Escriure. Stephen King

la mare a Durham. Devia ser més o menys l’època que se li van declarar els primers símptomes del càncer que se l’enduria. Tinc una fotografia d’aquell dia: la mare feia cara de cansada i divertida alhora, amb en Joe a la falda i la Naomi ben dreta i ferma al seu costat. Al vespre la Naomi ja no estava tan ferma: tenia una infecció d’orella i bullia de febre.

      El trajecte dificultós entre el cotxe i l’apartament aquella tarda d’estiu va ser un moment baix. Jo duia la Naomi en braços i una bossa gran amb l’equip de supervivència de nadons (biberons, cremes, bolquers, pijames, samarretes, mitjons) i la Tabby duia en Joe, que li acabava d’escopir a sobre, i arrossegava una bossa de bolquers bruts. Tots dos sabíem que la Naomi necessitava ALLÒ ROSA, que era com en dèiem de l’amoxicil·lina líquida. ALLÒ ROSA era car i no teníem ni un xavo. Ni un.

      Vaig aconseguir obrir la porta de baix sense que em caigués la filla i estava intentant entrar amb ella (estava tan enfebrada que era com tenir una brasa enganxada al pit) quan vaig veure que hi havia un sobre que sortia de la nostra bústia, era estrany, perquè els dissabtes no sol haver-hi correu. Els matrimonis joves no acostumen a rebre gaire correspondència; excepte les companyies del gas i l’electricitat, la resta del món sembla que hagi oblidat que encara són vius. Vaig obrir-lo resant perquè no fos una altra factura. No ho era. Els meus amics de la Dugent Publishing Corporation, proveïdors de Cavalier i altres excel·lents publicacions per a adults, m’enviaven un xec per De vegades tornen, un conte llarg que em pensava que no em compraria ningú. El xec era de cinc-cents dòlars, de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai. Tot d’una ens podíem permetre no només una visita al metge i una ampolla d’ALLÒ ROSA sinó també un bon sopar en un restaurant. I segurament, de nit, amb els nanos dormint, la Tabby i jo ho celebraríem com cal.

      Crec que aquells van ser anys molt feliços, però també vivíem amb l’ai al cor. La veritat és que érem molt joves, quasi uns marrecs, com se sol dir, i el bon humor ens ajudava a passar les penúries econòmiques. Ens cuidàvem (de nosaltres mateixos, mútuament, i dels nanos) tan bé com podíem. La Tabby duia el seu uniforme rosa de Dunkin’ Donuts i cridava la policia quan els borratxos que venien a buscar un cafè feien massa rebombori. Jo rentava llençols de motel i seguia escrivint pel·lícules de terror de pa sucat amb oli.

      27

      Quan vaig començar Carrie, m’acabaven d’agafar com a professor d’anglès a Hampden, un poble veí. Em pagaven 6.400 dòlars l’any, una suma inconcebible comparada amb el dòlar seixanta l’hora que guanyava a la bugaderia. Si hagués fet càlculs, tenint en compte totes les hores que passava en reunions de després de classe i corregint exàmens a casa, m’hauria semblat una suma força concebible, la veritat, i m’hauria adonat que la nostra situació era més greu que mai. A final de l’hivern del 1973 vivíem en una caravana doble a Hermon, un poblet a l’oest de Bangor. (Anys més tard, em van fer una entrevista per a Playboy i vaig dir que Hermon era «el cul del món». Els hermonins es van enfurismar, així que em disculpo. En realitat, Hermon no passa d’aixella del món.) Teníem un Buick amb problemes a la transmissió i no ens podíem permetre arreglar-la, la Tabby encara treballava a Dunkin’ Donuts i no teníem telèfon: no ens el podíem permetre. En aquella època, la Tabby va provar sort en la literatura de les confessions fictícies («Massa guapa per ser verge» i coses així) i rebia respostes immediates de «no és la nostra línia editorial però segueixi provant». Se n’hauria sortit si el dia tingués una o dues hores més, però durava les vint-i-quatre de sempre. D’altra banda, la gràcia inicial que li hagués pogut fer la fórmula de les revistes de confessions (en diuen les tres erres: rebel·lió, ruïna i redempció) no va trigar a esfumar-se.

      Jo tampoc tenia gaire èxit amb la meva carrera d’escriptor. En les revistes per a homes, els contes de terror, ciència-ficció i policíacs estaven sent substituïts pels de sexe, cada cop més explícits. Això complicava les coses, però el problema més gran no era aquest. Era que, per primera vegada a la vida, em costava escriure. Per culpa de les classes. Els meus col·legues em queien bé i els xavals m’encantaven –tots podien ser interessants, fins i tot els més cafres– però quan arribava el divendres a la tarda, tenia el cap com un timbal. Si mai vaig estar a punt d’abandonar la meva carrera com a escriptor, va ser llavors. M’imaginava amb trenta anys més i el mateix abric tronat amb colzeres i la panxa cervesera sortint per sobre els pantalons. Tindria aquella tos de fumar massa Pall Malls, ulleres més gruixudes, més caspa, i al calaix de l’escriptori, sis o set originals inacabats que, molt de tant en tant, gairebé sempre borratxo, trauria i retocaria. Quan em preguntessin què feia en el meu temps lliure, diria que escriure un llibre: què més podria fer un respectable professor d’escriptura creativa amb el seu temps lliure? I llavors, esclar, em mentiria i em diria que encara tenia temps, que hi havia novel·listes que no havien començat fins als cinquanta, collons, o seixanta! Segur que n’hi havia una pila, esclar.