La meva amiga de vegades diu que n’està farta, de treballar, i que li agradaria engegar la seva vida en orris. Voldria tancar-se en una taverna i beure’s tots els seus estalvis, o ficar-se al llit i no pensar en res més i deixar que vinguin a tallar-li el gas i la llum, deixar que tot se’n vagi a la deriva a poc a poc. Diu que ho farà quan jo marxi. Perquè la nostra vida en comú durarà poc, aviat marxaré i tornaré amb la meva mare i amb els meus fills, a una casa on no se’m permetrà dur sabates trencades. La meva mare em cuidarà, m’impedirà fer servir agulles en lloc de botons i escriure fins a altes hores de la nit. Jo, per la meva banda, cuidaré els meus fills, superant la temptació d’engegar la meva vida en orris. Tornaré a ser greu i maternal, com sempre em passa quan sóc amb ells, una persona diferent a la d’ara, una persona que la meva amiga no coneix en absolut.
Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.
Les sabates trencades
La ciutat que s’estimava el nostre amic continua igual; ha patit algun canvi, però poca cosa: han posat troleibusos, han construït algun pas subterrani. No hi ha cinemes nous. Els antics continuen com sempre, amb els seus mateixos noms, noms que desperten en nosaltres, quan els repetim, la joventut i la infància.
Nosaltres, ara, vivim en un altre lloc, en una altra ciutat molt diferent i més gran. I si ens trobem i parlem de la nostra ciutat, en parlem sense pena per haver-la deixat, i diem que ara ja no hi podríem viure. Però, quan hi tornem, en tenim prou de creuar l’atri de l’estació i caminar per la boira dels passeigs per sentir-nos a casa. La tristesa que ens inspira la ciutat cada vegada que hi tornem, la trobem en aquest sentir-nos a casa i sentir a la vegada que, nosaltres, a casa nostra, no tenim motius per ser-hi. Perquè aquí, a casa nostra, a la nostra ciutat, a la ciutat on hi hem passat la joventut, hi queden poques coses vivents i ens acull una multitud de records i d’ombres.
La nostra ciutat, d’altra banda, és melancòlica per naturalesa. Els matins de l’hivern hi fan una olor peculiar d’estacions i de sutge que es difon per tots els carrers i les avingudes. Si hi arribem al matí, la trobem grisa de boira i envoltada d’aquesta olor particular. De vegades s’hi filtra, a través de la boira, un sol dèbil que tenyeix de rosa i de lila els pilons de neu i les branques despullades de les plantes. La neu, als carrers i als passeigs, l’han palejat i acumulat en pilonets, però els jardins públics encara estan enterrats sota una manta espessa, intacta i tova d’un dit de gruix sobre els bancs abandonats i sobre les fonts. El rellotge de l’escola d’equitació està aturat, des de temps immemorial, a tres quarts d’onze. A l’altra banda del riu s’alça el turó, també blanc de neu, però tacat aquí i allà per herbes vermelloses. I al cim del turó hi ha un edifici taronja i d’estructura circular que durant un temps va ser l’Òpera Nacional Balilla. Si hi ha una mica de sol, i brilla la cúpula de vidre del Salone dell’Automobile, i el riu flueix amb una lluentor verda sota els ponts grans de pedra, la ciutat també pot semblar, durant un instant, riallera i hospitalària, però es tracta d’una impressió fugaç.
La naturalesa essencial de la ciutat és la melancolia. El riu, que es perd a la llunyania, s’evapora en un horitzó de boires violàcies, que fan pensar en la posta de sol encara que sigui el migdia. I en qualsevol punt es respira aquella mateixa olor intensa, carregada de sutge, i se sent un xiulet de tren.
La nostra ciutat s’assembla, ens n’adonem ara, a l’amic que hem perdut i que era molt estimat. És, com era ell, laboriosa, sorruda, en una activitat febril i tossuda i, a la vegada, apàtica i disposada a fer-se la mandrosa i a somiar. A la ciutat que se li assembla, hi sentim reviure el nostre amic a tot arreu on anem. En cada cantonada i en cada viratge tenim la sensació que en qualsevol moment podria aparèixer la seva silueta alta amb l’abric fosc mig cordat, amb la cara amagada al coll de l’abric i el barret caigut a l’alçada dels ulls.
L’amic mesurava la ciutat amb les seves llargues passes, tossut i solitari. S’amagava a les cafeteries més apartades i plenes de fum, s’alliberava amb agilitat de l’abric i del barret, però mantenia al voltant del seu coll aquella bufanda clara tan lletja. S’enrotllava als dits llargs flocs de cabell castany i després es despentinava de cop i volta amb un moviment sobtat. Omplia folis i més folis amb la seva cal·ligrafia allargada i veloç, tatxant amb fúria. I celebrava, en els seus versos, la ciutat:
Questo è il giorno che salgono le nebbie dal fiume
Nella bella città, in mezzo a prati e colline,
E la sfumano come un ricordo…4
Els versos ressonen en les nostres oïdes quan tornem a la ciutat, o quan hi pensem. Ni tan sols sabem si són versos bonics, perquè formen part de nosaltres i reflecteixen la imatge de la nostra joventut, dels dies tan llunyans en què els escoltàvem pronunciats per primera vegada en la veu del nostre amic. I en què vam descobrir, amb un estupor profund, que de la nostra ciutat grisa, pesada i impoètica també se’n podia fer poesia.
El nostre amic vivia a la ciutat com un adolescent, i va viure-hi així fins l’últim dia. Els seus dies eren com els dels adolescents, llarguíssims, i estaven plens de temps; sabia trobar moments per estudiar i per escriure, per guanyar-se la vida i per esbargir-se als carrers que s’estimava. Nosaltres, que ens debatíem indecisos entre la mandra i la laboriositat, perdíem les hores en la incertesa de decidir si érem mandrosos o laboriosos. No va voler, durant molts anys, sotmetre’s a un horari d’oficina, acceptar una professió definida; però quan va acceptar seure en una taula d’oficina, es va convertir en un empleat meticulós i en un treballador incansable. Malgrat mantenir un ampli marge d’hores per al lleure, consumia els àpats rapidíssim, menjava poc i no dormia mai.
De vegades estava molt trist, però vam pensar, durant una bona temporada, que es curaria d’aquella tristor quan decidís convertir-se en un adult, perquè ens semblava, la seva, una tristesa com de nen, la melancolia voluptuosa i despreocupada del noi que encara no ha tocat de peus a terra i que es mou en el món àrid i solitari dels somnis.
Alguna vegada, al vespre, ens venia a veure; seia, pàl·lid, amb la seva bufanda al coll, i s’enrotllava els cabells als dits o arrugava un foli de paper. No pronunciava, en tota la nit, una sola paraula. No responia cap de les nostres preguntes. Finalment, de forma sobtada, agafava l’abric i marxava. Humiliats, ens preguntàvem si la nostra companyia l’havia decebut, si pretenia tranquil·litzar-se amb nosaltres i no ho havia aconseguit, o si, en canvi, s’havia proposat, senzillament, passar una vetllada en silenci sota un llum que no fos el seu.
Conversar amb ell, d’altra banda, no era fàcil; mai, ni tan sols quan es mostrava alegre. Però una trobada amb ell, encara que amb paraules comptades, podia ser tònica i estimulant com cap altra. En la seva companyia ens tornàvem molt més intel·ligents; ens sentíem empesos a oferir en les nostres paraules el millor i el més seriós que hi havia en nosaltres. Deixàvem de banda els tòpics, els pensaments imprecisos, les incoherències.
Al seu costat ens sentíem sovint humiliats: perquè no sabíem ser, com ell, sobris; ni, com ell, modestos; ni, com ell, generosos i desinteressats. Ens tractava, als seus amics, amb mans aspres, i no ens perdonava cap dels nostres defectes. Però si patíem, o estàvem malalts, llavors es mostrava tan amatent com una mare.
Per principi, rebutjava conèixer gent nova; però també podia succeir que, amb una persona inesperada i que no havia vist abans, una persona vagament vil, es mostrés comunicatiu i afectuós, pròdig de cites i de projectes. Si li fèiem notar que aquella persona era, en molts aspectes, antipàtica o menyspreable, ell deia que ho sabia perfectament, perquè sempre li agradava saber-ho