La detenció per ser considerat còmplice en la conspiració revolucionària de l’abril de 1849 va estroncar una trajectòria que, després d’arrencar amb lloances unànimes, havia continuat amb El doble (1847) i les novel·les breus Les nits blanques i Un cor dèbil (totes dues del 1848). Quan va ser detingut, Dostoievski portava 150 pàgines d’una nova novel·la, Netótxka Nezvànova. «El sentimentalisme d’aquelles primeres novel·les i la influència de Gógol desapareixerien a partir de llavors —continua E. H. Carr—. Els elements fantàstics, en canvi, no».
El jove talent literari havia anat a parar «al primer cercle socialista de Rússia» el 1846, liderat des d’un any abans per un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors, Mikhaïl Petraixevski. August Vidal recorda com aquest «reunia tots els divendres, a casa seva, estudiants, professors, funcionaris i literats per discutir qüestions d’actualitat, com ara l’estat dels serfs de la gleva, la censura o la situació de la dona en la família». Moguts per «l’entusiasme, la ingenuïtat i l’afectació», també «apassionats per les utopies franceses però sense posició política» —segons exposa Carr—, els membres del cercle van acabar impulsant la creació d’una impremta clandestina al pis d’un d’ells, el poeta Serguei Dúrov, per contribuir a difondre els seus missatges crítics amb el règim del tsar Nicolau I. Dostoievski havia passat de la introversió d’infantesa i adolescència al breu episodi de felicitat i orgull a conseqüència de l’enrenou causat per Pobra gent, i va ser llavors que es va consolidar el seu «caràcter difícil i nerviós, que bullia per sota de l’aparença exterior, desmanegada i poc atractiva».3 Els «estats d’extrema eufòria» eren seguits «de períodes d’extrema depressió». Les «explosions de ridícula fanfarroneria» s’encadenaven amb etapes «d’una timidesa insuperable i de desconfiança en si mateix». Aquest Dostoievski pendular és el que va acabar tancat, durant vuit mesos, a l’interior de la fortalesa de Pere i Pau, en condicions d’una incomunicació gairebé total amb el món. Els llargs monòlegs amb si mateix probablement van ser importants a l’hora de confegir, més d’una dècada després, la veu incòmoda i aspra del narrador d’Apunts del subsol.
A Dostoievski se l’acusava d’haver llegit en veu alta una carta de Belinski prohibida, «on satiritzava Gógol per haver-se convertit a l’Església i a la política ortodoxes».4 El mateix crític literari que havia ajudat a entronitzar-lo es convertia en el motiu que el podia condemnar a la pena capital. Encara que el tsar va commutar el veredicte —en principi haurien d’haver estat executats vint-i-un dels vint-i-tres acusats—, el tribunal militar va decidir fer un simulacre de l’afusellament dels conspiradors. Dostoievski, juntament amb alguns dels seus companys, van haver de passar per aquest tràngol. «Executar algú per un assassinat és un càstig incomparablement més gran que el crim mateix», faria dir l’escriptor al príncep Mixkin, protagonista de L’idiota (1869) i un dels personatges que admetia apreciar més.
De camí cap al camp de treball siberià d’Omsk, on va passar els següents cinc anys, a quaranta graus sota zero i menys abrigat del que calia, Dostoievski «tenia congelat fins i tot el cor».5 És comprensible que, a partir de llavors, l’escriptor bandegés el sentimentalisme de la seva producció literària.
4
La primera peça de la reconstrucció del Dostoievski escriptor va ser Memòries de la casa morta, escrita a Sibèria però publicada per entregues a la revista Vrémia el 1862, dos anys després de tornar a Petersburg. «El nostre presidi era en un extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. Si passava que volies mirar a través de les escletxes de la palissada cap al món de Déu, ¿és que potser veies alguna cosa? Només veies un tros de cel i l’alt desnivell de terra, cobert de males herbes, i a banda i banda del terraplè, dia i nit, feien la ronda els sentinelles; tot seguit pensaves que passarien anys sencers i tu encara aniries igualment a mirar per les escletxes de la palissada per veure el mateix terraplè, els mateixos sentinelles i aquell mateix tros de cel, no pas el cel que teníem sota el presidi, sinó l’altre, el llunyà, el cel lliure». Així arrenca el volum, traduït al català per Jaume Creus i publicat per Adesiara el 2011. «La força del llibre es troba en l’exactitud de les descripcions —afirma E. H. Carr—. Dostoievski hi renuncia a fer judicis morals». L’experiència —ara sí, vista des d’una perspectiva que vol transmetre missatges edificants— seria revisitada a través de la ficció: a l’epíleg redemptor de Crim i càstig i a Els germans Karamàzov. També al Diari d’un escriptor. «Totes aquestes obres aborden els anys de presó, no sense una afectació camuflada, com una saludable i vital etapa en la salvació de l’ànima de Dostoievski», explica l’historiador anglès.
Encara durant el llarg exili forçat, quan ja complia la segona part de la condemna com a soldat comú, a Semipalatinsk —al nord-est del Kazakhstan—, l’escriptor va acabar dues novel·les breus més, El somni de l’oncle i Stepàntxikovo i els seus habitants; es va enamorar d’una dona casada, Maria Issàieva, que, un cop vídua, va formar part del triangle amorós que completava el dentista Vergúnov, fins que ella va escollir Fiódor per casar-s’hi. De la lloança del «criminal amb el cor d’or» (Schiller) a Memòries de la casa morta, constatant que hi ha material valuós «sota la crosta de la vulgaritat» —segons escrivia al seu germà Mikhaïl—, Dostoievski va passar en aquestes novel·les posteriors a «descriure el món i els seus mals amb jocositat», en un estil que E. H. Carr qualificava de «desmanegat». Encara fora del milieu literari, aquell jove talent caigut en desgràcia provava de retrobar el camí a batzegades. Tornant a observar la vida de Dostoievski un segle i mig després, el gust de l’escriptor pels girs narratius de les novel·les de Charles Dickens sembla que va influir més en la pròpia peripècia biogràfica de l’autor que en el material literari que produïa durant aquells anys de transició.
Instal·lat, a partir de 1860, novament a Petersburg —s’acosta el moment d’escriptura d’Apunts del subsol— Dostoievski va poder reprendre les publicacions gràcies al grup d’Aleksandr Miliukov, editor de la revista Svétotx, que es va convertir en Vrémia gràcies a una injecció de diners per part de Mikhaïl: la va acabar dirigint fins que va morir el juliol de 1864, carregat de deutes. Va ser en aquesta revista que van veure la llum, sempre per entregues, Humiliats i ofesos (1861) i Memòries de la casa morta (1862). Mentrestant, el «dualisme moral»6 de Dostoievski es va anar consolidant: «permissiu amb els pecats de la carn però no amb els de l’esperit», va enganyar la seva dona, quan aquesta ja estava molt malalta, amb una jove narradora, encara universitària, Polina Suslova; en paral·lel, a punt de creuar la frontera invisible dels quaranta anys —edat des de la qual escriu, com ja s’ha comentat, el narrador d’Apunts del subsol—, l’escriptor, cada vegada més lluny del liberalisme, es va apropar a posicions nacionalistes conservadores.
En un dels primers llibres biogràfics sobre l’escriptor, Records sobre Dostoievski (1883), el crític literari Nikolai Stràkhov el descrivia com «un home maliciós, envejós i dissolut», algú que «es va passar la vida en un estat d’excitació nerviosa que feia d’ell un home digne de llàstima, i tot això l’hauria convertit en un personatge