Quan sortia de casa, a dalt, al damunt de les sales d'espera, Roubaud havia trobat la dona del caixer, la senyora Lebleu, immòbil enmig del corredor central al qual donaven els allotjaments dels empleats. Des de feia setmanes, aquesta senyora s'aixecava de nit per espiar la senyoreta Guichon, l'estanquera, de qui sospitava que s'entenia amb el cap d'estació, en Dabadie. Encara que no havia descobert mai la més petita cosa, cap ombra, cap alè. I aquell matí altra vegada havia tornat a entrar de seguida a casa seva, amb l'única novetat de la sorpresa d'haver entrellucat, a casa dels Roubaud, durant els tres segons emprats pel marit a obrir i a tancar la porta, la dona dreta al menjador, la bella Séverine ja vestida, pentinada, calçada —quan normalment ronsejava al llit fins a les nou. Per això, la senyora Lebleu havia despertat Lebleu, per fer-li saber aquell fet extraordinari. La vigília, no se n'havien anat a dormir abans de l'arribada de l'exprés de París, a les onze i cinc, glatint per saber què havia passat amb la història del sotsprefecte. Però no havien pogut llegir res en l'actitud dels Roubaud, que havien tornat amb l'aspecte de sempre; i, vanament, fins a la mitjanit, havien parat l'orella: cap remor no sortia de casa els veïns, devien haver-se adormit de seguida, amb un son profund. Certament, el seu viatge no havia tingut un bon resultat, si no Séverine no hauria estat llevada a aquella hora. El caixer li va demanar quina cara feia ella, la seva dona s'esforçava a pintar-la: molt rígida, molt pàl·lida, amb els ulls blaus, tan clars sota els cabells negres; i cap moviment, l'aspecte d'una somnàmbula. En fi, ja sabrien a què atenir-se, al cap del dia.
A baix, Roubaud hi va trobar el seu col·lega Moulin, que havia fet el servei de nit. I li va rellevar el servei, mentre Moulin enraonava, es passejava alguns minuts encara, posant-lo al corrent de les minúcies ocorregudes des de la vigília: havien sorprès uns rodamons, en el moment que s'introduïen a la consigna; havien renyat tres mossos de tren per un acte d'indisciplina; s'acabava de trencar un ganxo, mentre es formava el tren de Montivilliers. Silenciós, Roubaud escoltava, amb el rostre calmós; i estava només un xic esblaimat, sens dubte una resta de fatiga, que les parpelles també acusaven. Quan el seu col·lega va parar de parlar, ell semblava interrogar-lo encara, com si s'hagués esperat altres esdeveniments. Però això era tot, va abaixar el cap, va mirar un instant a terra.
Caminant al llarg de l'andana, els dos homes havien arribat al final dels molls coberts, a l'indret on, a mà dreta, hi havia una cotxera, dins la qual estacionaven els vagons de rodament, els que, arribats la vigília, servien per formar els trens de l'endemà. I en alçar el front, la seva mirada s'havia fixat en un cotxe de primera classe, proveït d'un cupè, el número 293, al qual un fanal justament il·luminava amb una claror vacil·lant, quan l'altre es va exclamar:
—Ah! Me n'oblidava…
La cara pàl·lida de Roubaud es va acolorir, i no va poder retenir un lleuger moviment.
—Me n'oblidava —va repetir Moulin—. Aquest cotxe no ha de sortir, no el faci posar aquest matí a l'exprés de les sis i quaranta.
Hi va haver un silenci breu, abans que Roubaud preguntés, amb un to ben natural:
—I ara, per què?
—Perquè hi ha un cupè reservat per a l'exprés d'aquest vespre. No tenim la seguretat que en vingui cap al llarg de dia, i per tant ens cal reservar aquest.
El mirava sempre fixament, va respondre:
—Sens dubte.
Però un altre pensament l'absorbia, es va enfurismar de cop.
—És indignant! Mireu com netegen, aquests paios! Aquest cotxe sembla que tingui pols de vuit dies.
—Ah! —va fer Moulin—. Quan els trens arriben més tard de les onze, no hi ha perill que els homes hi passin un drap… encara prou quan consenten a donar-hi un cop d'ull. L'altre vespre, es van oblidar en un seient un viatger adormit, que no es va despertar fins l'endemà al matí.
En acabat, reprimint un badall, va dir que pujava a dormir. I, quan se n'anava, una sobtada curiositat el va fer tornar enrere.
—A propòsit, l'afer de vostè amb el sotsprefecte s'ha acabat, oi?
—Sí, sí, un viatge ben profitós, estic content.
—Au, millor… i recordi's que el 293 no ha de sortir.
Quan Roubaud es va trobar sol a l'andana, va tornar lentament cap al tren de Montivilliers, que esperava. Les portes de les sales es van obrir, van aparèixer els viatgers: alguns caçadors amb els gossos, dues o tres famílies de botiguers que aprofitaven el diumenge, poca gent en suma. Però, quan aquell tren va sortir, el primer del dia, no tenia temps a perdre, va haver de fer formar immediatament l'òmnibus de les cinc i quaranta-cinc, un tren amb destinació Rouen i París. A aquella hora matinal, en què el personal era poc nombrós, la feina del sotscap de servei es complicava amb tota mena de gestions. Quan va haver supervisat la maniobra, cada cotxe disposat en línia, col·locat sobre el carretó que uns homes empenyien i duien sota la marquesina, va haver de córrer cap a la sala de sortides, a donar una ullada a la distribució dels bitllets i a la facturació dels equipatges. Esclatava una baralla entre uns soldats i un empleat, que va requerir la seva intervenció. Durant mitja hora, entre els corrents d'aire glaçat, enmig del públic tremolant, els ulls botits encara de son, en aquest mal humor d'una aglomeració en plenes tenebres, es va multiplicar, no va pensar en res seu. Després, quan la sortida de l'òmnibus va haver desembarassat l'estació, es va afanyar a anar fins al lloc del guardaagulles, i assegurar-se que tot anava bé per aquella banda, atès que arribava un altre tren, el directe de París, que tenia retard. Va tornar per assistir al desembarcament, va esperar que el flux dels viatgers hagués tornat els bitllets i s'hagués ficat als cotxes dels hotels, que, en aquell temps, entraven a esperar sota la marquesina, separats de la via per una simple palissada. I, només aleshores, va poder respirar un instant dins l'estació, que tornava a estar deserta i silenciosa.
Tocaven les sis. Roubaud va sortir del moll cobert, tot passejant; i, fora, en tenir davant seu l'espai, va alçar el cap, va respirar, veient que l'alba es llevava per fi. El vent de mar havia acabat d'escombrar les bromes, era el clar matí d'un bell dia. Va mirar cap al nord com el litoral d'Ingouville, fins als arbres del cementiri, es destacava amb un traç violaci sobre el cel esblaimat; després, girant-se cap al sud i l'oest, va remarcar, al damunt de la mar, un últim vol de lleugeres nuvolades blanques, que suraven lentament en estol; mentre que l'est tot sencer, l'esvoranc immens de la desembocadura del Sena començava a encendre's amb la sortida pròxima de l'astre. Amb un gest maquinal, s'havia tret la gorra brodada d'argent, com per refrescar el front en l'aire viu i pur. L'horitzó acostumat, el vast descabdellament pla de les dependències de l'estació, a mà esquerra l'arribada, després el dipòsit de les màquines, a mà dreta l'expedició, tota una ciutat, semblava apaivagar-lo, tornar-lo a la calma de la seva feina quotidiana, eternament la mateixa. Per damunt la tàpia del carrer Charles-Laffitte, unes xemeneies de fàbrica fumaven, es veien els enormes munts de carbó dels magatzems que voregen la dàrsena Vauban. I un rumor ja pujava de les altres dàrsenes. Els tocs de xiulet dels trens de mercaderies, el despertament i l'olor del flux aportats pel vent, el van fer pensar en la festa del dia, en aquell vaixell que avaraven i entorn del qual la multitud s'apinyaria. Quan Roubaud va tornar a entrar al moll cobert, va trobar la colla que començava a formar l'exprés de les sis i quaranta; i creient que els homes posaven el 293 sobre el carretó, tot l'assossegament de la fresca matinal se'n va anar en un esclat sobtat d'ira.
—Collons, aquest cotxe no! Deixeu-lo tranquil! No surt fins al vespre.
El cap de la colla li explicava que simplement empenyien el cotxe, per agafar-ne un altre, que era darrere. Però no el sentia, mig sord pel seu accés d'ira, totalment desproporcionat.
—Coi de poca-traces, us dic que no el toqueu!
Quan finalment ho va haver entès, va posar-se