Cap a les deu del matí es van trobar entre la runa unes bales del calibre nou curt.
—Hem de ser prudents— va afirmar Jordà. —No podem pensar que això és una prova que en aquest edifici existia una cèl·lula terrorista.
Més tard es va localitzar una pistola i la seva corresponent guia. Es tractava d’una arma propietat de Mario Antonio Klenner, capità de corbeta de l’Armada xilena que vivia al vuitè pis de l’ala afectada.
El porter de l’edifici havia facilitat a la policia una butlleta de fusta en la qual s’havien escrit en Letraset1 el nom dels propietaris dels pisos afectats del tercer bloc: al primer pis hi vivia Eva Kant amb una amiga. Al segon, la família Manresa. Al tercer, la senyora Mercedes Solanes amb els seus nebots. Al quart, on es va produir l’explosió, el doctor Juan Francisco Zunzunegui, la seva esposa Magdalena i la seva filla de sis anys; al cinquè, el senyor Antonio Romero Moreno, enginyer d’obres públiques amb la seva dona Dominique Dutheil i els seus fills Paul i Maria. Al sisè, un matrimoni. El setè era buit tot i que el mateix dia de la tragèdia havia de ser ocupat per un altre matrimoni. Al vuitè hi vivia el ja esmentat capità Mario Klenner amb la seva dona Maria Francisca Zirpel i les seves filles Karen i Francisca. Al novè, Antonio Salanova Gil i la seva dona Carmen Ballarín. El desè no semblava estar ocupat. Aquest va ser el primer balanç donat pel porter i que dies més tard va tenir algunes rectificacions.
Cap a les dotze del migdia del dilluns l’alcalde Porcioles, que havia tornat al lloc acompanyat del ministre franquista de l’Habitatge, Vicente Mortes, i el Capità General de la IV Regió Militar, Joaquín Nogueras Márquez, va declarar:
Esta desgracia es el precio que pagamos por la civilización moderna. Estamos viviendo en una sociedad de contrastes. Mi hijo se casa esta mañana y yo no he dormido en toda la noche. Y después de esto, ¡vete de boda! ¡Qué le vamos a hacer!
“Es el precio que pagamos por la civilización moderna”. Aquella declaració de l’alcalde, que fins aquell moment havia rebut tota mena d’informacions i opinions dels experts, m’indicava que el gas, símbol de la modernització, era la causa de la tragèdia.
Quan, cap a les quatre de la tarda, vaig arribar al diari, el director Josep Tarín-Iglesias m’esperava impacient. Sabia que jo era l’únic periodista que havia estat tota la nit a la finca esfondrada i que el meu reportatge seria una gran exclusiva. Josep Maria Cadena, el meu cap de secció, m’ havia reservat dues pàgines per explicar-ho tot.
El 7 de març, Diario de Barcelona va donar la informació més exhaustiva sobre l’explosió i l’esfondrament de l’immoble de Capità Arenas / Santa Amèlia. En portada apareixia la dramàtica foto de Brangulí. El titular va ser cosa del director: “Muerte de madrugada en Sarriá”. Molt literari i poc informatiu. El subtítol em va semblar ambigu: “Desde toda la ciudad se oyó la explosión”. Jo hagués preferit el que havia proposat: “Fue el gas o explosivos?”.
Em va sorprendre que no es publiqués una editorial sobre el terrible succés. També vaig considerar inconcebible, potser casual, que a la pàgina anterior al meu reportatge aparegués un anunci del gas natural de Catalana que especificava les qualitats del nou producte:
Símbolo de confort, elevado poder calorífico, excelente rendimiento energético, no ocupa espacio en el hogar, combustión limpia, no deja residuos ni contamina la atmósfera, no es tóxico y el suministro a los hogares es constante. Pronto será conocido en otros siete municipios barceloneses.
Aquella publicitat era enganyosa: el gas natural és en realitat un combustible fòssil i en aquest aspecte no pot considerar-se net ja que es troba directament implicat en l’escalfament global del planeta, i durant la seva extracció, transport, distribució i combustió emet grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle. El gas natural està constituït per metà (entre el 70% i el 98%) i la seva combustió produeix diòxid de carboni (CO2) com tots els altres combustibles fòssils. No se’l podia qualificar, per tant, com un gas no contaminant.
Portada del Diario de Barcelona del 7 de març de 1972 (Foto: Brangulí).
Mesos més tard i en la memòria-balanç de l’exercici de 1972 de Catalana de Gas y Electricidad es publicava una auca dibuixada per Cesc, un humorista progressista anomenat Francesc Vila Rufas —que durant els anys 80 va simpatitzar amb el moviment ecologista— que il·lustrava un text de l’escriptor Josep Maria Espinàs amb estrofes com aquestes:
El gas no és tòxic ni contamina
i fa feliç a la veïna
Les famílies es deleixen
i al nou gas es converteixen
I direm, veient la xarxa
gas natural, món en marxa!
Com ells, altres intel·lectuals es manifestarien també desinformats sobre les propietats del producte. El popular dibuixant Muntañola també va fer un llibret d’acudits destinat a elogiar la incidència del gas en el benestar familiar. Fins que, ja durant els primers anys del segle XXI, els fundadors del partit ecologista Alternativa Verda vam aconseguir que la companyia de gas retirés una publicitat dels autobusos municipals de Barcelona que utilitzaven com a combustible el gas natural. L’ajuntament de la ciutat havia autoritzat col·locar un text que deia: “Funciona amb gas ecològic”.
A la pàgina 19 de Diario de Barcelona del 7 de març figurava una fotografia del casament del fill de l’alcalde Porcioles a la Reial Capella de Santa Àgueda. S’hi veien els ministres franquistes de Governació, Informació i Turisme, i Habitatge, senyors Tomás Garicano Goñi, Alfredo Sánchez-Bella i Vicente Mortes. L’esdeveniment explicava la presència a Barcelona d’alguns ministres franquistes al lloc de la tragèdia durant la matinada d’aquell dilluns. Havien estat convidats al casament!
Letraset era el fabricant d’un sistema de retolació, ja en desús, que consistia en una sèrie de fulls que contenien lletres que es podien transferir manualment a paper, cartró i a d’altres suports fent pressió amb un llapis, un bolígraf o un altre objecte rom.
2. Les primeres ombres de dubte
Barcelona es va llevar consternada per la tragèdia. L’Institut Anatòmic Forense va facilitar la identitat definitiva de les divuit víctimes, de les quals set eren nens. Es tractava de Mario Antonio Klenner Morales, de 32 anys i nacionalitat xilena, la seva esposa Maria Francisca Zirpel Roig, i les seves dues filles Karen i Francisca; María José Escobosa Sánchez, vídua, de 28 anys, i la seva filla María Luisa, de 6 anys; Antonio Salanova Gil, de 41 anys, natural de Calahorra (Logronyo), i la seva dona Carmen Ballarín Huguet, de 42 anys, natural d’Ablitas (Navarra); Antonio Romero Moreno, de 30 anys, i la seva dona Dominique Dutheil Durel, i el seu fill Paul, de 4 anys. Una altra filla d’aquest matrimoni, Maria, de dos anys, va ser hospitalitzada al Clínic; Eduardo Javier Casavilca, de 36 anys, natural de Lima (Perú), i la seva dona Patricia Anna, de 28 anys, i els seus fills Susana, de 5 anys, Paul, de dos anys, i Sara, d’un any; Eva Elisabet Kant, de 24 anys, de nacionalitat alemanya, i Pere Solanellas Calonge, de 17 anys; el seu germà Josep es va salvar miraculosament en romandre atrapat en un racó del pis que va quedar subjecte al mur.
Catalana de Gas va reaccionar immediatament davant l’impacte ciutadà que havia causat la tragèdia de Sarrià. Feia una setmana que el seu gabinet de comunicació havia programat per a aquelles mateixes dates una roda de premsa destinada a explicar les excel·lències del gas natural. Les circumstàncies van fer que l’empresa utilitzés aquell acte per proclamar que es considerava exempta de qualsevol responsabilitat i que no existia la més mínima sospita que el gas hagués estat el causant de la deflagració.
Contràriament