Es va apropar a la filla i li va passar la mà pels cabells, acariciant-la.
—És mala cosa haver de confiar en un malai —va dir—, però he de confessar que aquest Dain és tot un senyor. Tot un senyor —va repetir.
—Li has dit que vingui aquí, pare? —va preguntar la Nina, sense mirar-se'l.
—Sí, és clar. Començarem demà passat —va dir Almayer, alegrement—. No tenim temps per perdre. Estàs contenta, noieta?
Era gairebé tan alta com ell, però li agradava recordar l'època en què era petita i només estaven l'un per l'altre.
—Estic contenta —va dir ella, molt fluix.
—És clar —va dir Almayer, vivament—, no et pots ni imaginar què t'espera. Jo no hi he estat, a Europa, però vaig sentir la meva mare parlar-ne tan sovint que em sembla saber-ho tot al respecte. Viurem una… una vida gloriosa. Ja ho veuràs.
De nou, va restar silenciós al costat de la filla, contemplant aquella visió encantadora. Al cap d'una estona, va agitar el puny tancat cap al poblat adormit.
—Ai, Abdal·là, amic meu —va cridar— ja veurem qui s'endurà la millor part, després de tots aquests anys!
Va mirar el riu i va remarcar amb calma:
—Una altra tronada. Bé! Cap tro no em mantindrà despert anit, ho sé! Bona nit, noieta —va xiuxiuejar, besant-li tendrament la galta—. Aquesta nit no sembles gaire feliç, però demà faràs més bona cara, oi?
La Nina havia escoltat el seu pare amb el rostre impassible, amb els ulls mig closos, mirant encara la nit que ara havia esdevingut més intensa, amb un núvol de tempesta que havia lliscat turó avall tot esborrant les estrelles i fonent el cel, el bosc i el riu en una massa de negror quasi palpable. La tènue brisa s'havia extingit, però l'estrèpit distant del tro i els pàl·lids llampecs avisaven de la tempesta que s'acostava. Amb un sospir, la noia es va girar cap a la taula.
Almayer era a l'hamaca, ja mig adormit.
—Endu-te'n el llum, Nina —va mussitar, somnolent—. Aquest lloc és ple de mosquits. Ves a dormir, filla.
Però la Nina va apagar el llum i se'n va tornar cap a la balustrada de la veranda, on es va quedar dreta, agafada al suport de fusta i mirant amb avidesa cap al tram de riu del Pantai. I així, immòbil en la calma opressiva de la nit tropical, podia veure, a cada llampec, com el bosc que vorejava les dues ribes del riu es vinclava sota l'explosió furiosa de la tempesta que s'acostava, com el tram superior del riu es convertia en escuma blanca en ser fuetejat pel vent, i com els núvols negres prenien formes fantàstiques en ser arrossegats per damunt dels arbres que es gronxaven. Entorn seu tot era encara pau i quietud, tot i que podia sentir, ben lluny, el rugit del vent, el xiulet de la pluja intensa i el clapoteig de les onades en el riu turmentat. S'anava acostant més i més, amb el so fort dels trons i els esclats perllongats dels llamps, seguits de curts períodes d'espantosa negror. Quan la tempesta va arribar a la punta baixa que dividia el riu, la casa va trontollar amb el vent, la pluja va espetegar sorollosament sobre la teulada de fulles de palmera, el tro es va fer sentir amb un retrò prolongat, i el llampec incessant va revelar un aldarull d'aigües encrespades i de troncs arrossegats, i com els grans arbres es vinclaven davant una força brutal i despietada.
Sense que el destorbés l'aparició nocturna del monsó plujós, el pare dormia tranquil·lament, aliè tant a les seves esperances com als seus infortunis, als seus amics i als seus enemics; i la filla restava immòbil, escrutant impacient, a cada llampec, l'ample riu amb una mirada ansiosa i continuada.
II
Quan, de conformitat amb l'abrupta petició d'en Lingard, Almayer va consentir a casar-se amb la noia malaia, ningú no sabia que el dia que la interessant i jove conversa havia perdut tots els seus parents naturals i havia trobat un pare blanc, ella havia estat lluitant desesperadament com tota la resta a bord del veler, i que només una greu ferida a la cama li havia impedit saltar per la borda, com els altres pocs supervivents. Allà, a la coberta del veler, el vell Lingard l'havia trobada entre un munt de pirates morts o moribunds, i la va fer portar a la popa del Flash abans de calar foc a l'embarcació malaia i enviar-la a la deriva. Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla, va contemplar com tot el que s'estimava a la terra, a la seva manera salvatge, s'allunyava en la penombra entre un gran rugit de fum i flames. Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s'ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta, mentre contemplava la pira funerària d'aquells homes valents a qui ella havia admirat tant i havia ajudat tant en el seu combat amb l'imponent «Rajà Laut».
* * *
La lleugera brisa nocturna va impulsar el bergantí suaument cap al sud, i la gran explosió de llum es va fer més i més petita fins que va espurnejar només en l'horitzó com una estrella que es pon. I es va pondre: el cobricel espès de fum va reflectir, durant una estona breu, la lluïssor de flames amagades i poc després va desaparèixer també.
La noia es va adonar que, amb aquest resplendor que desapareixia, la seva antiga vida se n'anava també. A partir d'ara l'esperava l'esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s'adonava de la seva posició i va arribar a aquella conclusió —l'única possible per a una noia malaia, ben aviat madurada sota el sol tropical, i no desconeixedora dels seus encants personals, cap als quals havia sentit expressar una admiració elogiosa a més d'un jove valent guerrer de la tripulació del seu pare. Hi havia en ella el temor d'allò desconegut; altrament acceptava la seva posició amb calma, a la manera del seu poble, i fins i tot la considerava prou natural; al capdavall, ¿no era filla de guerrers, conquerida en batalla, i no pertanyia legítimament al victoriós Rajà? Fins i tot l'evident amabilitat del terrible vell havia de provenir, pensava ella, de l'admiració per la captiva, i la vanitat afalagada li va alleugerir les punxades de l'aflicció després d'una horrible calamitat com aquella. Potser si hagués conegut els murs alts, els jardins tranquils i les monges silencioses del convent de Semarang, on el destí l'emmenava, hauria buscat la mort, per odi i temor cap a una reclusió com aquella. Però en la imaginació es dibuixava la vida normal d'una noia malaia —l'habitual successió de treball dur i d'amor feroç, d'intrigues, d'ornaments daurats, de feina casolana feixuga, i d'aquella gran però oculta influència que és un dels pocs drets de la condició de la dona mig salvatge. Tanmateix, el seu destí en les mans rudes d'aquell vell llop de mar, que actuava sota uns impulsos poc raonables del cor, va prendre una forma estranya i per a ella terrible. Ella ho suportava tot —la reclusió, l'ensenyament i la nova fe— amb una submissió tranquil·la, dissimulant l'odi i el menyspreu per tota aquella vida nova. Va aprendre la llengua amb molta facilitat, però de la nova fe que li ensenyaven les bones germanes, en va entendre ben poc, tret dels elements supersticiosos de la religió, que va assimilar ràpidament. En cadascuna de les seves breus i sorolloses visites, anomenava pare a en Lingard, d'una forma suau i afalagadora, amb la nítida impressió que ell era un poder gran i perillós que era bo propiciar. Que no era el seu amo, ara? I durant aquells llargs quatre anys va alimentar l'esperança d'acabar trobant favor als seus ulls i esdevenir a la fi la seva esposa, consellera i guia.
Aquells somnis de futur es van dissipar amb el fíat5 del Rajà Laut, el qual va fer la fortuna d'Almayer, tal com aquell jove esperava ingènuament. I vestida amb els odiosos guarniments europeus, centre d'atenció d'un cercle encuriosit de la societat de Batavia, la jove conversa es va trobar davant l'altar amb un home blanc desconegut i d'aspecte malhumorat. Perquè Almayer estava incòmode, una mica fastiguejat, i enormement inclinat a sortir corrents. Una por assenyada del sogre adoptiu i una consideració justa pel seu propi benestar material li van impedir de fer un escàndol; tanmateix, mentre jurava fidelitat, estava tramant plans per desfer-se, en un futur més o menys llunyà, de la bonica noia malaia. Ella, tanmateix, havia retingut prou coses de l'ensenyament conventual per entendre que, d'acord amb les lleis dels homes