Vaig arrossegar-me cap a la part del darrere de l’armari, on els abrics i els vestits de la mare em fregaven l’esquena. Vaig començar a tirar-me rots, uns rots llargs i potents que em cremaven com el foc. No recordo que l’estómac em fes mal, però me’n devia fer, perquè quan vaig obrir la boca per deixar anar un altre rot ardent, vaig tornar a vomitar. Damunt de les sabates de la mare. La fi de l’Eula-Beulah. Quan la mare va tornar de treballar, la cangur estava ben adormida al sofà i el petit Stevie, tancat a l’armari, estava ben adormit amb ous ferrats mig digerits enganxats als cabells.
3
La nostra estada a West De Pere no va ser ni llarga ni profitosa. Ens van fer fora de l’apartament del tercer pis quan un veí va enxampar el meu germà de sis anys grimpant pel terrat i va trucar a la policia. No sé on era la mare quan va passar això. Tampoc sé on era la cangur de la setmana. Només sé que jo era al quarto de bany, descalç i dalt de l’estufa, per veure si el meu germà queia del terrat o si aconseguia tornar sa i estalvi al quarto de bany. Ho va aconseguir. Ara té cinquanta-cinc anys i viu a Nou Hampshire.
4
Quan tenia cinc o sis anys, vaig preguntar-li a la mare si algun cop havia vist morir algú. Sí, va dir, vaig veure morir una persona i vaig sentir com moria una altra. Vaig preguntar-li com es podia sentir morir una persona i em va explicar que era una noia que s’havia ofegat davant de Prout’s Neck als anys vint. La noia va nedar massa lluny i el corrent no la deixava tornar i va començar a cridar socors. Uns quants homes van intentar arribar-hi però el corrent tenia una ressaca tremenda i van haver de tornar. Es van haver de quedar mirant, turistes i locals, l’adolescent que seria la meva mare entre ells, esperant el bot de rescat que mai no va arribar i sentint com la noia cridava fins que se li van acabar les forces i es va ofegar. El cos va aparèixer a Nou Hampshire, va dir la mare. Vaig preguntar quants anys tenia la noia. La mare va dir que catorze, em va llegir un còmic i em va ficar al llit. Un altre dia em va explicar la mort que havia vist: un mariner que va tirar-se del terrat de Graymore Hotel a Portland, Maine, i va caure al carrer.
–Va rebentar –va dir la mare, com si fos la cosa més normal del món. Va fer una pausa i va afegir:– Ho va empastifar tot d’un líquid verd. No ho he oblidat mai.
Ja som dos, mare.
5
Bona part dels nou mesos del meu primer curs els vaig passar al llit. Els problemes van començar amb el xarampió –un cas ben habitual– i van anar empitjorant. Vaig recaure un i altre cop en el que em pensava que es deia, equivocadament, gola ratllada;1 jeia al llit bevent aigua freda i imaginant-me la gola amb ratlles vermelles i blanques (no anava tan errat d’osques).
En algun moment, les orelles van entrar en joc i un dia la mare va cridar un taxi (no conduïa) i em va dur a un metge massa important per fer visites a domicili: un especialista en l’oïda (no sé d’on vaig treure la idea que aquesta mena de metges es deien otiòlegs). M’era igual si era especialista en oïda o en forats del cul. Tenia quaranta de febre i cada cop que empassava, el mal m’encenia banda i banda de la cara com si fos una jukebox.
El metge em va mirar les orelles, dedicant la major part del temps (crec) a l’esquerra. Després em va estirar a la taula per examinar-me. «Aixeca’t un moment, Stevie», va dir la infermera, i em va col·locar un bon tros de tela absorbent –potser era un bolquer– sota el cap, per tal que pogués posar-hi la galta quan tornés a estirar-me. M’hauria d’haver imaginat que alguna cosa feia pudor, a Dinamarca. Ves a saber, potser ho vaig fer.
Feia una olor molt forta d’alcohol. Clac, es va sentir, quan el metge va obrir l’esterilitzador. Vaig veure l’agulla a la seva mà –semblava tan llarga com el regle del meu estoig de col·legi– i em vaig quedar garratibat. L’especialista en oïda va somriure per tranquil·litzar-me i va dir la mentida per la qual els metges haurien de ser empresonats immediatament (el temps de captiveri hauria de duplicar-se en cas que la mentida sigui dita a un infant): «Relaxa’t, Stevie, no et farà mal». Me’l vaig creure.
Em va introduir l’agulla a l’orella i em va punxar el timpà. Mai no he tornat a sentir tant de mal –l’únic que s’hi acosta és el primer mes de recuperació quan em va atropellar una furgoneta l’estiu del 1999. Aquell dolor va durar més, però no era tan intens. La perforació del timpà era un mal de l’altre món. Vaig cridar. Vaig sentir un so al meu cap, com un petoneig sorollós. De l’orella em va rajar un doll calent, com si hagués començat a plorar pel forat equivocat, i a fe de Déu que en aquell moment ja plorava a raig pels altres dos. Vaig aixecar la cara, que regalimava, i vaig mirar, incrèdul, el metge i la infermera. Tot seguit, vaig mirar la tela que la infermera havia posat a la taula. Tenia una gran taca humida al mig. També hi havien filets de pus groc.
–Ja està –va dir el metge, i em va donar un copet a l’espatlla–. Has estat molt valent, Stevie, i ja hem acabat.
La setmana següent, la mare va cridar un altre taxi, vam tornar al metge de l’oïda i em vaig trobar altra vegada estirat de cantó amb el pam de tela absorbent sota el cap. El metge va tornar a provocar l’olor d’alcohol –una olor que encara associo, com suposo que fa molta gent, amb el mal, el mareig i el terror– i va treure la llarga agulla. Altre cop va assegurar-me que no em faria mal, i altre cop me’l vaig creure. No del tot, però prou per estar-me quiet i que pogués ficar-me l’agulla a l’orella.
Sí que em va fer mal. Gairebé tant com el primer cop, de fet. El so com de petoneig al cap també va ser més sorollós; aquest cop era com si fossin gegants, els que es feien petons (que es ‘fotien el bacallà’, com solíem dir). «Ja està», va dir la infermera encabat, mentre jo plorava en un bassal de pus aigualit. «Només fa una mica de mal, i no vols quedar-te sord, oi? A part que ja estem».
M’ho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de l’oïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.
Altre cop era a la taula amb el bolquer sota el cap i la mare fora a la sala d’espera amb una revista que segurament era incapaç de llegir (o així me la imagino). Altre cop l’olor punyent d’alcohol i el metge cap a mi, amb l’agulla a la mà tan llarga com el meu regle d’escola. Altre cop somreia, s’acostava i m’assegurava que aquest cop sí que no em faria mal.
Des que em van foradar repetidament el timpà quan tenia sis anys, una de les meves màximes vitals ha estat aquesta: si em prens el pèl un cop, la culpa és teva. Si em prens el pèl dos cops, culpa meva. Si em prens el pèl tres cops, la culpa és de tots dos. El tercer cop a la taula del metge de l’oïda, vaig lluitar, vaig cridar, vaig forcejar i vaig plantar cara. Cada vegada que m’apropaven l’agulla a la cara, la llançava a terra. Al final, la infermera va cridar la mare a la sala d’espera i entre totes dues van aconseguir aguantar-me prou estona perquè el metge pogués ficar-me l’agulla. Vaig cridar tant i tanta estona que encara em sento. De fet, crec que en alguna vall pregona del meu interior, el darrer crit encara ressona.
_________
1. Joc de paraules intraduïble entre strep throat, ‘faringitis’, i striped throat, ‘gola ratllada’. (N. del t.)
6
Poc després, segurament gener o febrer de 1954, si no m’erro, un mes gris i fred, va tornar el taxi. Aquesta vegada, l’especialista era de la gola, no de l’oïda. Altre cop, la mare asseguda a la sala d’espera i jo estirat a la taula amb la infermera rondant a prop, altre cop aquella olor punyent d’alcohol, una flaire que encara té el poder de fer-me bategar el cor el doble de ràpid en cinc segons.
Aquesta vegada, però, el que va aparèixer