La follia d'Almayer. Джозеф Конрад

i el cert és que la noia també volia anar-se'n, encara que una mica espantada per aquell canvi imminent. I ara feia tres anys que vivia vora el riu, amb una mare salvatge i un pare que caminava entre esculls, amb el cap als núvols, feble, irresolut i infeliç. Havia viscut una vida desproveïda de totes les decències de la civilització, en unes condicions domèstiques miserables; havia respirat una atmosfera de sòrdides conspiracions per obtenir guanys, de no menys fastigoses intrigues i delictes per cobdícia o diners; i aquestes coses, juntament amb les bregues domèstiques, eren els únics esdeveniments de tres anys d'existència. No es va morir de desesperació i de fàstic el primer mes, tal com esperava i gairebé desitjava. Al contrari, al cap de mig any li semblava que no havia conegut altra vida. Com que, amb ben poca traça, a la seva jove ment li havia estat permès d'entreveure coses millors, per tornar-la a llançar a continuació en el pantà desesperant de la barbàrie, ple de passions fortes i incontrolades, havia perdut el poder de discriminar. A la Nina li semblava que no hi havia cap canvi i cap diferència. Tant si comerciaven en magatzems de totxo o a la fangosa riba del riu; tant si s'hi esforçaven molt o poc; tant si festejaven a l'ombra dels grans arbres o a l'ombra de la catedral, al passeig de Singapur; tant si ordien plans per als seus propis fins sota la protecció de la llei i d'acord amb les normes de la conducta cristiana, o si buscaven la gratificació dels seus desitjos amb l'astúcia salvatge i la ferocitat desfermada de natures tan ignorants de cultura com els seus propis boscos immensos i ombrívols, la Nina hi veia tan sols les mateixes manifestacions d'amor i d'odi i de sòrdida avarícia encalçant el dòlar incert en totes les seves formes múltiples i evanescents. Per al seu temperament resolut, tanmateix, la ruda i intransigent sinceritat de propòsit mostrada pels seus paisans malais li semblava, al capdavall, preferible a la untuosa hipocresia, a les educades disfresses, als virtuosos fingiments d'aquella gent blanca amb la qual havia tingut la desgràcia d'entrar en contacte. Però, després de tot, era la seva vida i seria la seva vida; i amb aquest pensament queia cada vegada més sota la influència de la mare. Buscant, en la seva ignorància, un millor costat a aquella vida, escoltava amb avidesa les històries que contava la vella de les glòries passades dels Rajàs, de la raça dels quals descendia, i es va tornar gradualment més indiferent, més despectiva, cap al costat blanc de la seva ascendència, representat per un pare dèbil i sense tradició.

      Les dificultats d'Almayer no es van veure disminuïdes de cap manera per la presència de la noia a Sambir. L'enrenou causat per la seva arribada s'havia extingit, és cert, i en Lakamba no havia renovat les seves visites; però més o menys al cap d'un any de la partida dels vaixells de guerra holandesos, el nebot d'Abdal·là, Sayyid Raixid, va tornar del pelegrinatge a la Meca, tot content amb la jaqueta verda i amb l'orgullós títol de Hadji. Hi va haver una gran explosió de coets a bord del vapor que l'havia portat, i un gran redoblament de tambors tota la nit al clos d'Abdal·là, mentre el banquet de benvinguda es prolongava fins a altes hores de la matinada. En Raixid era el nebot favorit i l'hereu d'Abdal·là, i aquell oncle amorós, en trobar Almayer un dia vora el riu, el va aturar educadament per intercanviar cortesies i per demanar-li solemnement una entrevista. Almayer va sospitar d'algun intent d'estafa, o en tot cas d'alguna cosa desagradable, però naturalment hi va consentir amb una gran mostra d'alegria. Així doncs, al vespre següent, després de la posta de sol, Abdal·là va arribar acompanyat per diversos ancians més i del nebot. Aquell jove —d'una aparença viciosa i dissipada— va simular la més gran indiferència per com es desenvolupava tot plegat. Quan els portadors de les torxes s'havien agrupat al peu de les escales, i els visitants s'havien assegut en diverses cadires ranques, en Raixid es va quedar a part, a l'ombra, examinant amb gran deteniment les seves mans aristocràticament petites. Almayer, sorprès per la gran solemnitat dels visitants, es va asseure en un extrem de la taula amb una característica manca de dignitat, ràpidament notada pels àrabs amb greu reprovació. Però llavors va parlar Abdal·là, mirant més enllà d'Almayer cap a la cortina vermella que penjava a la porta d'entrada, on un lleuger tremolor revelava la presència de les dones a l'altre costat. Va començar complimentant hàbilment Almayer pels llargs anys que havien viscut plegats en cordial veïnatge, i va demanar a Al·là que li donés molts més anys per alegrar els ulls dels seus amics amb la seva benvinguda presència. Va fer una educada al·lusió a la gran consideració que li havia mostrat a ell, Almayer, el Commissie holandès, i de la qual va treure l'afalagadora inferència de la gran importància d'Almayer entre la seva gent. Ell, Abdal·là, també era important entre els àrabs, i el seu nebot Raixid seria l'hereu d'aquella posició social i de grans riqueses. Ara en Raixid ja era un Hadji. Posseïa diverses dones malaies, va continuar Abdal·là, però era hora que tingués una esposa favorita, la primera de les quatre permeses pel Profeta. I, parlant amb una educada cortesia, va explicar a l'atònit Almayer que, si consentia l'aliança de la seva descendència amb aquell creient i virtuós Raixid, ella seria la mestressa de totes les esplendors de la casa de Raixid, i l'esposa primera del primer àrab de les Illes, quan ell —Abdal·là— fos cridat a la glòria del Paradís per Al·là el Misericordiós.

      —Sap, Tuan —va dir, en conclusió—, les altres dones serien les seves esclaves, i la casa d'en Raixid és gran. Ha portat de Bombai grans divans, catifes costoses i mobles europeus. Hi ha també un gran mirall amb un marc que brilla com l'or. Què més podria voler, una noia?

      I mentre Almayer se'l mirava amb silenciosa consternació, Abdal·là va parlar en un to més confidencial, tot allunyant amb la mà els seus assistents, i va acabar el discurs assenyalant els avantatges materials d'una aliança com aquella, i oferint d'arribar a un acord amb Almayer de tres mil dòlars com a senyal de la seva sincera amistat i de la vàlua de la noia.

      El pobre Almayer estava a punt de tenir un atac. Encès amb el desig d'agafar Abdal·là pel coll, va haver, però, de pensar en la seva posició indefensa enmig d'aquells homes sense llei per comprendre la necessitat d'una conciliació diplomàtica. Va dominar els seus impulsos, i va parlar educadament i fredament, dient que la noia era jove i la nineta dels seus ulls. El Tuan Raixid, un Creient i un Hadji, no voldria una dona infidel al seu harem; i, veient com Abdal·là somreia escèpticament davant aquesta darrera objecció, va callar, en no tenir confiança en ell mateix per seguir parlant, sense gosar refusar rotundament, sense dir tampoc res de comprometedor. Abdal·là va comprendre el significat d'aquell silenci, i es va alçar per acomiadar-se amb una solemne reverència. Va desitjar al seu amic Almayer «mil anys», i va baixar per les escales, degudament ajudat per en Raixid. Els portadors van brandar les torxes, tot espargint un ruixat d'espurnes pel riu, i el seguici va marxar, deixant Almayer torbat però enormement alleujat per la seva partida. Es va deixar caure en una cadira i va observar el centelleig de les llums entre els troncs dels arbres fins que van desaparèixer i un silenci absolut va succeir el soroll de passos i el murmuri de veus. No es va moure fins que la cortina no va cruixir i la Nina va sortir a la veranda i es va asseure al balancí on solia passar moltes hores cada dia. Es va gronxar lleugerament, reclinant-se enrere amb els ulls mig tancats, els cabells llargs ombrejant-li la cara a la claror fumada del llum de taula. Almayer se la mirava furtivament, però el seu rostre era tan impassible com sempre. La Nina es va tombar lleugerament cap al pare, i, parlant, amb gran sorpresa per part d'ell, en anglès, va preguntar:

      —Ha vingut, aquell Abdal·là?

      —Sí —va dir Almayer— se n'acaba d'anar.

      —I què volia, pare?

      —Et volia comprar per a en Raixid —va respondre Almayer, brutalment, emportat per la ira, i mirant-se a la noia com si n'esperés algun esclat de geni. Però la Nina es va quedar aparentment impassible, mirant lànguidament cap a fora, dins la negra nit.

      —Ves amb compte, Nina —va dir Almayer, després d'un breu silenci i alçant-se de la cadira—, quan vagis tota sola pels rierols amb la canoa. Aquest Raixid és un bergant violent, i ves a saber què pot fer. Em sents?

      Ella s'estava dreta, a punt d'entrar cap dins, recollint amb una mà la cortina de l'entrada. Es va girar, tirant enrere els seus cabells gruixuts amb un gest sobtat.

      —Vols dir que s'hi atreviria? —va preguntar, ràpidament, i llavors es va girar per tornar a entrar, afegint en un to més baix—: No s'hi atreviria. Els àrabs són tots uns covards.

      Almayer se la va mirar, astorat. Sense buscar el repòs de l'hamaca,