La segona font d’ingressos, fou l’emissió de censals carregats sobre la renda feudal. La garantia del pagament eren els béns dels mateixos vassalls. La penúria extrema descrita per Maria Teresa Ferrer, o la ruïna absoluta en paraules d’Enric Guinot, expliquen la necessitat dels darrers reis del Casal de Barcelona d’evitar la desfeta reintegrant totes les jurisdiccions reials alienades i redimint les viles empenyorades. El retorn al domini de la Corona era pagat pels mateixos habitants dels llocs, mitjançant el sistema censal.59 La pràctica censalista, que tant condicionà l’economia d’aquell segle, fou definida per Arcadi Garcia com a la compra d’un dret a un crèdit, és a dir, un dret amb el qual es pot percebre una pensió o remuneració anual, garantit per una hipoteca i amb un acord de retroactivitat.60 Els creditors que assetjaren la Vall d’Uixó (docs. 51, 104 o 119, entre d’altres), eren de tots els territoris de la Corona, i es movien entre el terreny del guany lícit i la pràctica de la usura. De les pensions dels 7.000 sous censals venuts l’any 1386 per les aljames de sarraïns d’Uixó i Eslida (doc. 108), passem en 1387 a la venda de 16.000 sous censals (7.000, d’Uixó i 9.000 d’Eslida; docs. 121 i 125). Dos anys després, el 1389, l’infant necessitava millorar els rèdits de la venda de censals i violaris de la Serra d’Eslida i d’Uixó, per aconseguir d’aquells llocs 30.000 sous per miler anuals de pensió o un preu major (a raó de 8.000 sous de Barcelona sobre els rèdits de la Serra d’Eslida, i 4.000 sobre els rèdits de la Vall d’Uixó). La pressió sobre les aljames per a fer front a les obligacions anuals era constant. Fins i tot eren forçades a la revenda de més censals morts per evitar l’increment dels interessos; un procediment autoritzat per la Corona i usat per aquelles comunitats, tot i el perill de caure en usura magna. Així pagaven el preu de la seua redempció o lluïció, que els permetia passar de mans dels senyors (els creditors dels canvistes Pasqual i Esquerit) a mans novament del patrimoni reial (docs. 192, 200, 208, 266, 276 i 279).
Finalment, la tercera font d’ingressos era la cessió de la senyoria pròpiament dita, per execució de la penyora d’un crèdit. Aquesta és la fórmula usada en préstecs grans, com el subscrit amb els banquers Pere Pasqual i Arnau Esquerit. El primer testimoni del deute de l’infant amb aquells canvistes de Barcelona el trobem el 19 de juny de 1380. El rei Pere hi reconeix que, amb l’objectiu d’armar i preparar tres galeres que el rei vol enviar als regnes de Sardenya i Sicília per a fer «ardiis negocis» essencials per a la Corona, l’infant Martí s’endeutava en 34.500 florins d’or d’Aragó amb aquells banquers. La liquidació del deute s’establí en un termini màxim de 6 mesos, i es posava com a garantia del crèdit la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida, i encara d’alguns llocs de la tinència de Xèrica. S’acordava així que, si els terminis del retorn del préstec s’esgotaven sense que l’infant hagués pogut liquidar-lo, s’hauria de lliurar als dits canviadors, de manera total i íntegra, és a dir, amb tots els seus termes, drets, jurisdiccions i gravàmens, la possessió de la Serra d’Eslida i de la vall d’Uixó (doc. 38).
Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall d’Uixó i de la Serra d’Eslida als creditors.61 La liquidació d’aquell deute va significar un malson per a l’infant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits l’ajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a l’octubre de 1386) que pagara el deute, en un intent d’evitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament d’Uixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió d’aquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit d’entrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per l’infant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que l’any 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença d’ús i costum d’Aragó. L’infant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda d’aquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona d’aquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.
Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de l’infant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria d’haver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, l’infant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en l’empenyorament d’or, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra d’Eslida i de la Vall d’Uixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):
E tot açò s’és fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que d’açò e d’àls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.
La conjuntura de la desfeta dels ingressos de l’infant i de la Corona mostra una monarquia d’ingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional d’arrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.62 Tot per armar i sufragar l’expedició a Sicília (doc. 259). Els documents d’Uixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per l’infant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.
5
El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de l’aljama dels sarraïns d’Uixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement d’aspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial