Santa María de Montesa. AAVV

i per la viabilitat del centre de poder a Rodes, però des de l’exercici de la realpolitik, que va permetre refundar l’Hospital. La institució assentada en un nou context mediterrani reforçà l’engranatge administratiu internacional, en especial en la provisió de rendes per al convent, tot aixoplugant-se en el papat i sovint per a limitar l’intervencionisme monàrquic en auge. D’altra banda, en el primer terç del segle XIV, el rei va propiciar una nova configuració patrimonial de l’orde santjoanista, que esdevingué un instrument del desplegament polític reial, sense menyscapte de les obligacions militars. Alternativament, el pontificat i el mestre de Rodes van emfasitzar els seus lideratges i activitat política en i a través de la institució. En aquest sentit, els fonaments de poder patrimonial i militar assolits anteriorment van culminar en la politització de l’orde, sovint relacionada amb la seva organització internacional. Les solucions derivades de la intervenció del patrimoni templer van ser el punt d’inflexió en la renovació de l’Hospital, que es convertí en una entitat política principal a l’empara del rei, del papa, del mestre de Rodes, i també a voltes dels estaments. La major operativitat internacional coincidí amb un desenvolupament administratiu i econòmic extraordinari, atractiu per als poders regionals i necessari per a la seva condició de peça destacada en el tauler polític internacional.

      LA INTERVENCIÓ DEL TEMPLE I LA INCIDÈNCIA EN L’ORDE DE L’HOSPITAL A ARAGÓ I A CATALUNYA

L’abolició de l’orde del Temple va ser un procés polític que, conduït pel rei i avalat pel pontífex, va permetre que en el concili provincial de Tarragona de 1308, el rei Jaume II obtingués l’autorització per a detenir els templers i confiscar-ne les propietats.¹⁷ L’apropiació del patrimoni era central en el procés en contra de l’orde, i de fet el mateix Jaume II ja havia endegat el procés d’emparar-se dels béns a darreries del 1307.¹⁸ A més, poc abans una comissió de templers li havia manifestat la preocupació que les propietats fossin atacades per nobles.¹⁹ Els setges per a reduir els templers van ser llargs, en total es prolongaren més d’un any i mig, i el rei hi va negociar abans d’arribar a l’assalt final. Les tropes reials van trobar resistència en fortificacions com Miravet i Montsó, que van caure a finals del 1308 i el 1309, i a localitats veïnes que no volien abandonar els seus senyors com ara Cantavieja o Chalamera.²⁰ En cap lloc de l’Occident feudal els templers van mostrar tanta oposició, i això segurament té relació amb l’envergadura de les fortificacions, l’organització militar i les adhesions dels dependents.

L’estabilització de l’Hospital a Rodes va permetre al papat defensar-lo com a beneficiari del patrimoni del Temple. Així es resolgué en el concili de Viena del Delfinat el 1312, on es va proclamar la dissolució del Temple i s’establí la transferència dels béns a l’Hospital amb la butlla Ad providam Christi del papa Climent V.²¹ Pocs dies després, el pontífex va exceptuar els territoris hispans i va suspendre la resolució, per bé que la va reservar a la seu apostòlica.²² En l’àmbit de la Corona d’Aragó es reuní un altre concili a Tarragona,²³ que a diferència de França, establí l’absolució dels templers, ara subjectes al diocesà, i alguns d’ells van quedar-se en les seves comandes pensionats vitalíciament.²⁴

El rei Jaume II no estava disposat a acceptar la proposta de passar el patrimoni del Temple a l’Hospital i va endegar una complicada negociació amb els papes Climent V i Joan XXII, així com amb altres representats de l’església. Joan XXII va manifestar que la «unió» dels ordes era perniciosa en el cas d’Espanya, a diferència d’altres llocs, però va precisar que no seria correcte «desfer» allò que havia previst el seu predecessor.²⁵ El monarca volia mantenir dos ordes,²⁶ perquè temia l’agrupació de patrimonis si se’n concentraven dos tan importants, i que això ocasionés una acumulació de poder, perquè «tot príncep e a tot senyor...» si té sotmès «al massa poderós ho ha a aver difícilment e trobay a vegades gran rebel·lió...». Per tant, el poder excessiu del nou institut militar podia desembocar en rebel·lió, a més advertia del perill que significaria per al rei, que, d’altra part, no seria d’utilitat per als senyors com ho havia estat anteriorment.²⁷ Altres dignataris es feien ressò del «perill» que corria el regne si s’unien els ordes, clarament en institucions com les corts, segons el bisbe de València explicava al papa.²⁸ El mateix pontífex va indicar als cardenals que la unió no es podia dur a terme als territoris del rei Jaume II a causa dels perills i perjudicis que li podien causar, així com al regne.²⁹ A més d’això, es podria formar una franja de domini hospitaler en el corredor de l’Ebre i les comandes més enllà del riu Sènia, que separaria València d’Aragó i de Catalunya,³⁰ situació que de forma més limitada ja havia estat objecte de les intervencions de 1280 i 1294.

En un altre ordre de coses, Jaume II volia fer-se amb el control de castells templers que tenien interès estratègic i patrimonial³¹ i a més planejava crear un nou orde amb els béns templers a València que tindria Montesa com a centre i estaria lligat a Calatrava. Argumentava que la pujança d’un nou orde hospitaler posaria en risc la defensa de la frontera situada en el regne de València, en quedar un únic orde que intervindria des d’un sol lloc. Així, era indispensable crear una cavalleria permanent i forta, que ocupés els castells d’aquella regió.³² Ja Pere el Catòlic havia fundat un orde sota la seva tutela per a la defensa costera a sant Jordi d’Alfama, el 1201, en un àrea de forta implantació hospitalera i templera, que, per cert, acabaria en mans de Montesa el 1400.

Mentre van durar les negociacions pel patrimoni templer, des de 1307 a 1317, el rei Jaume II va ser força escrupolós amb aquests béns.³³ Així, va recuperar apropiacions en mans privades,³⁴ tot i què va utilitzar beneficis i béns mobles dels templers per a recobrar el que havia gastat en els setges, per les elevades pensions dels frares, per a pagaments de tota mena i va ingressar sumes a la hisenda reial en una època de grans necessitats financeres.³⁵

Finalment, el papa Joan XXII establí que tot el patrimoni templer havia de passar a mans dels hospitalers en el regne d’Aragó i a Catalunya, segons havien acordat amb el representant del rei Vidal de Vilanova. La butlla Ad fructus uberes del juny de 1317 va fixar les condicions en què s’havia d’executar el traspàs i de la nova configuració dels dominis dels hereus.³⁶ En les primeres ratlles d’aquesta missiva dirigida a l’arquebisbe de Tarragona i altres prelats, el pontífex reivindicava l’Hospital, que n’era institució beneficiària. D’aquesta manera, destacava que els seus membres havien estat defensors de la fe ortodoxa, de la religió cristiana i que obraven pro recuperatione Terre Sancte. Calia remarcar la «utilitat» funcional d’una institució que, propera al Temple, ara havia de servir a l’eventual