Era la primera carta que rebia a la vida, i al sobre hi havia escrit a màquina el meu nom i tot, «oh, Valencia!».
Al cap d’una estona vaig obrir el sobre per veure què em deia la senyoreta Fawkes, però la carta no era de la senyoreta Fawkes, sinó del pastor de l’església. Deia que li sabia greu comunicar-me que la senyoreta Fawkes era morta. Havia traspassat feia tres mesos, mentre dormia, als setanta-un anys. Deia que ell s’havia pres la llibertat d’obrir la meva carta, i que l’havia llegida mitja dotzena de vegades. Li sabia greu no haver-me conegut perquè, a jutjar per la meva carta, li feia l’efecte que jo havia de ser un bon jove cristià (cosa que no vaig saber fins que no m’ho va dir ell i que al pare li hauria agradat sentir). Deia que resaria per mi i em demanava que jo també resés, però no em demanava que resés per ell. I deia moltes coses més, que vaig llegir mentre em queien les llàgrimes perquè la senyoreta Fawkes era morta; i en acabat em deia: «Hi ha una cosa que he decidit dir-te, després de rumiar-hi molt, i que espero que tinguis el valor d’acceptar amb dignitat i resignació: Tu ets escriptor. Jo fa quasi quaranta anys que escric, i he de dir que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita (fa quinze anys vaig publicar pel meu compte un llibret ben inspirador titulat Somriure malgrat les llàgrimes, que el reverend R. J. Featherwell, de Sausalito, Califòrnia, va incloure en un dels seus sermons, en el qual va dir: “Vet aquí un llibre que el món feia molt que esperava; un llibre que desprèn una llum bondadosa molt necessària en aquest món fosc i maligne”); deia que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita, he de reconèixer que tu escrius més bé que jo, i per tant has d’escriure. Escriu, noi!».
D’entrada vaig pensar que el paio no hi devia tocar gaire, però no vaig trigar a seguir el seu consell, i per això ara escric aquesta història, que tracta sobretot de mi mateix, perquè no conec tant ningú més, però també del que sé d’altra gent.
A la carta que vaig escriure a la senyoreta Fawkes vaig ser força curós amb el llenguatge —i diria que també amb les idees—, però ara ja no cal que sigui tan curós i penso dir el que trobi oportú sobre qualsevol tema.
______________________
1. La versió anglesa que Clifford Grey va escriure el 1926 del pasdoble compost per José Padilla per a la sarsuela La bien amada (1924) es va fer molt popular als Estats Units. (Totes les notes a peu de pàgina són del traductor.)
2. «If I Had My Way» (Lou Klein, James Kendis), popularitzada per The Mills Brothers l’any 1931, i més tard recuperada per altres cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Willie Nelson. En el context de la cançó, la frase «If I had my way, dear, you’d never grow old» significa: «Si depengués de mi, amor meu, no et faries mai vella».
3. «Oh, Senyor, saps que no tinc cap amic com tu... / Si el Cel no és casa meva, oh, Senyor, què faré? / Els àngels m’indiquen la porta oberta del Cel, / i ja no em sento a casa en aquest món.»
CAPÍTOL 2
En Wesley explica el que et fa l’exèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir
He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat l’única que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que m’anunciava que ben aviat ingressaria a l’exèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, l’exèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre l’exèrcit, algunes de divertides i d’altres de sòrdides, però l’única conclusió que se’n podia treure era que aviat vestiria l’uniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que m’haguessin fet només per ser soldat i que hagués d’estar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós d’anar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.
Una o dues vegades vaig pensar d’anar a amagar-me a les muntanyes fins que s’acabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt d’excitació, i l’excitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de l’espatlla la Serralada Costanera, on pensava d’anar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no m’agrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a l’exèrcit.
Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà l’opinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt d’inflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt d’inflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt d’inflexió, i l’única cosa important sobre un punt d’inflexió és de què és un punt d’inflexió i cap on és un punt d’inflexió. Si és un punt d’inflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que l’obre i la llegeix.
Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això l’esperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena d’esperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios d’uniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç —per a ells, vull dir—; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient d’això, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a l’exèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».
En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.
Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé,