El senyor Hill tenia una gran quantitat de corbatins: de pics, vermell llampant, groc plàtan. Tenia un rostre ample i amable que resultava encara més amable amb la cicatriu en forma de mitja lluna que li travessava l’ull dret, de quan un blanc li havia pegat amb una palanca. «Nashville», va dir quan algú l’hi va preguntar una tarda, i va clavar queixalada a la pera. La classe se centrava en la història dels Estats Units des de la guerra de Secessió, però així que en tenia l’oportunitat, el senyor Hill els menava cap al present tot relacionant el que havia passat cent anys enrere amb la vida actual. Al principi de la classe emprenien un camí que sempre els duia a la porta de casa.
El senyor Hill es va adonar que a l’Elwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Percy, ni de la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de l’Enciclopèdia Universal Fisher i bé que l’utilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, se’n rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres d’aventures. Com a narració, l’enciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. L’Elwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.
A finals de primer, ell havia estat la tria més òbvia quan va caldre un nou protagonista per a la representació anual del Dia de l’Emancipació. Interpretar Thomas Jackson, l’home que informa els esclaus de Tallahassee que són lliures, era entrenar-se per a la versió d’ell mateix que seria en el futur. L’Elwood atorgava al personatge la mateixa honestedat que posava en totes les seves responsabilitats. A l’obra, Thomas Jackson era un tallador d’una plantació de canya de sucre que al principi de la guerra fugia per allistar-se a l’exèrcit de la Unió i que tornava a casa fet un estadista. Cada any l’Elwood preparava entonacions i gestos nous, els discursos perdien rigidesa a mesura que les seves pròpies conviccions animaven el retrat.
—Tinc l’immens plaer d’informar-vos, senyores i senyors, que ha arribat l’hora d’alliberar-nos del jou de l’esclavitud i ocupar els nostres llocs com a nord-americans de debò. Per fi!
L’autora de l’obra, una mestra de biologia, havia procurat evocar la màgia del viatge a Broadway que havia fet anys enrere.
En els tres anys que l’Elwood va interpretar aquell paper, l’única constant va ser el nerviosisme que sentia en el moment àlgid, quan Jackson havia de fer un petó a la galta a la seva enamorada. S’havien de casar i, això se sobreentenia, viurien una vida fèrtil i feliç al nou Tallahassee. Tant si la Marie-Jean era interpretada per l’Anne, amb les seves piguetes i aquella cara rodona i dolça, com per la Beatrice, que tenia unes dents de conill que se li enganxaven al llavi inferior, o en l’última funció per la Gloria Taylor, que li treia pam i mig i ell s’havia de posar de puntetes, el nus d’angoixa se li tensava al pit i l’Elwood es marejava. Tantes hores entre els llibres d’en Marconi l’havien preparat per als discursos feixucs, però no per a actuacions amb les negres belleses del Lincoln, ni a l’escenari ni a fora.
El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però s’anava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però l’Elwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, d’entrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap d’uns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a l’hotel.
—Al comtat de Leon tothom s’ha tornat boig —va dir—. Jo també!
Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.
Quatre anys més tard, quan als estudiants se’ls va ficar al cap d’asseure’s a la cafeteria de Woolworths, l’Elwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. L’Elwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa d’ell si hi participava.
S’equivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. Si valia la pena fer alguna cosa —treballar, menjar, parlar amb algú—, o es feia de debò o no es feia. Guardava un matxet de tallar canya de sucre sota el coixí per protegir-se d’intrusos, i a l’Elwood li costava creure que aquella senyora tingués por de res. Però era la por el que l’alimentava.
Sí, la Harriet s’havia afegit al boicot dels autobusos. Ho havia hagut de fer, no podia ser l’única de Frenchtown que agafés el transport públic. Però tremolava cada cop que s’encabia al seient del darrere del Cadillac del 1957 de l’Slim Harrison amb les altres dones que anaven al centre. Quan van començar les segudes, va agrair que ningú no esperés un gest seu. Les segudes eren cosa del jovent, i ella no s’hi veia amb cor. Fes més del que et pertoca i ho pagaràs. Tant si era Déu qui s’enfadava amb ella per prendre més del que li corresponia, com si era l’home blanc qui li ensenyava a no demanar més molles de les que ell li volia donar, la Harriet ho pagaria. El seu pare havia pagat per no haver deixat passar una senyora blanca a Tennessee Avenue. El seu marit, en Monty, havia pagat per haver plantat cara. Al pare de l’Elwood, en Percy, se li van ficar massa idees al cap a l’exèrcit, i quan va tornar, Tallahassee li havia quedat petita. I ara l’Elwood. Ella havia comprat el disc de Martin Luther King per deu centaus a un venedor de davant del Richmond, i van ser els deu refotuts centaus més malgastats de la seva vida. No eren més que idees, aquell disc.
Treballar era una virtut fonamental, perquè treballar no deixava temps per a marxes ni segudes. L’Elwood no aixecaria polseguera enredant-se amb aquella bestiesa del cinema, va dir.
—Vas acordar amb el senyor Marconi que treballaries a la seva botiga després d’escola. Si el teu cap no es pot refiar de tu, no conservaràs cap feina.
El deure el podria protegir, tal com l’havia protegit a ella.
Sota la casa se sentia un grill. Li haurien de fer pagar lloguer de tant de temps que feia que s’estava allà. L’Elwood va alçar la vista del llibre de ciències i va dir:
—Entesos.
La tarda següent va demanar un dia de festa al senyor Marconi. L’Elwood havia estat dos dies malalt, però a part d’això i d’alguna visita a la família, no havia faltat mai a la feina en tres anys que feia que estava a la botiga.
El senyor Marconi va dir que i tant. Ni tan sols va alçar el nas del programa de curses de cavalls.
L’Elwood es va posar els pantalons de mudar foscos de l’obra del Dia de l’Emancipació de l’any anterior. Havia crescut uns quants centímetres, de manera que va desfer-ne la vora i ara només es veia una fina franja dels mitjons blancs. Amb una agulla nova de color maragda es va aguantar la corbata negra a lloc, i per fer-se el nus en va tenir prou amb sis intents. Les sabates li brillaven de tant de betum. Feia el fet, tot i que patia per les ulleres si la policia treia les porres. Si els blancs duien tubs de ferro i bats de beisbol. Va foragitar les imatges sagnants de diaris i revistes i es va posar la camisa per dintre els pantalons.
L’Elwood