Apunts del subsol. Fiódor Dostoievski

de tant en tant no es menysprea fins a odiar-se».

En aquest «retrat devastador» del «fals idealisme de la intelligentsia russa occidentalitzada» —exposa Joseph Frank—⁹ s’acaba veient «la buidor humana» del seu protagonista i la «farsa» en què viu. La càrrega de l’autor contra el determinisme que defensava Txernixevski s’acaba girant en contra de l’home del subsol, que dedica l’última meitat de la segona part de la novel·la a rememorar la relació amb una jove prostituta, Liza. És el revers truculent d’una història que Txernixevski narra al seu llibre, en què un jove doctor es decideix a viure amb una prostituta i en té cura durant tot el temps que ella resisteix corsecant-se per culpa d’una tuberculosi. El protagonista d’Apunts del subsol no només no té una conducta admirable, ni tan sols correcta, amb ella, sinó que és moralment més reprovable que la prostituta amb qui manté una relació conflictiva: els insults, les vexacions i la violència esquitxen la part final del volum. El model de «dona perduda», que també inspira el poema de Nikolai Nekràssov que encapçala la segona part de la novel·la («tu d’un turment profund et vas omplir / i, rosegant-te els punys, vas maleir / el vici que et tenia retinguda»), acaba resultant més humà que aquell narrador ressentit i egoista que rememora l’episodi de la joventut que el va condemnar, de llavors ençà, a habitar el subsol. «Encara que Liza sigui una pecadora, comprèn la profunda infelicitat de qui la humilia —opina August Vidal—. Ella és superior al narrador perquè és capaç d’estimar amb un amor sincer, que tot ho purifica».

      «Però què et penses? Que vas pel bon camí, oi?», retreu el protagonista a Liza. Ella respon que no es pensa res. «No pensar també és dolent —continua ell—. Obre els ulls, mentre hi siguis a temps. I encara hi ets a temps. Encara ets jove i bonica. Podries enamorar-te, casar-te, ser feliç...». La prostituta el talla: «No totes les casades són felices». «Totes no, és clar. Però igualment estan millor que aquí», afegeix l’home del subsol. Al costat d’ell, qualsevol futur promet ser més negre encara que el del prostíbul. És aquesta una de les sensacions que s’emporta el lector d’aquesta pertorbadora novel·la breu. Al final, el narrador no només es demostra incapaç de fer caure el palau de cristall contra el qual aixeca la veu, sinó que s’enfonsa en la seva vilesa i estultícia. La gran caiguda que narra Dostoievski no és la de la societat, sinó la del jo que explica i protagonitza la història.

      JORDI NOPCA

      ___________

1. E. H. Carr, Dostoievski 1821-1881. Lectura crítico-biográfica (Laia, 1972), p. 37.

2. Se’n pot trobar la traducció catalana, d’Anna Estopà, a Tres relats de Sant Petersburg (Quaderns Crema, 1997), amb el títol L’abric.

3. E. H. Carr, op. cit., p. 32.

4. Ibid., p. 52.

5. E. H. Carr, op. cit., p. 55.

6. E. H. Carr, op. cit., p. 95.

7. E. H. Carr, op. cit., p. 65.

8. Joseph Frank, Lectures on Dostoevsky, p. 88.

9. J. Frank, op. cit., p. 98.

APUNTS DEL SUBSOL