Amb tot, els festejos en si foren escassos, especialment en els anys 1938 i 1939. Durant el 1936 destaca, d’una banda, l’activitat taurina, com ara l’actuació de Vicente Barrera vestit amb la granota blava de faena el diumenge 6 de setembre, o els 18 espectacles fets fins al desembre, inclosos els de signe còmic, corregudes de jònecs, vedells i bravatells.9 A la darreria del setembre, l’alcaldia va publicar un bàndol en el qual, en lloc d’anunciar l’acostumada festivitat de Tots Sants, parlava de la Festa dels Morts.10 El dia de Nadal no va ser festiu, però per a la Nit de Nadal es va preparar un Sopar de la Victòria. Així mateix, i coincidint amb la festa catòlica dels Reis d’Orient, es va celebrar una Setmana del Xiquet, que va culminar amb una cavalcada infantil el 10 de gener de 1937.11 Sobre aquest extrem evocava Gabriel Araceli la seua particular vivència d’aquest festeig com a quintacolumnista resident a la «València roja», i denunciava que els «rojos» pretenien abolir la religió, i el cristianisme des de la més tendra infantesa.12 Sembla que la cavalcada es va organitzar amb un marcat caràcter polític que, amb un llenguatge grotesc i carnestoltesc, ridiculitzava els insurrectes, alhora que glorificava el bàndol republicà, en una mostra del nou tarannà totalitzador de la festa que s’anava obrint pas, eficaç com a desqualificador i excloent de l’enemic.
Araceli apuntava: «El arma favorita de la propaganda roja ha sido el ridículo», i es lamentava amb indignació de la «manipulación» de la festa dels Reis Mags. Això li feia exclamar: «¡Qué satánica finalidad la de los rojos al pretender modelar a su antojo las tiernas conciencias de los niños!», raó per la qual, tot seguit, anunciava un món futur en el qual la «tradició» tornaria a recuperar-se, en vista de les transformacions operades pels «rojos»:
Habrá que llevar a cabo, en su día, un total enderezamiento de las conciencias y de las almas infantiles para las que más de dos años de horror y de impiedad no habrán transcurrido en vano.
Serà una labor larga y dura, pero hermosa. Al tiempo de enseñar a los niños a abrir el puño y levantar el brazo, otra enseñanza se hará precisa; la de la doctrina de Cristo.13
Tota una declaració programàtica de la totalització de la festa en un sentit oposat al republicà, el del nacionalcatolicisme, que tan efectiu es faria després de la victòria franquista.
Al llarg del 1937 se celebraren o s’intentaren celebrar alguns festejos més convencionals. En arribar les dates falleres es va tenir la idea de construir i plantar quatre falles antifeixistes, però la iniciativa no va prosperar pel temor de les autoritats de ser víctimes dels bombardejos, i sols s’exhibiren els ninots a la Llotja. Pel que fa al Catorze d’Abril, festa que rememorava la fundació de la Segona República, els actes es limitaren a la celebració d’una donació o «día de haber» per als hospitals de sang, mentre que el PSOE i el PCE publicaven un manifest que instava a la unitat d’acció.14 Després que la festa del Primer de Maig se celebrara treballant, quasi no apareixen referències a festejos, llevat de l’aïllada commemoració de la Primera República, l’Il de febrer de 1938.15
L’ l de maig de 1938 «tampoco se celebró con holganza la Fiesta del Trabajo», tot i que s’intentaren fer alguns actes modestos.16 El cas és que la situació militar no acompanyava i les festes restaren reduïdes a la mínima expressió. A l’octubre d’aquest any s’havia de commemorar un gran esdeveniment ciutadà: el setè centenari de la conquesta cristiana de València per Jaume I, però els actes van ser escassos i deslluïts,17 com de fet recorda l’historiador Gayano Lluch.18 El cert és que l’ambiciós programa de la commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià es va veure molt reduït a causa de la guerra.19
Pel que fa als festejos taurins, tot i que se’n citen 25 per al 1937, sols se’n parla d’un per al 1938.20 Al desembre, en acostar-se el Nadal, i segons l’Almanaque de Las Provincias, es destaca que els vigilants particulars «que hasta entonces no se habían atrevido a solicitar el tradicional aguinaldo, pidieron “por estas fechas” que se les diese “una gratificación anual extraordinaria”», cosa que per a l’Almanaque significava un circumloqui, atès el temor dels vigilants de no estampar la frase «aguinaldo de Navidad».21 Aquest detall expressa una acceleració del procés de secularització festiva del calendari a partir del 1936. En aquest context, l’anticlericalisme i la laïcització social s’aguditzaren fins a l’extrem que, al caliu de l’eclosió revolucionària, anà emergint una nova sacralitat, una mena d’autocelebració de la revolució en marxa. Es va materialitzar, així, una mena de nova fête revolutionaire que integrava noves pràctiques simbòliques i accions rituals.22
La festa sorgida a partir del 18 de juliol es va posar al servei únic del cos ideològic i polític dirigent del procés revolucionari (anarquistes, comunistes i d’altres), fet que es va plasmar en una instrumentació exclusivista, excloent i de lectura doctrinària que, de la mateixa manera que s’apreciava en el bàndol republicà, s’estava configurant alhora en el dels revoltats. És a dir, ambdós fenòmens no constituïren més que les dues cares de la mateixa moneda: la radicalització i apropiació unilateral de la visió de la festa, la totalització ideològica d’aquesta, la totalització festiva en suma. Basant-nos en les referides tensions acumulades progressivament en la societat i reflectides en el calendari festiu, entre una tendència secularitzadora, racionalitzadora i de tall progressista, i una altra de conservadora, tradicional i catòlica –ambdues amb incidència social– es pot afirmar que el que va ocórrer a partir del 18 de juliol de 1936 fou que els enfrontaments latents esclataren en un conflicte dins el calendari festiu, i que aquest s’erigí en reflex d’altres problemes socials, polítics i econòmics irresolts.
En els anys anteriors a la guerra, hi havia diverses visions o concepcions ideològiques de la festa, però sempre dins un context de pugna plural i democràtica. Ambdues concepcions podien competir i alternar-se, com l’exercici del poder; però, amb l’esclat de la guerra i tota la intransigència i uniformització d’idees que aquesta va comportar, la festa va ser redefinida totalitàriament. Aquest procés implicava la desqualificació rotunda de la visió alternativa, acusant-la precisament d’actituds totalitzadores que l’acusador també estava posant en marxa. Dit d’una altra manera: amb la totalització festiva, la festa es posa al servei de la guerra, i en la postguerra passarà a subratllar la victòria. Sols a partir de les transformacions socioeconòmiques dels anys seixanta i setanta, la totalització festiva anirà deixant pas al pluralisme, consolidat en el temps de la transició.
3 EL NOU CALENDARI FRANQUISTA
Com ja s’ha vist, el nou calendari oficial que va sorgir en l’Espanya nacional condensava el fruit de tot un procés totalitzador que es va anar desplegant des del 1936. De fet, Ribó Durán assenyala que «uno de los terrenos más removidos por esa primera etapa del nuevo Estado es el del calendario, donde se reflejan, además, los cambios y novedades que afectan a las zonas de la religión, del trabajo y la política».23