—Per què has d’anar a casa? —Home.
Tenia preparades les respostes. Li explicaria una història ben convincent sobre l’oportunitat fantàstica de veure la mare, ordenar alguns papers, recollir alguns discos que no em vaig endur; una història sobre una amiga de l’escola i el seu germà, que, pel que sembla, és a Viena; una història sobre Viena, que és excel·lent, perfecta, perquè just en aquest moment s’hi celebra un congrés sobre el discurs i el poder, al qual, de fet, pensava que no podria anar; una història sobre els bitllets barats i que sempre he volgut visitar Mostar, i just ara és un moment ideal. Una història sobre tot i sobre res. De sobte em va semblar que s’adonaria de què estava succeint, que detectaria els forats en el meu codi maldestre, que em diria que ni parlar-ne. Gairebé esperava que passés exactament això. Hauria trucat a la Lejla i li hauria deixat clar que no podia anar-me’n així com així, que en Michael tenia raó. Com quan torno aviat de la feina i obro la porta a poc a poc, conscient de la possibilitat de trobar-me en Michael al nostre sofà amb una altra dona. Potser ni tan sols amb una dona, penso mentre giro suaument el pany, potser simplement mira una pel·li porno de fetitxisme dubtós —una tia enorme defecant sobre un home lligat, o alguna cosa així— i jo l’enxamparé de ple. Sempre existeix aquesta possibilitat, que ell aconsegueixi fer-me patir però sigui jo qui té raó, la qual cosa seria un consol. Llavors entro al pis, un any rere l’altre, i el sorprenc teclejant codis en un teclat brut ple de molles de galetes. Les possibilitats s’esvaeixen. I ara? Ell dirà alguna cosa. Mira a través de la finestra cap on viu el paio despullat. Arrufa el front. Recordaré aquest moment durant molt de temps, vaig pensar. I llavors, un dia, l’oblidaré de sobte. El moment en què encara existia la possibilitat, per mínima que fos, que en Michael em prohibís alguna cosa. En canvi, ell només va assentir amb el cap, i sense deixar de fitar a través de la finestra, va dir:
—I tant, el que calgui.
No em cal la Lejla, a mi; és ella qui em necessita. Sempre ha estat així. M’hauria agradat parlar-n’hi. I de l’Armin. I d’aquells gossos. En comptes d’això, li vaig dir:
—Necessites unes plantofes noves.
Ell va somriure i va respondre:
—Primer la cortina —i va seguir programant. L’alvocater va continuar creixent, silenciós i immòbil. M’avergonyia la seva obstinació per viure.
[Tens disset anys. Jo, un més. Cantem Gaudeamus igitur. Cantes humus en lloc de sumus. Et pessigo.
—Primer va sumus! —mormolo.
I tu encara crides més, orgullosa de la teva magnífica falta d’oïda, malgrat que el professor de música t’hagi ordenat que només obris la boca. El nostre tutor fa el mateix discurs de l’any passat i dels anys anteriors. Des que es va proclamar la pau, aquest estudiós menystingut sembla haver trobat una vocació nova; si no hagués patit les trampes de la història, qui sap on hauria arribat i quins reconeixements hauria obtingut. De manera que no li queda res més que aconsellar-nos amb modèstia —com els genis de debò—, a nosaltres, els joves confusos.
—Vosaltres sou —diu amb la seva veu vibrant de potencial frustrat— una generació davant de la qual s’estén un mar de possibilitats. —«Un mar d’asfalt», l’hauria esmenat una tu més gran. Però què podíem saber, llavors? Tu amb una cinta ampla al cap i una caçadora texana que t’anava gran, amb colorets brillants a la cara que venien de regal amb el número d’hivern de la revista Teen. Jo amb una de les meves bruses vestit esparracades, amb vambes de plataforma i perles a les orelles. No sabíem què cantàvem. La veu ens sortia dels pulmons com ratpenats innocents.
—La mort arriba en un instant, ens esquinça cruelment —cantaven a través nostre uns romans morts. Aviat serem sota terra, deien, i ningú ens salvarà. Algú ens hauria d’haver traduït aquesta pila de tòpics de taverna. O potser ha de ser així: el primer cop que cantes sobre la mort és en una llengua que no entens. Després, quan ja coneixes la natura dels versos que has declamat davant dels teus orgullosos pares, ja és massa tard per repensar-t’hi. D’altra banda, ells tampoc entenen el llatí. Ara et toca viure, viure i gaudir, sense pensar en la mort. I nosaltres dues, doncs, estem dretes i cantem sobre la mort, sobre la felicitat, mirant cap a un punt indefinit darrere dels pares i els professors, a alguna cosa llunyana i irrevocable com el mateix llatí, perduda en la pintura escrostonada de la paret rere el públic. Mirem cap al mar de possibilitats. I ells ens miren a nosaltres (de sobte, orgullosos i presents) com si els nostres crits els haguessin arrencat d’un son profund, de la fosca que havien ordit tots sols feia només un parell d’anys. Cantem al mar que ens han robat, got a got, mentre nosaltres estàvem ocupades col·leccionant tovallons, boletes i pòsters dels capítols de My So-Called Life. La meva mare, ampla i silenciosa com un llac, amb un vestit de festa blau clar, al costat del meu pare, que s’ha oblidat de treure’s la gorra rebregada davant de tota la meva classe. El seu bastó de roure, com si fos un germà petit que no he desitjat mai, recolza a la cadira que hi ha entre tots dos el dia de la meva graduació. De tant en tant, el pare assenteix amb el cap, mira al voltant i xiuxiueja alguna cosa a la mare. Des de l’escenari no el sento, però puc endevinar cada paraula. Aquell d’allà és en Kostić, el seu fill és un soca, és un miracle que s’hagi graduat. I allà hi ha en Lalić i la dona. La filla va a classe amb la Sara. La mare assenteix amb les parpelles. S’ha posat la faixa, se li veu a la cara. Si aquest circ no acaba aviat, esclatarà.
No gaire lluny d’ells seu la teva mare, sola i de negre, com si fos un signe de puntuació entre totes aquelles bruses multicolors. Duu el coll mal posat d’un cantó, se li ha quedat ficat endins. Més tard, abans que facin les fotos, corregiràs discretament aquesta errada. T’hi acostaràs, li passaràs els braços al voltant del coll, recolzaràs el cap sobre la seva espatlla immòbil, com si et fessis una foto amb un arbre. La primavera és a les acaballes, però encara té el pes de totes aquestes campanetes als muguets i els til·lers. Una flaire ensucrada llisca a través del fum de les cigarretes i del perfum de les mares orgulloses. Recolzada en un fanal, miro la teva mare, que et dona diners i et diu algunes frases, inaudibles per a mi. Com si comprés patates. No suportes el seu dol, però és la nit de la graduació, et dona diners, i darrere vostre l’església brilla com un molinet de cafè acabat de polir —no té sentit criticar-la.
Quan ja s’ha allunyat prou pel carreró, vinc amb tu i t’ensenyo els bitllets al moneder.
—Cinquanta —dius—. Guai... Jo vint.
—Suficient. Has agafat...
—Sí. Són de maduixa.
—Els has olorat?
—No, idiota. Ho diu a la capsa.
La nostra resistència a anar arreglades era tan elaborada com les capes de tul de les nostres companyes. A la mare la incomodava mirar-me: s’havia posat el seu millor vestit, l’únic que encara li cabia. Les meves cames esprimatxades la posaven nerviosa. La filla del cap de policia graduant-se amb vambes i malles.
El dia abans de la cerimònia em va dur a comprar sostenidors. A mi no em venia de gust, però era evident que per a ella era important, així que vaig acceptar. Suposo que era un intent d’acostar-se a mi d’una manera que el meu pare no em pogués fer costat. Estava decidida a complir la seva santa obligació com a mare, així que em va ensenyar a emprovar-me uns sostenidors com Déu mana. A l’emprovador em va mirar les costelles, el pit no desenvolupat i l’estómac xuclat, amb ulls de derrota. Es va agafar cofoia els seus pits grossos i va dir:
—A mi aquests em van sortir a primària. En això també t’assembles a ton pare.
Ma mare com una adolescent ofesa que necessités aquesta victòria, palplantada davant del meu cos mig nu alçant-se les tetes.
El matí del dia de la graduació, el pare em va regalar una cadeneta daurada amb un penjoll de la mida d’una capseta de llumins, amb el meu nom, el cognom i la data d’aquell dia