mi. Anava molt i molt carregada, i quan va ser més a prop vaig poder distingir el company de Montgomery, de cabell blanc i espatlles amples, assegut al banc de popa entre gossos i caixes. Aquest individu em mirava amb els ulls fixos sense moure’s ni badar boca. El tolit de cara negra em mirava amb la mateixa fixació des de la proa, al costat de la puma. Hi havia tres homes més, tres estranys d’aspecte bestial, a qui els gossos conillers bordaven de manera salvatge. Montgomery, que duia el timó, va menar la barca fins al costat de la meva i, com que a bord no hi cabia, es va aixecar i va lligar la meva amarra al seu arjau per remolcar-me.
Aleshores ja m’havia refet de la fase d’histèria, i mentre s’acostava vaig tornar-li la salutació amb força coratge. Li vaig dir que el meu bot estava gairebé negat i em va atansar un cubell. Quan la corda va tibar el bot vaig caure enrere. Durant una bona estona em vaig dedicar a treure aigua.
Fins que no vaig haver buidat tota l’aigua —era el mar el que l’havia fet entrar, el bot es trobava en perfecte estat— no vaig tenir temps de tornar a fer una ullada a la gent de la barca.
Vaig veure que l’home del cabell blanc encara m’observava fixament, però