En Pete era un texà matusser que feia dos mesos que treballava a l’hotel. L’havien contractat per netejar taules, però després d’uns quants incidents l’havien traslladat a la cuina. Anava mirant enrere quan treballava, com si tingués por que l’observessin, i no parlava gaire, però tenia un riure ronc que va fer que, amb el temps, els altres li dirigissin les bromes. En Pete es va eixugar les mans amb els pantalons i va dir:
—Abans del sopar tenim temps, si t’hi veus amb cor.
La cuina en va fer tota una competició. La més gran de totes. Algú va treure un cronòmetre i el va passar a en Len, el cambrer de cabells grisos que feia més de vint anys que treballava a l’hotel. Era molt meticulós respecte del seu uniforme negre, i afirmava que sempre era l’home més ben vestit del menjador, que eclipsava els clients blancs. Amb la seva atenció pel detall, seria un àrbitre escrupolós. Van fer dues piles de cinquanta plats, després de remullar-los bé amb la supervisió de l’Elwood i en Pete. Dos ajudants de cambrer van fer d’assistents en el duel, preparats per passar draps secs quan ells en demanessin. A la porta de la cuina s’hi va col·locar un vigilant per si venia cap responsable.
Tot i que no solia fer el fatxenda, l’Elwood, que en quatre anys no havia perdut mai una competició d’eixugar plats, duia la confiança gravada a la cara. En Pete se’l veia concentrat. L’Elwood no percebia el texà com una amenaça, perquè l’havia guanyat en altres curses, i en Pete, en general, era un bon perdedor.
En Len va fer el compte enrere i van començar. L’Elwood seguia el mètode que havia anat perfeccionant amb els anys, mecànic i delicat. No li relliscava mai cap plat moll ni n’havia esberlat cap per haver-lo deixat sobre el marbre massa de pressa. Mentre els homes de la cuina els animaven, l’Elwood es va posar nerviós veient com creixia la pila de plats eixuts d’en Pete. El texà li duia avantatge, exhibia uns recursos desconeguts. Els espectadors s’exclamaven sorpresos. L’Elwood es va afanyar, empaitant la imatge de l’enciclopèdia a la sala de casa.
En Len va dir:
—Prou!
L’Elwood va guanyar per un plat. Els homes, cridant i rient, es van intercanviar unes mirades que ell interpretaria més tard.
En Harold, un dels ajudants de cambrer, li va donar un cop a l’esquena:
—Tu estàs fet per rentar plats, geni.
La cuina va riure.
L’Elwood va tornar el volum Aa-Be a la caixa. Era un premi de luxe.
—Te l’has guanyat —va dir en Pete—. Espero que et facin molt de servei.
L’Elwood va demanar al responsable de la neteja que digués a la seva àvia que se n’anava a casa. Es moria de ganes de veure la cara que faria quan veiés l’enciclopèdia a la prestatgeria, elegant i distingida. Tot encorbat, va arrossegar les caixes fins a la parada de l’autobús de Tennessee Street. Veure’l des de l’altra vorera —aquell noiet seriós que esbufegava mentre carregava el coneixement universal— era presenciar una escena que bé podria haver il·lustrat Norman Rockwell, si l’Elwood hagués tingut la pell blanca.
A casa, va enretirar els Hardy Boys i els Tom Swift de la prestatgeria verda de la sala i va obrir les caixes. Es va aturar a Ga, encuriosit per veure com havien tractat galàxia els senyors intel·ligents de Fisher. Les pàgines estaven en blanc. Totes. Tots els volums d’aquella primera caixa estaven en blanc, excepte el que havia vist a la cuina. Va obrir les altres dues caixes mentre notava com se li anava escalfant la cara. Els llibres eren tots buits.
Quan va arribar, l’àvia va brandar el cap i li va dir que potser eren defectuosos, o exemplars de mentida que el venedor ensenyava als clients com a mostra, perquè veiessin com quedaria el conjunt a casa seva. Aquella nit, al llit, els pensaments li brunzien i feien tic-tac com un mecanisme. Va caure que l’ajudant de cambrer, que tots els homes de la cuina, ja sabien que els llibres estaven en blanc. I que havien fet comèdia.
Igualment va deixar l’enciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.
La tarda següent va ser l’última que va passar a la cuina. Tothom parava massa atenció a la cara que feia. En Cory ho va provar amb un «Què et van semblar els llibres?», esperant una reacció. A l’aigüera en Pete feia un somriure que semblava que l’hi haguessin esculpit amb un ganivet. Ho sabien. L’àvia va estar d’acord que ja era prou gran per quedar-se sol a casa. Al llarg de l’època de l’institut, va estar donant voltes a la idea que els rentaplats sempre l’havien deixat guanyar. I pensar que n’estava tan orgullós, de la seva habilitat, per simple i poca-solta que fos. No va arribar mai a cap conclusió fins que va entrar a la Nickel, cosa que va fer inqüestionable la realitat d’aquelles competicions.
CAPÍTOL DOS
Dir adeu a la cuina significava dir adeu al seu joc personal, el que feia ell sol: sempre que s’obria la porta del menjador, apostava a veure si hi havia clients negres. Segons la sentència del cas Brown contra el Consell d’Educació, les escoles havien de dessegregar: només era qüestió de temps que caiguessin tots els murs invisibles. La nit que la ràdio va anunciar la decisió del Tribunal Suprem, l’àvia va xisclar com si li haguessin tirat sopa calenta a la falda. Després es va asserenar i es va allisar el vestit.
—Jim Crow1 no s’esfumarà així com així —va dir—. El molt malparit.
L’endemà de la sentència va sortir el sol i tot estava com sempre. L’Elwood va preguntar a la seva àvia quan començarien a haver-n’hi, de clients negres al Richmond, i ella li va contestar que una cosa és dir a algú que faci el que toca fer i una altra de molt diferent que ho faci. Per demostrar-l’hi va enumerar alguns comportaments d’ell mateix i l’Elwood va assentir: potser sí. Tard o d’hora, però, la porta s’obriria i revelaria un rostre fosc —un refinat home de negocis que fos a Tallahassee per feina, o una senyora sofisticada que hagués vingut a fer turisme— gaudint dels olorosos plats que feien els cuiners. N’estava segur. Va començar el joc quan tenia nou anys, i tres anys després les úniques persones de color que veia al menjador portaven plats o begudes o una escombra. Només va deixar de jugar-hi quan les tardes al Richmond es van acabar. No va quedar mai clar si en aquell joc el seu oponent era la seva pròpia insensatesa o la tossuda constància del món.
El senyor Parker no era l’únic que veia que l’Elwood seria un bon empleat. Sempre hi havia homes blancs que li oferien feina, perquè reconeixien la seva naturalesa diligent i el seu caràcter estable, o si més no admetien que es comportava d’una manera diferent dels altres nois de color de la seva edat, i això ho consideraven diligència. El senyor Marconi, el propietari de la tabaqueria de Macomb Street, havia observat l’Elwood d’ençà que era un nadó i xisclava dins d’un cotxet sorollós mig rovellat. La mare de l’Elwood era una dona esvelta d’ulls foscos i cansats que no movia mai un dit per calmar la criatura. Comprava revistes de cinema a cabassos i desapareixia carrer enllà, amb el nen que no parava de cridar.
El senyor Marconi abandonava el seu lloc a la caixa tan poc com podia. Rabassut i suós, amb un tupè baix i un bigotet negre, al vespre ja anava inevitablement malgirbat. Només entrar a la botiga l’ambient es notava impregnat del tònic capil·lar que feia servir, que durant les tardes caloroses anava deixant un rastre aromàtic. Des de la seva cadira, el senyor Marconi contemplava com l’Elwood es feia gran, seguia el seu propi sol i s’allunyava dels nens del barri, que feien gresca i rebombori pels passadissos de la botiga i es ficaven caramels Red Hots dins del peto quan es pensaven que no mirava. Ell ho veia tot, no deia res.
L’Elwood pertanyia a la segona generació de clients seus de Frenchtown. El senyor Marconi havia obert el negoci mesos després que s’hi establís la base militar el 1942. Els soldats negres agafaven l’autobús al campament Gordon Johnston o a l’aeroport militar de Dale Mabry, armaven un merder de cal déu a Frenchtown tot el