Carles I sense censura. Jordi Bilbeny

I a favor d’això En Martorell annexava sengles privilegis atorgats pels reis respectivament a ell i al seu fill Marc Antoni, en què es fan palesos amb tota nitidesa els fets suara esmentats.¹⁹⁸ Tot seguit, i ja per acabar, En Martorell, parlant encara de la fama esborrada del capità Aldana, concloïa: «Em sembla que queda ben provat amb aquest privilegi que aquest capità valerós és qui capturà el rei Francesc de França i qui rebé el seu collar, espasa i punyal i no pas els qui diuen alguns historiadors».¹⁹⁹ I, encara, l’Emperador li va regalar, «en senyal d’amor, unes Hores de l’Ofici de la Mare de Déu, les quals he tingut jo a les mans i són les més formoses que hom pugui pensar».²⁰⁰

Torna a parlar d’En Joan d’Aldana tan nítidament i inconfusible, com el soldat que va capturar el rei Francesc, l’Andrés de Uztárroz al 1663;²⁰¹ En Francisco Diego de Sayas, al 1666²⁰² i el Pare Marcillo, al 1685.²⁰³ A les acaballes del XVII, En Lluís La Marca insistirà de nou que la captura del rei Francesc pels capitans de l’emperador Carles és un fet sabut de tothom, «encara que hi hagi ploma aduladora que s’oposi a una veritat que totes les nacions escriuen»,²⁰⁴ en una clara referència a l’ocultació del nom real dels militars –entre ells el de l’Aldana– que van aconseguir reduir el monarca francès i posar-lo sota vigilància catalana. La gesta d’En Joan d’Aldana la recolliran amb tota normalitat en sengles obres encara els cronistes i erudits del segle XVIII, entre els quals em complac a remarcar En Feliu de la Penya,²⁰⁵ En Serra i Postius²⁰⁶ o En Vicent Ximeno,²⁰⁷ com així mateix El Gran Diccionario Histórico²⁰⁸ o l’anònima «Cançó de l’avalot de les Quintes».²⁰⁹ I no es perdrà tampoc al llarg del xix, com en donen fe les obres d’En Torras i Amat,²¹⁰ d’En Daniel Fernández,²¹¹ d’En Víctor Balaguer –com ja hem vist– o de l’Antoni de Bofarull.

Pel darrer d’aquests, la gesta en qüestió va tenir una «contingència notable que no podem ometre, per la seva alta importància, i que, per altra part, nosaltres tenim intenció de consignar, per la glòria que reflueix a Catalunya d’aquell fet, i per donar peu a la descripció d’esdeveniments que la Història general d’Espanya hagué de suprimir, però que és el nostre deure relatar. Són els successos a què ens referim, i que corresponen a la Història de Catalunya, l’acte material de la presó del rei Francesc i la seva vinguda, com a presoner, a Barcelona».²¹²

Llavors, indicava que «En Miñana, en relatar el succés, no ometé la circumstància principal –la persona a qui es degué la captura del rei Francesc–, i, referint-se a Garivay (que advertim que era natural de Biscaia), diu que fou fet presoner per Urbieta, biscaí».²¹³ En Sandoval també l’anomena «Iuanes de Urbieta, basc, natural d’Hernani a Guipúscoa».²¹⁴ Per això, En Bofarull adduïa: «No crèiem nosaltres que, en tractar aquest assumpte, que podria semblar secundari a qui no li toqui la glòria, haguéssim de donar-li tanta preferència, però, en veure que la glòria ens pertoca com a catalans, per raó de ser català el vencedor del rei Francesc, no hi haurà compatrici que no es complagui del nostre entreteniment».²¹⁵

En Bofarull, més que guiar-se per fonamentar la seva asserció en cròniques adulterades i reescrites, va directe a les fonts documentals, que recupera esmentades als Annals d’En Feliu de la Penya, perquè està segur que, aquí, hi «trobarà la veritat del fet, a la llum dels documents dispersos que s’hi citen, procedents de matrius o registres originals. D’aquests, resulta que Felip II d’Espanya feu certa concessió i gràcia a l’Escorial, el primer de juliol del 1589, a En Marc Antoni Aldana, fill d’En Joan Aldana, coronel català, natural de Tortosa, que fou qui aconseguí la glòria de la presó del rei Francesc, que lliurà el rei a aquest cavaller la seva espasa, punyal, collar d’or i un llibre d’hores, i que d’aquestes quatre peces el predit Marc regalà al fill de Carles V les dues primeres, objecte de la gràcia atorgada per Felip en la data esmentada».²¹⁶ I rematava: «Per justificar la procedència dels objectes que guardava la família de l’Aldana, cita, a més a més, En Feliu, un privilegi de Carles V (la data del qual creiem equivocada), on es refereix el cas; i no fa 25 anys que a la casa del senyor canonge Altadill, de Tortosa, s’hi conservava un llibre d’hores preciós que, per tradició de família, s’assegurava haver pertangut a Francesc I de França. A més, a l’Adarga Catalana i en d’altres obres heràldiques, hom veurà que l’escut d’armes de la família Aldana és envoltat per un collar d’or, la qual cosa no deixa de ser significativa».²¹⁷

Si, aclarit això, i ressituat el protagonisme català en el primer pla del relat, reprenem l’itinerari del presoner, veurem que, de Tarragona, el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiquitats de la Seu ens detalla que, «al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab XXXVI hòmens principals de França».²¹⁸ I, acte seguit, especifica que «en arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’èndemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps staven per a pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.

      »Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y VIII bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.

»Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat».²¹⁹ Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sant Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals».²²⁰

En Miquel Garcia, a la seva crònica