Ontologia del moviment: de Montaigne a Fuster passant per Pla*
Ferran Sáez Mateu
Universitat Ramon Llull
1
Suposo que això que explicaré a títol d’introducció va passar cap a l’any 1982 o 1983, quan començava la carrera de Filosofia. En un mateix matí de diumenge vaig adquirir al Mercat de Sant Antoni el primer volum de l’Obra Completa de Pla –que conté un llarg assaig introductori de Fuster– així com els tres volums dels Assaigs de Montaigne, en una traducció espanyola de Constantino Román Salamero que en aquell moment ja sonava molt tronada. Això vol dir que el meu primer acostament a Montaigne, a Pla i a Fuster fou simultani... Ho subratllo no tant per la coherència literària del fet, sinó justament perquè es va tractar del resultat del pur atzar. Amb els anys, Montaigne va acabar adquirint una considerable importància en la meva trajectòria acadèmica. El 1987 vaig defensar la tesi de llicenciatura sobre la seva filosofia política, i el 1992 la tesi doctoral sobre la influència dels cronistes d’Índies en la redacció dels Essais.
Potser perquè fa 35 anys era jove i ingenu, em va quedar gravada la imatge de tres autors que, malgrat la seva fortíssima personalitat, acabaven convergint fatalment en molts aspectes. A diferència dels filòsofs acadèmics i dels escriptors institucionalitzats, que sempre busquen fixar o petrificar un concepte com aquell qui esculpeix una làpida, Fuster, Pla i Montaigne centraven la seva mirada en les coses en moviment –actitud que, no ens enganyem, no resulta gaire confortable ni pràctica. Després vaig llegir un magnífic assaig de Jean Starobinski intitulat, precisament, Montaigne en mouvement que data de l’any 1982, on aquest pressentiment meu quedava corroborat i documentat.
Au départ, il y a cette question posée à Montaigne cette question que Montaigne pose lui-même: une fois que la pensée mélancolique a récusé l’illusion des apparences, qu’advient-il ensuite? Que va découvrir celui qui a dénoncé autour de lui l’artifice et le déguisement? Lui estil permis d’accéder à l’être, à la vérité, à l’identité, au nom desquels il jugeait insatisfaisant le monde masqué dont il a pris congé? Si les mots et le langage sont une «marchandise si vulgaire et si vile», quel paradoxe que de composer un livre et de s’essayer soi-même en faisant oeuvre de langage le mouvement que cette étude s’efforce de retracer est celui qui, prenant naissance dans cette question, rencontre le paradoxe, et ne peut dès lors trouver facilement le repos. (Starobinski 1988: 7)
A la seva manera, cadascun d’aquests tres personatges havia renunciat a clavar l’agulla en el caparró de la papallona. Preferien que continués volant, malgrat l’inconvenient que això suposa. En termes conceptuals, una ontologia del moviment no implica una contradicció en els termes perquè, com deia el vell Aristòtil, l’ésser es diu de moltes maneres. No implica una contradicció, però sí una aposta sostinguda per la paradoxa.
No sembla que una persona amb la intel·ligència de Fuster hagués tingut gaires dificultats a l’hora de transformar un conjunt d’aforismes en una teoria sistemàtica, però resulta que no ho va fer. Més ben dit –i aquí el matís perifràstic és més important del que sembla– no ho va voler fer. En el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians, datat l’1 de març del 1964, Fuster diu:
En posar-me a la feina, i més encara en acabar-la, ja donava per suposat que el llibre tindria abruptes conseqüències de polèmica. No em feia gens de por, aquesta possibilitat. Al contrari. El llibre havia sorgit d’un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a «poble». Que els meus resultats eren, són, «discutibles»? La discussió, doncs, hauria estat convenient, profitosa. Per a mi, més que per a ningú. Sóc un home escassament dogmàtic, i m’agrada de contrastar amb les d’altri les meves idees i les meves persuasions: des d’aquest angle, puc qualificar-me de «liberal» en l’accepció més vulgar i més noble del terme. (Fuster 1977: 5)
Heus aquí un breu compendi de l’assagisme fusterià: no li interessa reblar el clau, cloure la qüestió com qui tanca una caixa, transformar una afirmació en una veritat apodíctica, immobilitzar una idea com qui practica un judo intel·lectual. No pretén fixar cap concepte, embalsamar-lo. Opta per un mecanisme dialògic que no sol agradar a tothom, en la mesura que tracta la veritat d’una manera dinàmica. Si Fuster va arribar a irritar tant els seus detractors intel·lectuals –que, dit sigui de passada, no només formaven part de l’extrema dreta valenciana–, va ser precisament perquè era impossible caracteritzar-lo com qui dibuixa el rictus crispat d’un dogmàtic. Ell mateix reivindica el dret a moure’s mental-ment i, de manera especial, a no axiomatitzar les pròpies opinions: a témer l’home d’un sol periòdic. Fa referència al lector, però potser també –o potser sobretot– a l’escriptor. Si fos així, no cal témer gran cosa: la llista de publicacions on Fuster va col·laborar de manera regular és impressionant: Levante, La Vanguardia, abc, Informaciones, El Correo Catalán, El País, El Noticiero Universal, i revistes com ara Destino, Jano, Por Favor, Serra d’Or o Qué y Dónde.
Ni els seus articles periodístics, ni els seus assaigs, ni fins i tot els aforismes van a la recerca d’una conclusió final i definitiva –és a dir, estàtica– a la qual cal arribar per força. La conclusió pot formar part, o no, d’aquest procés dialògic, però no n’és la finalitat. És curiós que a l’acta fundacional de la filosofia occidental, els Diàlegs de Plató, de conclusions finals n’hi ha també ben poques. El que reflecteixen els diàlegs és el moviment dialèctic que justifica –que exigeix– la interacció entre dos éssers pensants, no el lloc on arriben o deixen d’arribar.
En relació amb aquesta actitud fusteriana hom pot detectar, sens dubte, alguna excepció. Més endavant analitzarem la que, des del nostre punt de vista, és la més greu i cridanera de totes: el llarg assaig introductori a l’Obra Completa de Pla, que l’escriptor empordanès respon en una carta a Fuster datada el dia 20 de novembre del 1965. Aquesta carta es troba a l’epistolari de Fuster (volum i) i, per la seva importància, ha estat reproduïda en altres contextos. En aquesta Pla argumenta que a la captació del moviment, de la realitat canviant, li és inherent la ironia i la distància escèptica, i que, per definició, no resulta compatible amb qualsevol forma de submissió escolàstica, sigui de matriu marxista –com en aquest cas– o bé de qualsevol altra índole. Diu Pla:
Ha estat una llàstima desplaçar la crítica dels termes donats per De Sanctis: l’estil tot coses i res més [sic]. Això és el que dura. Jo he estat sempre marxista com a mètode, és a dir per invitar la gent a ser més reflexiva i correcta. El catalanisme és això contra la frivolitat i la lleugeresa cínica i exhibicionista de Madrid. La utilització del marxisme substancial i apassionat –no el mètode– en la crítica literària és un error. (Fuster 1997: 145)
2
«Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se» diu Joan Fuster a l’estudi introductori de l’Obra Completa de Josep Pla (Fuster 1988: 63). La cursiva és nostra, i amb aquesta voldríem destacar que, efectivament, l’apel·lació a aquest moviment natural implica una molt determinada manera d’entendre’n l’ésser –és a dir, implica una ontologia tàcita. Les coses es mouen, sens dubte, i són l’objecte de l’escriptor, del periodista, del mateix filòsof. L’interessant és la naturalitat d’aquest moviment. Certament, el moviment dels cicles estacionals és perfectament natural; però, i el de la política, per exemple? A la seva manera, també. Pla per unes raons emparentades probablement amb la idea de fatalitat –que no és res més que el determinisme à l’ancienne– i Fuster per unes altres que estan lligades a la idea marxista de materialisme dialèctic, defensarien aquesta «naturalitat». Òbviament, la seva contemplació implica per força una manera molt concreta de reflectir-la, d’expressar-la. Quina