A l’exèrcit t’espanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement t’amenacen de matar-te. I t’ho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. T’ho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins l’exèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que t’hagin dit quin és el càstig. Per descomptat no l’han d’aplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat s’acaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda s’escapa un moment a fer un glop d’aigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer l’aigua de l’aixeta mentre es renta, en comptes d’omplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim d’assassinat. Et toca aguantar sis o set mesos d’aquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria d’estar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No m’agrada, però no ho puc evitar.
De tota manera jo parlava d’en Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a l’exèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.
Tenia por de dir una fotesa com aquesta.
Em fa vergonya.
No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà d’en Dominic, en Victor, que dorm a la llitera d’entremig.
Així que en Victor s’adorm, en Dominic per un costat i en Lou per l’altre li comencen a xiuxiuejar a cau d’orella: «Jo no vull ser a l’exèrcit. Per què m’ha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-me’n a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, l’hi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.
CAPÍTOL 3
En Jim Kirby, de U.P., ensenya a en Harry Cook i a en Wesley L’art de la guerra i els envia al nord
Un paio curiós, en Harry Cook.
Un vespre jo estava assegut sobre una pila de fustes que hi havia davant la caserna, llegint un llibre que havia trobat a la ciutat i que es titulava L’art de la guerra, i en Harry estava estirat de panxa enlaire a l’altre extrem de la pila. Aquelles fustes anaven bé per asseure’s o per estirar-se, però ningú no sabia ben bé per a què servien. Pel color que havien agafat ja es veia que feia molt que eren allà. I en Harry que no parava de dir, en veu prou alta perquè jo el sentís:
—Soldat Cook a les seves ordres, senyor coronel. Ja pot agafar el seu exèrcit, i em sembla que ja sap què pot fer-ne.
I al cap d’una estona, li vaig dir:
—Amb qui parles?
—Amb el coronel —va contestar en Harry—. El cabró.
—Què has dit?
—Ja m’has sentit.
—Això et podria costar un consell de guerra.
—Ja m’has sentit —va repetir en Harry.
—Es pot saber què tens en contra del coronel?
—Abans era el director de crèdits d’uns grans magatzems.
—Com ho saps, tu, això?
—M’ho ha dit la seva taquígrafa. Ho ha investigat.
—I per què l’havies d’anar a veure?
—M’hi ha enviat el capità.
—Per què?
—Per culpa del tinent.
—Què has fet?
—El sergent ha dit al tinent que jo havia fet uns comentaris despectius sobre l’exèrcit.
—I què ha dit el coronel?
—Que m’hauria de caure la cara de vergonya. Ha dit que si no em sotmetia a un consell de guerra, era perquè no volia embrutar el nom d’aquest post. Així que li he volgut embrutar jo el seu, de nom, ja ho has sentit.
En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de l’economat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras d’un oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que l’oficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món d’homes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria d’homes de l’exèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a l’espatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava l’espai entre els altres homes del grup. Ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent se’l veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat l’home més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.
Em vaig esverar una mica quan vaig veure tants homes importants perquè jo era allà fora i ben a la vista. No sabia si baixar de la pila de fustes i fer-los una salutació o amagar-me una o dues capes més avall. En aquella època no m’agradava fer la salutació ni haver-hi de pensar tothora, però ara ja tant se me’n dona perquè faig el que em ve de gust. Si veig pel carrer un coronel vell i encongit que sembla solitari i confós, com si no se sentís superior a un soldat ras, procuro que em vegi per fer-li una salutació com cal i continuo el meu camí. Però si veig un energumen jove i alegre que es pensa que és l’amo del carrer, disposat a canviar la història del món perquè passi de ser trista a ser horrible, jo simplement m’entotsolo, o em giro per mirar un aparador, o alço els ulls cap al cel i deixo enrere l’imbècil. Només faig la salutació si em surt de dins. He fet la salutació a vells captaires, a nens del carrer, a noies boniques, a borratxos penjats de fanals, a mossos d’ascensor amb uniforme i a tots els paios de l’exèrcit que em cauen bé, sense distinció de grau; però aquell grup que baixava pel carrer de l’economat no m’agradava, així que em vaig ajupir perquè no em veiessin i, de quatre grapes, em vaig acostar a en Harry Cook.
—A tu què et passa? —va preguntar en Harry.
—El coronel —vaig xiuxiuejar—. Quatre oficials més i un civil.
Els vam sentir les veus, i en Harry va fer mala cara.
—A veure què diuen —vaig dir.
Però com que no deien res que pagués la pena escoltar, em vaig posar a llegir i en Harry es va posar a cantar en veu molt baixa «If I had my way, dear, you’d never grow old». Jo sabia que pensava en el coronel.
Els homes estaven animats d’aquella