Un cop va haver donat les gràcies a polítics i científics d’arreu del món, Clinton va recular dos-cents anys, fins al dia que Thomas Jefferson «va desplegar un mapa magnífic» dels Estats Units continentals «al terra d’aquesta mateixa sala».
«Avui, el món és aquí, a la Sala Est, amb nosaltres, per contemplar un mapa més important, encara», va anunciar Clinton. «Som aquí per celebrar la compleció del primer estudi de tot el genoma humà. Sens dubte, aquest és el mapa més important i més extraordinari que ha produït mai la humanitat.» Quan els científics van acabar de traçar el mapa del «nostre fascinant codi genètic», quan van fer una passa enrere i van mirar el mapa, una de les «grans veritats» que van veure va ser «que en termes genètics, tots els éssers humans, independentment de la raça, són més del 99,9 % iguals», va afegir. «Això vol dir que la ciència moderna ha confirmat el que ja ens van ensenyar les religions seculars. El fet de la vida més important a la Terra és la nostra humanitat comuna.»
Ningú no em va dir que aquella investigació decisiva de la història moderna de la humanitat s’estava portant a terme darrere les guerres racials de la dècada dels anys noranta. Probablement es podria dir que va ser un dels anuncis científics més importants mai fets per un cap d’estat, potser tan important per als humans com posar els peus a la Lluna, però la notícia que tots érem essencialment iguals de seguida va quedar eclipsada per arguments que m’eren més familiars.
«Els científics que es plantegen la fase següent del projecte del genoma humà es veuen obligats a abordar una qüestió perillosa: les diferències genètiques entre les races humanes», va escriure Nicholas Wade, autor de llibres científics, a The New York Times, poc després de l’anunci de Clinton. Al seu gran èxit del 2014, A Troublesome Inheritance, Wade defensava: «En la conducta social humana hi ha un component genètic». D’aquesta connexió de la biologia amb la conducta neix el racisme biològic: d’aquí sorgeix la classificació biològica de les races i la suposició que la biologia de certes races produeix trets conductuals superiors, com la intel·ligència.
Però l’ascendència racial no existeix. L’ascendència ètnica no existeix. Camara Jones, destacada investigadora mèdica en el camp de les desigualtats en la salut, ho va explicar a Dorothy Roberts, especialista en bioètica, de la manera següent: «Les persones neixen amb una ascendència que prové dels seus pares, però la raça els és assignada». Les persones dels mateixos grups ètnics que són autòctons d’unes regions geogràfiques concretes normalment comparteixen el mateix perfil genètic. Els genetistes en diuen «poblacions». Quan els genetistes comparen aquestes poblacions ètniques, troben que hi ha més diversitat genètica entre les poblacions de l’Àfrica que entre l’Àfrica i la resta del món. Els grups ètnics de l’Àfrica occidental són més semblants des del punt de vista genètic als grups de l’Europa occidental que als grups ètnics de l’Àfrica oriental. La raça és un miratge genètic.
Els segregacionistes com Nicholas Wade calculen que si els humans som genèticament iguals en un 99,9 %, hem de ser diferents en un 0,1 %, que aquesta diferència ha de ser racial, que aquest 0,1 % de diferència racial ha crescut exponencialment al llarg dels mil·lennis i que la seva missió és remoure cel i terra per trobar aquestes races exponencialment diferents.
Els assimilacionistes s’han proposat una missió en la qual treballen des de fa dècades. «Què hauríem d’ensenyar dins de les nostres esglésies i més enllà de les seves quatre parets?», preguntava en una columna, el 2017, el fonamentalista cristià Ken Ham, coautor de One Race One Blood. «De primer, cal destacar la base comuna dels evolucionistes i els creacionistes: amb el mapa del genoma humà s’ha arribat a la conclusió que només hi ha una raça, la raça humana.»
Els que defensen l’existència d’una única raça pressionen per posar fi a la classificació i la identificació per races. Desaproven l’actitud de persones com jo que ens identifiquem com a negres, però la trista realitat és que la seva estratègia postracial benintencionada no té sentit en el nostre món racista. La raça és un miratge, però un miratge al voltant del qual s’ha organitzat la humanitat de maneres molt reals. Imaginar que desapareixen les races en un món racista és tan conservador i perjudicial com imaginar que no hi ha classes en un món capitalista, perquè permet a les races i a les classes dominants continuar imposant-se.
Els assimilacionistes creuen en el mite post-racial segons el qual parlar de raça és racisme, o que si deixem d’identificar la gent per races, el racisme desapareixerà miraculosament. No s’adonen que si deixem de fer servir categories racials, no serem capaços de reconèixer la injustícia racial. Si no sabem detectar la injustícia racial, no serem capaços de reconèixer les polítiques racistes. Si no podem identificar les polítiques racistes, no podrem plantar-hi cara. Si no podem plantar cara a les polítiques racistes, s’haurà assolit la solució final del poder racista: un món d’injustícia que cap de nosaltres veurà i al qual, encara menys, es resistirà. Posar fi a les categories racials és possiblement l’últim pas, i no pas el primer, de la lluita antiracista.
El segregacionista veu sis races diferents en el sentit biològic. L’assimilacionista veu una única raça humana biològica. Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho, des de la perspectiva de l’antiracisme biològic. Ser antiracista és reconèixer la realitat de la igualtat biològica, que el color de la pell és tan insignificant per a la nostra humanitat subjacent com la roba que portem damunt d’aquesta pell. Ser antiracista és reconèixer que no és veritat que existeixi una sang blanca o malalties pròpies dels negres o que els llatinoamericans tinguin, com un tret natural, una constitució atlètica. Ser antiracista també és reconèixer la realitat palpable d’aquest miratge racial, que fa que el color de la nostra pell sigui més important que la nostra individualitat. Ser antiracista és centrar-se a abolir el racisme que forja els miratges, no pas ignorar els miratges que determinen la vida de les persones.
La directora finalment es va asseure al meu costat. Potser de sobte no em va veure com un nen negre que es portava malament sinó només com un nen, un alumne que estava a càrrec seu i que tenia un problema, o potser no. En tot cas, em va deixar parlar. Jo vaig defensar la meva tesi. No vaig fer servir termes com «vexació racista» i «idees racistes». Vaig fer servir termes com «just» i «injust», «trista» i «contenta». Ella em va escoltar i em va fer preguntes, cosa que em va sorprendre. La meva acció de protesta particular es va acabar quan ella va sentir tot el que jo havia de dir i va acceptar de parlar-ne amb la mestra.
Aquella tarda, quan la directora va cridar la mare, em vaig pensar que em castigarien. Després d’haver descrit el que havia passat, la directora va dir a la mare que a l’escola no es podia tolerar aquella mena de conducta. La mare no va dir que no tornaria a passar mai més, com esperava la directora. La mare li va dir que hauria de parlar amb mi.
—Si vols protestar, has d’assumir-ne les conseqüències —va dir-me la mare aquella nit, com faria les nits futures després de les manifestacions.
—Entesos —vaig respondre.
Però aquesta vegada no hi va haver conseqüències. I la mestra va tractar amb menys rigidesa els alumnes que no eren blancs.
Amb aquell tercer curs n’hi va haver prou. Els meus pares em van treure d’aquella escola i van buscar-ne una de privada i cristiana que donés més validesa a la meva identitat racial. Van trobar personal docent negre a la Saint Joseph’s Parish Day School, una escola episcopaliana que era més a prop de casa, a Queens Village, i on vaig fer quart, cinquè i sisè.
El setè i el vuitè, un curs marcat per les burles i els sentiments ferits entre els companys de classe, els vaig fer en una escola privada luterana que era tombant a la cantonada de la Saint Joseph. Quasi tots els meus companys negres de vuitè eren bromistes. Gairebé tothom va ser víctima d’alguna broma en algun moment. Però n’hi va haver una que va fer més mal que les altres.
Capítol 5
Etnicitat
Racisme