Quants anys han passat des d’aleshores? Des del nostre primer clau fins a la trucada de la Lejla? Ha mort gent cada dia. Quantes persones han deixat d’existir des que vam soterrar la Llebre? Han desaparegut vides senceres mentre nosaltres no parlàvem. Mentre jo coneixia en Michael, dormia amb en Michael, menjava pastissos amb en Michael, discutia amb en Michael, on era ella? Per què no em va trucar aquell dia, o aquell altre davant de la farmàcia, o el següent, o qualsevol altre dia que no fos aquest? Per què no em va trucar abans que jo veiés aquell llibre a la prestatgeria d’en Michael? És com si ella ho sabés tot, de la meva vida, el que em passarà, abans que jo mateixa.
La seva veu ronca encara m’omplia l’oïda. Més vella i més greu, però era encara la mateixa veu entusiasta i enrogallada. Vaig respirar fondo i vaig obrir la porta a poc a poc, com si mig esperés enxampar en Michael fent alguna cosa imperdonable. Així hauria estat més fàcil.
No em vaig descalçar. Ell seia a la sala d’estar, escrivia aquells codis que no he entès mai. Em vaig quedar plantada a la porta, darrere seu, i vaig mirar les frases ordenades, formades per números, lletres i símbols, uns a continuació dels altres, blancs sobre el monitor negre. En Michael solia dir que tot el món estava codificat. Que jo no era conscient que darrere dels meus programes de traducció, de les meves revistes preferides, de les meves llistes de reproducció amb música de quan la seva feina no existia, s’amagava aquell llenguatge completament incomprensible per a mi. Estava palplantada mirant aquella pila de símbols, demanant-me si just llavors en Michael estava creant tot un món per a algú. Si, inconscientment, estava ajudant algú a acabar el doctorat, o a matar algun monstre d’un videojoc, o, qui sap, a escriure una nota de suïcidi amb un nou processador de textos. Aquell home encorbat, ficat en un jersei de rombes massa ample, era el déu d’algú?
Encara tenia la mà a la butxaca de la gavardina; m’aferrava al mòbil d’on mitja hora abans havia sortit aquella frase:
—L’Armin és a Viena.
Vaig pensar que no seria capaç de fer la maleta i tirar cap a l’aeroport si deixava anar el telèfon. Amb ell, deixaria anar la Lejla, l’Armin i Viena. I què passaria amb el déu encorbat del jersei de rombes? Res de greu: Zagreb, Mostar, Viena. Un parell de setmanes, un mes si decideixo allargar una mica l’estada. El telèfon començava a bullir dins del meu puny tancat. Bòsnia, la Lejla. No són quinze dies de vacances després dels quals tornes a casa i al llit amb en Michael. Això és com recaure en l’heroïna. De moment ja m’havia embrutat amb la llengua materna.
M’hi vaig apropar per darrere i li vaig treure els auriculars de les orelles. Es va espantar. Vaig posar-li les mans sobre les espatlles. Vaig sentir la senzillesa d’aquell gest tan conegut i, alhora, la convicció que aquella vegada era diferent.
—Només soc jo —vaig dir.
—Has trobat la cortina? —va preguntar, sense deixar de mirar el monitor.
—No —vaig respondre. L’anglès em queia al ventre, maó a maó.
—Demà hi aniré jo —va dir—, si no et molesta veure el cul pelat del nostre veí un dia més.
Em vaig asseure al sofà, davant de la taula de treball, i vaig fer una ullada al nostre dormitori. De sobte era nou, el veia amb els ulls de la Lejla. La seva trucada havia convertit la meva vida en un museu. Vaig mirar la paret de darrere l’ordinador d’en Michael, les baldes amb les figuretes de Lego, els cactus nans i els llibres sobre llenguatges de programació. Al costat oposat s’estenia una altra paret, plena dels meus diccionaris i enciclopèdies, amb la fotografia en blanc i negre de Salinger canós i atònit, amb els punys closos preparats per esmicolar el maleït objectiu. Entre els nostres mons intraduïbles, la taula rodona del menjador que vam muntar plegats un vespre, barallant-nos amb les instruccions. Al costat de l’enorme televisor, una foto del seu gos. Era diabetis, el vam haver d’adormir. En Michael agafava la pota negra i grossa del Newton, jo agafava en Michael de la mà, fins que es va adormir. En Michael va plorar, es va netejar el nas amb l’espatlla perquè no ens volia deixar anar, ni al Newton ni a mi, la pota i la mà. I finalment aquell maleït alvocater, entre el televisor i la taula de treball, una planta obstinada, supervivent contra tot pronòstic, petita i subdesenvolupada, sense cap fruit a la vista, però viva malgrat tot una estació rere l’altra. Un arbre esquifit i desesperat. L’havia plantat jo, mig de broma, fent-ho tot a l’inrevés. Més endavant, en Michael va veure a Youtube que el que s’havia de fer era foradar el pinyol amb un escuradents i posar-lo en un got d’aigua. Jo l’havia tret de l’alvocat, l’havia netejat i l’havia ficat ben endins de la terra com una mongeta màgica. Per a mi, allò era més aviat com un enterrament, el d’aquella llavor grossa enfonsada al test. Però aviat es va fer evident que, en realitat, aquella tomba era un bressol astut. En Michael el regava, el girava perquè li toqués el sol, li treia els paràsits de les fulles. L’alvocater zombi. Em vaig asseure al sofà i el vaig observar com si el veiés per primer cop. La Lejla hauria esclafit a riure cruelment si hagués vist el meu alvocater, m’hauria recordat que jo era d’aquell tipus de persones que fan morir les plantes, no de les que les fan viure.
Podia veure-la allà, al parquet d’en Michael, contemplant amb condescendència la meva etapa dublinesa. No hauria dit res; amb els ulls m’hauria tret Europa del damunt com si fos una jupa de cuir de nou-rica patètica i, sense cap mena de pudor, hauria fet evidents les meves cicatrius balcàniques.
Quan va parar de teclejar, en Michael es va girar i va mirar per la finestra que hi havia darrere meu. Dues setmanes abans, a l’edifici del costat s’hi havia traslladat un nudista. Des del nostre dormitori podíem veure el seu menjador. Era un home de mitjana edat, sense res de particular, que tenia unes paelles de puntets vermelles i una cartera negra sobre la cadira. Un d’aquells paios amb una cura desmesurada per la barba, a fi de mantenir la dignitat després d’haver perdut els cabells. De la paret penjava un calendari del noranta i tants. Menjava un cop al dia, directament de la paella. Escoltava Xostakóvitx. A en Michael el posava nerviós, tant per la música com per l’entrecuix més aviat gros que el saludava cada matí.
—És a casa? —vaig preguntar.
—No, gràcies a Déu.
I va continuar mirant per la finestra. Tenia restes de patates fregides a la barba. Si aquell hagués estat un altre Michael, el d’abans de la trucada de la Lejla, en Michael que plora mentre un estrany li mata el gos, en Michael que es menja el pastís red velvet amb les mans, en Michael que em demana un cargol més gros per a la pota de la taula del menjador... potser li hauria espolsat les restes de la barba. Amb tanta naturalitat que ni se n’hauria adonat. Però ja no tenia sentit. Seria com tocar una estàtua en un museu. Així que senzillament em vaig asseure en aquell sofà, el nostre sofà, que de sobte havia esdevingut el seu sofà, i que ben aviat seria només un sofà qualsevol, i em vaig mirar aquell déu gran de cabells vermells i la taca de cafè dels seus texans. Sabrà trobar el producte per eliminar les taques rebels? Els seus peus, d’altra banda enormes, em semblaven diminuts en comparació amb el mar de parquet gastat que els envoltava. Qui li compraria unes plantofes noves? Ell no hi pensaria mai. Caminaria sempre descalç sobre aquell parquet de mala qualitat. Li vaig mirar els peus com si fossin uns nens que abandonava.
—He d’anar a casa —vaig dir finalment. Home. Feia sis anys que vivíem junts, no ho havia d’haver